Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.
Madrid, maig 1936
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
04 de juny 2010
Turquia
Etiquetes de comentaris:
brolladors,
cantar,
catifes,
cridar,
estàtues,
fulles,
llum,
música,
roses,
Rosselló-Pòrcel [Bartomeu 1913-1938],
sentir,
silencis,
tapissos,
tardes,
Turquia,
veus
31 de maig 2010
Companyia
Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
companyia,
cosmos,
crepuscle,
desesperança,
enlairar,
entranyes,
esperit,
llegendes,
mantenir,
matèria,
Passola [Tònia],
percebre,
silenci,
terra,
xipollejar
Atenta revolta
Etiquetes de comentaris:
11 de setembre,
actituds,
Catalunya,
confiança,
decidir,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
independència,
urna,
votar
30 de maig 2010
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart, dins,
Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart, dins,
Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978
Etiquetes de comentaris:
acaronar,
acompanyar,
besar,
carenes,
Catalunya,
corrandes d'exili,
enyorances,
espatlles,
esperança,
estimar,
França,
muntanyes,
perdonar,
Quart [Pere 1899-1986],
somiar,
terra,
turons,
Vallès,
vides
28 de maig 2010
A l'inrevés
Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002
Etiquetes de comentaris:
abril,
actituds,
agost,
bicicletes,
blau,
braços,
dies,
fam,
Ferrater [Gabriel 1922-1972],
gossos,
inrevés,
lilàs,
nenes,
paciència,
persones,
pluja,
violí
Vaig fer un curs de lectura ràpida
Vaig fer un curs de lectura ràpida
i vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau
en vint minuts. Crec que parlava una mica
sobre Rússia.
Woody Allen, dins,
Víctor Fernández. Desmuntant Woody Allen : les millors frases, 2007
Etiquetes de comentaris:
Allen [Woody],
citacions nord-americanes,
cursos,
Fernández [Víctor 1975-],
frases,
guerra,
humor,
lectura,
pau,
Rússia
22 de maig 2010
Foguera Joana, I
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Etiquetes de comentaris:
amor,
dolçor,
flors,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
poesia breu,
puntes de coixí,
regnar
13 de maig 2010
Catalunya
És una realitat, és viva,
és a la xarxa,
a les aules, al carrer,
és engrescadora,
tolerant, segura,
és cultura i comunicació.
És economia, autoritat,
energia, competència,
tendresa, mesura,
memòria i educació.
És poesia. Teresa Grau Ros |
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
emocions,
experiència,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mesura,
poesia agraïda,
poesia compromesa,
valors
11 de maig 2010
Eivissa
Camino al teu costat
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.
Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.
Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.
Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.
Maria del Mar Bonet, dins,
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.
Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.
Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.
Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.
Maria del Mar Bonet, dins,
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
Pròleg de Josep Maria Espinàs.
Etiquetes de comentaris:
amistat,
blanc,
blau,
Bonet [Maria del Mar 1947-],
caminar,
camins,
Eivissa,
esguard,
imatges,
Mainat [Joan Ramon 1951-2004],
mar,
somnis,
tarongers,
ulls,
veles,
vermell
Gèminis
Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.
Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.
Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002
Etiquetes de comentaris:
ànimes,
bessons,
caminar,
inrevés,
mirada,
poesia breu,
Sant-Celoni i Verger [Encarna 1959-],
seure,
veure
09 de maig 2010
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
Etiquetes de comentaris:
amor,
blanc,
cases,
delir,
frescor,
maig,
poesia amorosa,
poesia breu,
polidesa,
salut,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924]
Inventari
Tinc tres amors, la terra,
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.
Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.
Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.
Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.
Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.
Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.
Xavier Bru de Sala, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.
Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.
Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.
Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.
Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.
Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.
Xavier Bru de Sala, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
amistat,
amors,
besades,
Bru de Sala [Xavier 1952-],
estimar,
Feliu [Núria 1941-],
inventaris,
ritmes,
versos
05 de maig 2010
Dillatari
La llengua no és un problema. Com va escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor", i poc amor hi deu haver en aquell que es comunica amb tu de forma tàctica, estudiada, perquè et vol vendre un producte, convertir o manipular. ... Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser absolutament moderns". D'acord, però també reals, naturals i sobretot autèntics. Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
autenticitat,
català,
consciència,
constància,
joves,
Llull [Ramon 1232 o 3-1315 o 6],
modernitat,
optimisme,
poesia compromesa,
Pons [Ponç 1956-],
Rimbaud [Arthur 1854-1891]
03 de maig 2010
Soliloqui de l'alba
Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.
Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.
Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.
Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.
Núm. 1
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
poncella en una branca.
Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.
Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.
Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.
