Idíl·lics nius a platja oberta

Idíl·lics nius a platja oberta!
Dòlmens
curulls de petxines de festa.
Transport
tranquil de l'onada i del vent...

Catifa prenyada d'olors...
Símbols...
Lluna d'encens a la carena.
Avenc
d'amor: un afalac sincer.

 

Josep E. Dallerès. De tu a tu. 1990

Xarranca

De la Terra al cel,

un, dos, tres,... Sol.

Saltem les caselles,

Saturn i els seus anells.

I el planeta roig,

a peu coix.

L'ull de Júpiter,

fent córrer el palet.

De la Terra al cel,

fem la rotllana amb el sol.

No toquem de peus a terra!

Joan Francesc Castex-Ey. La matriu : poesia, 2012

Evocació de la dama del parc

Il·lumina el parc, donant-li un encant,

el teu cos gentil aquí torrejant,

tendre i desuet, dessota l'ombrel·la,

el profund repòs perdut, en topant

el dring cristal·lí que va repicant

       una carretel·la.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany

Per escriure

Per escriure, a més de tècnica i passió,

fa falta disciplina.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Vall closa

A la vall closa del poeta,

de matinada hi canta el vent,

i entre les pedres, la fonteta,

amb un delit inconscient.

Allà, quin bàlsam porta l'hora!

El sol n'és l'hoste benvolgut,

oh, soledat inspiradora,

on mou la pluja un cant perdut!

Nostra finestra és blaupintada.

A estones brilla un mirallet

de fusa antiga i ben daurada

en la blancor de la paret.

I vas torcint emmirallada,

sobre el teu front, l'aire senzill,

ta cabellera humitejada,

i espessa com un camp de mill,

mentre la pluja al lluny remulla

la grogor fina d'un teulat,

i murmureja tota fulla,

inspiradora soledat.

Josep Sebastià Pons

(Illa de Riberal, 1886-1962)

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.

Art

Amides l'horitzó,
camines cada gest de la matèria,
esquinces com un crit l'ordit de l'aire,
amanyagues les formes de la llum.

T'aferres a la pell,
a l'escorça de l'arbre,
de la terra,
al frec silent d'un núvol
o d'uns llavis.

Ressegueixes el tacte dels colors,
teixeixes mons insòlits,
hi esculpeixes uns ulls que has enyorat,
construeixes imatges que perduren,
desarreles el temps.

I creix del teu pinzell
com si et vessessis
un glop de mar, de vent o de saliva,
un somni
que uns altres ulls habiten.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Editor: David Jiménez Cot.

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Sol d'estiu

Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu,
            capell de flames de l'estiu,
      de vegades, amb l'ànima rebeca,
maleiria el teu gran urc de sobirà
no fos que, en davallant la nit, sé respirar
l'olor de mos estius d'infant en l'herba seca.



Llunari, 476

Josep Carner. Poesia. 1992

Editor: Jaume Coll

Cada paraula

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.



 Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

buguenvíl·lea

Sheila Sund

El refugi del temps

El refugi del temps,

la terra que respira

amb un gest mineral.

Un horitzó de vida que flueix,

incessant, incansable,

de blat tendre onejant

contra els límits del cel.

A les mans duus

el nom de tots els dies,

l'esforç de fer anar l'eina,

la cura del ramat.

Guardes als llavis

el tast del pa

i el préssec saborós.

Aquest capvespre té una pell

que regalima una llum llisa.

La terra, fèrtil,

germina i creix.

VI

Carles Duarte. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Edició de David Jiménez Cot.

M'estim la nit

Demà no tinc feina
i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
perquè sé que tothom dorm
i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
perquè de dia no es veuen les estrelles
ni se sent el soroll dels camions dels fems.
M'estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és...
és un llac d'aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada.
M'estim la nit,
perquè la nit pot ser dia.

Andreu Vidal. Exercicis de despoblació. 1978

Si jo pogués

Si jo pogués influir sobre la fada bona que,
segons diuen, regna en els batejos de tots
els infants, li demanaria que donés a cadascun
d'ells una capacitat de meravellar-se tan
indestructible que li durés tota la vida,
com a infal·lible antídot contra l'avorriment
i el desencís dels anys següents, contra les estèrils
preocupacions per coses artificials,
contra l'alienació de les fonts de la nostra força.






