Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
27 de juny 2010
Una faula necessita la seva extensió
Fes-me un petó
La boca a la boca i la parpella closa.
J. Salvat-Papasseit
Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.
Josep Ballester. Oasi. 1989
J. Salvat-Papasseit
Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.
Josep Ballester. Oasi. 1989
Etiquetes de comentaris:
Ballester [Josep 1961-],
carícies,
llavis,
lluna,
oasi,
pessigolles,
petons,
poesia breu,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924]
El cavall color de rosa
Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.
Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins
Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.
Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins
Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.
Etiquetes de comentaris:
ales,
blau,
Caldes d’Estrac,
cavalls,
colors,
Martins [Albano],
matinada,
poesia breu,
volar
26 de juny 2010
Sovint arriba
Sovint arriba
pel sender entre bardisses
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.
Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...
fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.
Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.
Castellar-Fontclara, 1984-1993
pel sender entre bardisses
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.
Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...
fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.
Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.
Castellar-Fontclara, 1984-1993
Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994
Etiquetes de comentaris:
bardisses,
camins,
Desclot [Miquel 1952-],
farigola,
finestres,
pinsans,
poesia breu,
senders,
silenci
25 de juny 2010
Bernat Metge
No és per ofec dels meus cercles impropis
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.
Susanna Rafart. Baies. 2005
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Etiquetes de comentaris:
actituds,
baies,
estimar,
Metge [Bernat ca. 1340-1413],
natura,
persones,
Rafart [Susanna 1962-],
somnis
Postals no escrites
Brunzir metàl·lic
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen
Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes
El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada
Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa
Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol
Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos
Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci
Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de pedres
Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra
Selecció
Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen
Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes
El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada
Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa
Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol
Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos
Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci
Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de pedres
Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra
Selecció
Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001
Pròleg i il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.
Etiquetes de comentaris:
blau,
calma,
cercles,
Fuster [Felícia 1921-2012],
honorar,
huracans,
límits,
miracles,
mirades,
poesia breu,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009],
serenitat,
silenci,
ulls,
viure
20 de juny 2010
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000
Introducció i edició a cura de Ramon Pinyol i Balasch
Etiquetes de comentaris:
actituds,
atzar,
braçats,
camins,
cants,
cireres,
creativitat,
fulles,
límits,
matins,
mirades,
néixer,
paisatges,
pensaments,
persones,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009],
records,
temps,
transformar,
ulls
Al cim del Fuji
El mont Fuji estava cobert de clapes de neu molt blanca,
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cérvol jove!
p. 36
Ariwara Narihira
Etiquetes de comentaris:
antologies,
Ariwara [Narihira],
blancor,
cèrvols,
Fuji,
Japó,
joves,
muntanyes,
música,
neu,
pensar,
poesia breu,
poesia japonesa
11 de juny 2010
Pròleg a El quadern daurat
Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)
Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)
Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)
... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)
Doris Lessing, dins, Llegir i escriure. 1996
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)
Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)
Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)
... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)
Doris Lessing, dins, Llegir i escriure. 1996
Traducció i edició: Jordi Larios
Etiquetes de comentaris:
actituds,
art,
canvis,
creativitat,
cultura,
diaris,
emprenedoria,
escriure,
formació,
gratitud,
joves,
Lessing [Doris May 1919-2013],
llegir,
llibres,
música,
persones,
pròlegs,
respecte,
saviesa
06 de juny 2010
Després dels mots
A Claudi Montañà Els mots són gent de caprici. Vam escriure groc, i verdejava; vam escriure verd, i es volia arquitectura. Hem agafat la capsa dels colors, però tot i això se'ns desgavellen. Diga'm si no: magenta, bordeus, prússia? ¿O potser mar, cel, terra, potser sang? Hem volgut posseir-los i han fugit: inabastables i durs, ens somriuen amb engany, ens estiren els rems i se'ns enduen. Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
colors,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Montañà [Claudi],
mots,
persones,
somriure,
Universitat Pompeu Fabra,
Vallcorba [Jaume 1949-2014],
vermell
El bloqueig dia a dia
Per què va escriure el llibre El bloqueig, dia a dia?
Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.
(fragment)
Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)
Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.
(fragment)
Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)
Etiquetes de comentaris:
arxius,
blocs,
dades,
formació,
Leningrad,
memòria,
repositoris,
Roig [Montserrat 1946-1991]
04 de juny 2010
A Catalans de 1918
Foix descriu una visita seva a Folguera,
a Vallvidrera, l'agost de 1916:
Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-
J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre. 2009
a Vallvidrera, l'agost de 1916:
Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-
J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
caldre,
catalans,
claredat,
concisió,
diaris,
emprar,
escoltar,
escriure,
Foix [J. V. 1893-1987],
paraules,
persones,
pescar,
poesia breu,
poetes,
redactar,
rotatius,
Vallvidrera
Turquia
Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.
Madrid, maig 1936
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.
Madrid, maig 1936
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949
Etiquetes de comentaris:
brolladors,
cantar,
catifes,
cridar,
estàtues,
fulles,
llum,
música,
roses,
Rosselló-Pòrcel [Bartomeu 1913-1938],
sentir,
silencis,
tapissos,
tardes,
Turquia,
veus
31 de maig 2010
Companyia
Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
companyia,
cosmos,
crepuscle,
desesperança,
enlairar,
entranyes,
esperit,
llegendes,
mantenir,
matèria,
Passola [Tònia],
percebre,
silenci,
terra,
xipollejar
Atenta revolta
Enmig d’aquests espais indefinibles
sents que les actituds
són de debò:
brillantor d'ulls i somriures sincers
dins la clara delicadesa de les urnes.