Núm. 1
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Etiquetes de comentaris:
alba,
branques,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
gesmils,
mans,
poncelles,
soliloqui,
titelles
28 d’abril 2010
De Salvador Espriu a Xavier Benguerel
"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
Etiquetes de comentaris:
aconseguir,
actituds,
arquitectura,
Benguerel [Xavier 1905-1990],
Busquets i Grabulosa [Lluís 1947-],
coherència,
construir,
Espriu [Salvador 1913-1985],
harmonia,
miralls,
novel·les,
persones,
proposar
Procés
Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. 2005
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. 2005
Traducció de Josep Domènech Ponsatí
Text en català i portuguès
Etiquetes de comentaris:
actituds,
convertir,
donar el canvi,
il·luminar,
llenguatges,
llengües,
món,
paraules,
persones,
poesia breu,
processos,
Saramago [José 1922-],
sol,
ulls de poeta
24 d’abril 2010
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
Encants Barcelona,
Foix [J. V. 1893-1987],
Grau Ros [Teresa 1959-],
muralles,
museus,
nou,
plaure,
rampells,
vell
23 d’abril 2010
Veniu amb mi
He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
Etiquetes de comentaris:
amistat,
camins,
colors,
mar,
Oliver [Maria Antònia 1946-],
pell,
pensament,
temps,
vaixells,
vermell
Un ofici del qual un
hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.
Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.
Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)
Etiquetes de comentaris:
Bauçà [Miquel 1940-2005],
caminar,
estels,
liti,
Llach [Lluís 1948-],
llibertat,
mar,
món,
oficis,
Països Catalans,
pebre,
Penalba [Borja]
20 d’abril 2010
Una història d'amor
Va començar a l'ombra de plàtans i til·lers
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Del temps.
Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Als càntirs del record, i la tendresa nova
Amb frescor de rosada pellava les feridesDel temps.
Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
18 d’abril 2010
Un dia
A Ignasi Agustí
En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.
Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.
En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.
Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.
Tomàs Garcés. El senyal. 1949
Etiquetes de comentaris:
camins,
cors,
emprendre,
esbandir,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
llum,
melangia,
missatges,
pluja,
sang,
senyals,
vida
Somni o llibertat?
Prefigurades delícies.
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995
17 d’abril 2010
Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.
No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
A cura de Joan-Lluís Marfany
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ànimes,
certeses,
codicils,
creure,
estimar,
fer,
honestedat,
humilitat,
literatura,
menjar,
pensar,
persones,
poesia amistosa,
poesia breu,
poesia senzilla,
Quart [Pere 1899-1986],
senzillesa,
verd,
viure
15 d’abril 2010
Somni
He vist com caminava per la boira.
El sol s'havia post sobre l'infant.
Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.
(Inèdit)
Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
El sol s'havia post sobre l'infant.
Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.
(Inèdit)
Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
caminar,
fills,
infància,
joves,
llum,
Mahiques Climent [Joan],
Països Catalans,
somnis,
ulls
La poesia
és una obra mestra de la llibertat. I a mi
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
escoltar,
Igelmo Segura [Àngel],
joves,
llibertat,
mirada,
Països Catalans,
pensar,
sentir,
tastar
14 d’abril 2010
Cançons i bombolles
Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela. El rastre de les bombolles. 1990
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela. El rastre de les bombolles. 1990
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
apreciar,
assolir,
bombolles,
cançons,
Canela [Mercè 1956-],
celobert,
descobrir,
emocions,
esforç,
estats d'ànim,
fascinació,
lluna,
matisos,
persones,
qualitat,
veus
Absorta primavera
Una clova secreta de boires i gebrades feia que t'oblidéssim, gran ocell de vol clar. Només et pressentíem per ullades de sol enfredorit i tímid. Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres, t'esperaven desperts amb la saba frement i amb tendres verds tornaves, i amb flors sobre els vells murs, absorta primavera. Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
bellesa,
flors,
murs,
poesia vegetal,
primavera,
verd
El do de l'amistat
Aquestes tardes d'ulls brillants,
ocres i lentes com el brandy dels bons temps,
¿no et tornen un regust culpable i tendre
de quan ens governava la imminència?
No hem perdut cap gran cosa;
hem oblidat només que era molt fàcil
que la vida es girés
rient, com una noia enamorada,
i el do de l'amistat,
que ja és un vici i exigeix
la seva castedat per retenir-lo.
No hem perdut: era un preu. Ara juguem
amb les cartes que ens han marcat els anys,
però pot un instant d'una tarda,
la baralla de rojos del crepuscle
i una cançó que parla de la mar,
portar-nos més enrere: quan volíem
noblement algú que ens durés sempre,
començàvem a aprendre la mirada
que avui, amb més noblesa, ens amaguem.
Deixa'm trencar una copa de paraules
per aquest gest tan nostre i tan antic:
Salut, amic, brindem per una llàgrima
que, amagant-se, encara ens fa dir sí.
Pere Rovira, dins,
Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amagar,
amistat,
aprendre,
cançons,
do de l'amistat,
imminència,
Llavina [Jordi 1968-],
mar,
mirades,
noblesa,
ocres,
persones,
roses,
Rovira [Pere 1947-],
salut,
tendresa,
ulls
11 d’abril 2010
Onada suau
Etiquetes de comentaris:
alegria,
bellesa,
Canet de Mar,
confiança,
Grau Ros [Teresa 1959-],
poesia acollidora,
poesia breu
08 d’abril 2010
Primavera anglesa
No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Narcís Comadira. Les ciutats. 1976
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Narcís Comadira. Les ciutats. 1976
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afecte,
Comadira [Narcís 1942-],
estudiants,
felicitat,
frisances,
herba,
instants,
lentitud,
lilàs,
llibres,
llum,
persones,
primavera,
sentiments,
somriures
Subscriure's a:
Missatges (Atom)