Es troba en el llibre:
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 304-305
Antologia en versió bilingüe.
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.
 |
l'absoluta bellesa de les mans tocades per l'alquímia dels divins, vam navegar plegats amb els dofins tot salvant quatre quadres sobrehumans, ho vam viure i ens vam saber besar i en aquest bes ens varem diluir Francesc Josep Vélez. Cants d'Esblada. 2002 |
 |
Què és l'amor, nina, em preguntes? Senyal que no l'has sentit; i amb mes pobres comparances, com te'l podré definir?
No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills, i als quinze anys l'amor arriba sobtat com un terbolí.
L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil; l'únic bé que deixà traure Déu a Adam del Paradís.
Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit, dolça com la veu dels àngels, pura com el seu somrís.
Mes no hi ha instrument que puga
est cant del cel fer sentir
fins que el cor se torna una arpa
que ressona en altre pit. Marià Aguiló |
 |
Miralls i núvols al gris del cel i al gris del mar El fum i les sirenes i el fosc dibuix dels estibadors del moll Les grues mouen el bec Remolcadors i gavines Aquell vaixell tan negre qui sap d'on ve? Aixeco els ulls al cel el sol és nou cada dia 1952 Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000 |
 |
| Epigrama A l'àuria clastra penges d'Afrodita, penjoll atapeït del suc de Dionís. Ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar. Variació Orfe de columna, com de l'om la vinya, capitell de pàmpols, nèctar de raïm, no envegis les fulles més tendres que et volten. És que Dionís podrà protegir-les del fred de desembre, dels llargs dits del vent? L'hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte en la teva llarga, daurada tardor. Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009 |
 |
Així com el Sol ens pesca a l'encesa i som llur joguet fins que, tip, ens desa, la Lluna serena ens canta non-non jugant a ser mare, mostrant-nos la cara quan el Sol es pon. Francesc Morera. D'un intent amagat, 2008 |
 |
| Hem llevat l'àncora, tracem camins al mar, anem a l'orsa amb el velam encès. A l'arbre mestre un cos esvelt de dona, pàtria blava, l'herència d'un vell somni, un territori de records, arrels com dies i una llengua ulls endins, mar endins d'Alacant a Cotlliure de l'Alguer a Ciutadella. Singla la nau per un camí de llum. Esguardem l'horitzó Quatre veles hi onegen. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava..., 1997 |
 |
| Més val, penso, que en un temps com el d'ara La boca tingue tancada un poeta, I és que al capdavall no tenim el do D'encaminar un estadista; ja s'ha compromès Prou qui a una noia agrada En la indolència de ser en flor O a un home vell en una nit d'hivern. 6 febrer 1915 W.B. Yeats. L'espasa i la torre, 2005 Tr.: Patrícia Manresa Ní Ríordáin, Albert Roig |
| Es deixen penjant les dues extremitats de la corbata davant el coll; després se n'agafa una que s'enllaça amb l'altra i, totes dues plegades, s'alça la primera, es fa un nus a la meitat, i l'altra punta es fixa en els baixos de la camisa, és a dir, a prop de la cintura dels pantalons, i es dóna a la llaçada i a la punta petita la gràcia que hom pugui. Joan Perucho. Monstruari fantàstic. 1984 |
 |
Una ciutat
per a ser valorada
s’ha de poder
pensar amb calma.
Una bona
hora per admirar-la
és cap al
tard quan ja has reposat,
quan el
sabor de tot allò
que els sentits
han copsat, esclata.
I les flors,
l’esperit empresarial i
la màgia ens
dediquen una dansa.
Una ciutat
per a ser estimada
se n’ha de
tenir molta cura.
Fer per no
destorbar-la,
cap al tard,
entre les onades,
les barques
i les que passegen
la vesprada.
Ran del sol que s’amaga
darrere la torre Gòries i la lluna
traient el
cap, vermella, de l’aigua.
Una ciutat
per a ser respectada
se n’ha de
saber, d’escoltar-la.
Una bella
hora per entreveure
la seva
ànima és cap al tard,
quan les
pedres daurades piulen,
també, que
tot és possible,
que l’Europa
d’ara és més
democràtica que mai
i que el
camí d’avui
i el de demà,
es fa
estimant.
Teresa Grau Ros, estiu 2012
|