S’han encaminat cap a tu, Independència,
mans generoses i obertes. I és la confiança,
l’energia que les convoca i exalta,
i el ferm desig de votar.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
sents que les actituds
són de debò:
brillantor d'ulls i somriures sincers
dins la clara delicadesa de les urnes.
S’han encaminat cap a tu, Independència,
mans generoses i obertes. I és la confiança,
l’energia que les convoca i exalta,
i el ferm desig de votar.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Catalunya,
confiança,
decidir,
energia,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
independència,
persones,
somriures,
ulls,
urna,
votar
30 de maig 2010
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart, dins,
Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart, dins,
Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978
Etiquetes de comentaris:
acaronar,
acompanyar,
besar,
carenes,
Catalunya,
corrandes d'exili,
enyorances,
espatlles,
esperança,
estimar,
França,
muntanyes,
perdonar,
Quart [Pere 1899-1986],
somiar,
terra,
turons,
Vallès,
vides
28 de maig 2010
A l'inrevés
Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002
Etiquetes de comentaris:
abril,
actituds,
agost,
bicicletes,
blau,
braços,
dies,
fam,
Ferrater [Gabriel 1922-1972],
gossos,
inrevés,
lilàs,
nenes,
paciència,
persones,
pluja,
violí
Vaig fer un curs de lectura ràpida
Vaig fer un curs de lectura ràpida
i vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau
en vint minuts. Crec que parlava una mica
sobre Rússia.
Woody Allen, dins,
Víctor Fernández. Desmuntant Woody Allen : les millors frases, 2007
Etiquetes de comentaris:
Allen [Woody],
citacions nord-americanes,
cursos,
Fernández [Víctor 1975-],
frases,
guerra,
humor,
lectura,
pau,
Rússia
22 de maig 2010
Foguera Joana, I
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Etiquetes de comentaris:
amor,
dolçor,
flors,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
poesia breu,
puntes de coixí,
regnar
13 de maig 2010
Catalunya
És una realitat, és viva,
és a la xarxa,
a les aules, al carrer,
és engrescadora,
tolerant, segura,
és cultura i comunicació.
És economia, autoritat,
energia, competència,
tendresa, mesura,
memòria i educació.
És poesia. Teresa Grau Ros |
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
emocions,
experiència,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mesura,
poesia agraïda,
poesia compromesa,
valors
11 de maig 2010
Eivissa
Camino al teu costat
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.
Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.
Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.
Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.
Maria del Mar Bonet, dins,
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.
Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.
Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.
Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.
Maria del Mar Bonet, dins,
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
Pròleg de Josep Maria Espinàs.
Etiquetes de comentaris:
amistat,
blanc,
blau,
Bonet [Maria del Mar 1947-],
caminar,
camins,
Eivissa,
esguard,
imatges,
Mainat [Joan Ramon 1951-2004],
mar,
somnis,
tarongers,
ulls,
veles,
vermell
Gèminis
Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.
Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.
Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002
Etiquetes de comentaris:
ànimes,
bessons,
caminar,
inrevés,
mirada,
poesia breu,
Sant-Celoni i Verger [Encarna 1959-],
seure,
veure
09 de maig 2010
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
Etiquetes de comentaris:
amor,
blanc,
cases,
delir,
frescor,
maig,
poesia amorosa,
poesia breu,
polidesa,
salut,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924]
Inventari
Tinc tres amors, la terra,
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.
Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.
Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.
Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.
Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.
Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.
Xavier Bru de Sala, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.
Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.
Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.
Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.
Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.
Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.
Xavier Bru de Sala, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
amistat,
amors,
besades,
Bru de Sala [Xavier 1952-],
estimar,
Feliu [Núria 1941-],
inventaris,
ritmes,
versos
05 de maig 2010
Dillatari
La llengua no és un problema. Com va escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor", i poc amor hi deu haver en aquell que es comunica amb tu de forma tàctica, estudiada, perquè et vol vendre un producte, convertir o manipular. ... Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser absolutament moderns". D'acord, però també reals, naturals i sobretot autèntics. Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
autenticitat,
català,
consciència,
constància,
joves,
Llull [Ramon 1232 o 3-1315 o 6],
modernitat,
optimisme,
poesia compromesa,
Pons [Ponç 1956-],
Rimbaud [Arthur 1854-1891]
03 de maig 2010
Soliloqui de l'alba
Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.
Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.
Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.
Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.
Núm. 1
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
poncella en una branca.
Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.
Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.
Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.
Núm. 1
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Etiquetes de comentaris:
alba,
branques,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
gesmils,
mans,
poncelles,
soliloqui,
titelles
28 d’abril 2010
De Salvador Espriu a Xavier Benguerel
"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
Etiquetes de comentaris:
aconseguir,
actituds,
arquitectura,
Benguerel [Xavier 1905-1990],
Busquets i Grabulosa [Lluís 1947-],
coherència,
construir,
Espriu [Salvador 1913-1985],
harmonia,
miralls,
novel·les,
persones,
proposar
Procés
Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. 2005
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. 2005
Traducció de Josep Domènech Ponsatí
Text en català i portuguès
Etiquetes de comentaris:
actituds,
convertir,
donar el canvi,
il·luminar,
llenguatges,
llengües,
món,
paraules,
persones,
poesia breu,
processos,
Saramago [José 1922-],
sol,
ulls de poeta
24 d’abril 2010
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
Encants Barcelona,
Foix [J. V. 1893-1987],
Grau Ros [Teresa 1959-],
muralles,
museus,
nou,
plaure,
rampells,
vell
23 d’abril 2010
Veniu amb mi
He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
Etiquetes de comentaris:
amistat,
camins,
colors,
mar,
Oliver [Maria Antònia 1946-],
pell,
pensament,
temps,
vaixells,
vermell
Subscriure's a:
Missatges (Atom)