Rachel Carson. The sense of wonder. 1956

Fragment  que trobareu en el llibre:

Ricard Bonmatí. Poesia a l'escola : com fer grans lectors i recitadors : poemes engrescadors acompanyats de propostes de treball creatiu. 2008

El nom

Dit de tu el meu nom
és un altre:
el bell nom que sempre
he desitjat.
En boca tua
fa música la veu
i l'escolto encantat.
Un altre esdevinc...
un dèbil però sempre
quan el carinyós so
del meu nom
ixi suau
dels tous llavis
de mare, de germana, d'esposa.
L'encontre amb la pau.



Rafael Sari, dins,
La tercera illa, 2013
Ed. Joan-Elies Adell

Margarides blaves

Unes noies eixerides

m'han vingut a visitar.

Amb un ram de margarides

m'han volgut obsequiar.

Margarides totes blaves...

No ho entenc, m'he preguntat:

Què els heu fet? Van disfressades...

Són així les de ciutat?

Jo en collia per les prades,

color blanc i engalanades

amb botó al mig, daurat.

Se'm fa estrany la coloraina

amb la qual les empolaina

el mercat de la ciutat!

Teresa Bosch. Pensaments vora la mar, 1993

Nit de primavera

Aire de maig, no diguis res,

que el sorprendrem tot d'una;

la meva mà li obre el balcó:

Oh, quina olor de lluna!

Tota la saba del jardí

s'ha tornat flor i espera;

l'infant no ho gosa destriar

ni sap que és primavera.

Mare, quin és aquest ocell

que tan bonic refila?

Cap altre al món n'hi pot haver!

-i en coneix una pila-.

I aquesta lluna que no es mou,

per què és avui tan blanca?

-Jo gairebé no li responc-

Oh, quina olor a la branca!

I calla el dolç, tot pensament

deixant a la deriva,

mentre s'esborra del seu món

la coloraina viva

de tot un dia ben curull:

(passen els jocs en dansa...

el llibre nou ple de tresors...

l'amic que va allunyant-se...).

I en la clausura dels sentits

tot es rendeix, s'atura

i lentament es va adormint

amb una pau segura.

Clementina Arderiu

Es troba en el llibre:

Ricard Bonmatí. Poesia a l'escola. 2008

Eriçó de mar

Raspall de cabell,

que ets negre o vermell,

no et posis, si em veus,

¡a sota els meus peus!

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Introducció: Salvador Espriu ens ha llegat un món

Salvador Espriu ens ha llegat un món
literari bastit al voltant de tres mites:
Sinera (Arenys de Mar), amb el seu
entorn de poble mariner i l'àmplia i
diversa galeria de personatges que li
donen vida, que literaturitza la Catalunya
profunda; Lavínia, que mostra més
aviat la vida burgesa de l'urbs (Barcelona)
i de Catalunya amb els seus conflictes
quotidians i polítics, i Sepharad (la
península Ibèrica), que denuncia, a partir
d'alguns paral·lelismes amb la història
del poble hebreu, les lluites civils i
les conseqüències subsegüents. En definitiva,
una crida a la tolerància, al diàleg, al
respecte i a la pau, des de la responsabilitat
i l'autoexigència.




(Fragment)



Introducció i antologia: Antoni Prats.


Salvador Espriu. Poemes i narracions. 2012

qualitat de la llengua poètica

... món que ampliem com a camp de visió
i reduïm com a espai d'experiència viva.
Passejada, evocació, contemplació, imatge,
llenguatge, ètica, experiència de viure
viscuda en els poemes.

(Fragment)




Joan Francesc Mira

Es troba a la revista:

Reduccions, núm. 100

Tocant al cel

Tocant al cel, al fons del pou,
al llit, a la tomba o al pis,
ni déu no ens pot empresonar,
que el cel ens dona el seu mannà
cada matí, i el món feliç
ens diu nens, ja veieu qui sou...
Som l'univers i prou, ja està,
que el món no ha estat mai un museu
ni un temple d'aquests de la creu
ni un laboratori: ningú
pot negar que és casa teva... per tu.
Qui s'atreveix i vol, hi viu i hi jeu.



Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

Saleta de piano

Unes mans roges sobre el piano.

Bata esllanguida. Vals convulsiu.

Obra de lassos santideguixis,

Wagner s'irrita, Mozart somriu.

De: Auques i ventalls, Torreta, núm. 140

Es troba en el llibre:

Josep Carner. Poesia. 1992

A cura de Jaume Coll Llinàs.

Poesia

No som lliures de pensar el que volem.

Pensem el que sentim. 

                                  Mompou

Big Julie

Pintura: Big Julie 1945 per Fernand Léger

Pressentiment de "il pensieroso"

Suprem recolliment en tu reposa

oh marbre afaiçonat de claredat.

L'ala del pensament és la que et posa

més que dolor, tristesa i gravetat.

Veus potser dintre teu, de tota cosa

la inútil, la pregona vanitat,

i com l'home, poruc, dir-se no gosa

que el viure només és somni cansat.

I el cor se't fa suau d'una tendresa

per aquell son que vora teu respira

en les parpelles closes de la Nit.

Ella resta ignorant de la sorpresa

que brolla de la llum i que ens inspira

a nosaltres, mortals, joia i neguit.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

Concisió

Jo soc un vers que sols en tu pren vida.

En un sol vers es pot dir tantes coses!

Cal encertar-ne els mots justos i el com,

i tenir clara la raó de dir-los,

i dirigir-los sabent cap a on.

Aquell que rep un sol vers no entendria

la intensitat del seu pes, si no sent

tot el fervor amb què l'ànima amiga

lliga desig, cor i pensament.

2001

Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

Oh serena de la mar

Oh serena de la mar,
ara que la gent reposa!
L'estimada que jo tinc
és a l'altra part de l'ona.
Una nau que se n'hi va

lletra meva ja li porta.
Passarà tota la mar
amb tant d'illes i de monstres,
cels de foc i cels de fred,
amb la meva lletra closa.

On caldria jo mateix,
una lletra tota sola!
Tot seguit que la llegís
en seria tremolosa.
-Blanca sou com el paper
i un sol mot teniu al rostre:
vós vinguéssiu a la nau,
que seríeu la resposta.


Josep Carner. Poesia, 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Quan per la vall del vespre descendim

Quan per la vall del vespre descendim

per l'autopista cap a la ciutat,

les fàbriques encenen mil llumets,

batega tot i tot és aturat.

Ens engoleix la nit: a quin banquet

som convidats a no tenir mai por?

Tot el passat és com un dèbil crit

fumós que va perdent-se en l'aire espès.

Tot és fluent i tot és permanent.

Les paraules em porten no sé on:

en elles ara em quedo i és un món.

Joan Vinyoli

Els camins

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
    ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
    i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
    d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
    el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
    s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
    un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
    vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
    el joc de la pluja i el sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
    mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
    als meus sentits desperts.

III

p. 81

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

Batec de paraules

Alguns ingredients indestriables de la seva obra poètica seran
l'humor, la delicadesa i el propòsit de ressaltar la intel·ligència
del lector, oferint-li viaranys nous tenint en compte l'experiència
vital del receptor, proposant-li valors actitudinals, fent-lo
reflexionar, desvetllant sentiments positius com l'amistat o
la solidaritat, sempre des d'una actitud activa i responsable,
de lluita també per un món nou i millor.



(Fragment de l'estudi introductori de Carme Arenas)




Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2013

Dia de maig

Lo sol
resplendeix calent
en raigs brunits
d'un cel
ple de vels.
Tendre hàlit de vent,
mil llavors,
tenuïtat universal,
entra en cada cos.
És un dia de maig.
La pluja
a la fiada* caurà
i de la mia pell
desfullarà
la intensitat dels perfums
de l'ària
lo gaudi del sol,
l'alè del vent
que juga
entre els cabells.


Maria Chessa Lai

* D'improvís


La tercera illa. 2013

Edició: Joan-Elies Adell

trobar el nou ritme

"Parlen les dones"

(Montserrat Abelló)

trobar el nou ritme
sense context
només això trobar només
al·ludir senzillament
aquell àtom
mil·lenari
de puresa




Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012