Venen les matemàtiques

Venen les matemàtiques
talment com les onades
que moren a la platja.
Pots saber-ne l'alçada,
la força i la freqüència
fins que toquen la sorra
on has fixat els peus.
Tan sobtós i incessant
com aquest moviment
són els versos, però
proves de calcular-los
conscient que la tasca
és d'allò més incerta.
I vas pujant escales
de baranes polícromes
fins al lloc on l'amor
(talment com les onades)
no para d'extingir-se.



De Llibre de les meditacions, 1973


Feliu Formosa, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Poema d'hivern

Planava la temptació de rendir-se
(La guerra bullent. La pressa)
I tu eres a la Rússia,
mirant cada cosa.
Encara que no hi hagués demà.
En el paisatge, pretextos
per distreure el fred i continuar.
Llavors arribà l'hivern,
el febrer és inconstant
i et ve a veure. Vaig mirar dintre meu:
els dies no passen en va.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

La ruta de la seda

Miràvem les blavoses 
muntanyes orientals, enceses per la torxa
vivent del sol,
la suau calitja que ocultava el mar,
l'enramada on llanguien 
grans flors purpúries.
Vèiem el riu fluint, a poc a poc,
cap a les aigües blanques
i el jonc on s'afanyaven mariners
amb inútil esforç per esquivar
el balç que migpartia el seu camí,
pacient treball de l'arna
entre els plecs de la seda.
No hi havia riberes ni en els camps
s'enfilava l'arròs. El cel era un calfred
en la tempesta.

 De Les aus, 1988



Margalida Pons, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició de Jordi Balcells, Albert Roig

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

I que te'n recordes

I que te'n recordes
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?


Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.



Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

Lliurament a domicili

Un home entra en bicicleta
a la meva sala d'estar
orellut i xop
d'oli i d'aldarulls
nas gros i pantalons estripats
baixa de la bicicleta
boca enorme però no diu ni piu
una taca d'oli al terra
potser ja no entenc la gent però
què vol aquest home
se m'acut que podria oferir-li suc de poma
i llavors fa malbé el silenci
mira guenyo al voltant i diu:
¿és vostè que ha demanat una revolució?



Sigurbjörg Þrastardóttir, dins 

Reduccions : revista de poesia, núm.: 86,  p. 53 

Traducció de Francesc Parcerisas

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

Belerofont, dalt de Pegasus, venç la quimera

                                            Crater del s. IV aC.
                                            Nàpols, Museu Arqueològic


Aquest captard la por s'ha fet petita
i s'ha plegat en quatre entre els llençols.
Sanefa en brocats d'or, en llit de faula,
escolta el batre d'ales dels cavalls
que han encauat la nit a les estances
més altes del repòs.
                               És de debò
que ara et puc dir per on podràs entrar
a casa aquesta nit: em trobaràs
ben nu en el malendreç.
                               A cada un
dels gossos, si et lladraven, els he dit
el llast de cada vers on he viscut.



Jacint Sala. Filferros de llum. 1994

Premi "25 d'abril" de poesia Vila de Benissa 1993

Visc i torno a reviure

«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.

vestida de tu

vestida de tu
de les teves mans
la tebior a la pell.
Em faria un vestit de tu
per així poder-te dur a tot arreu.
Perquè és quan em cobreixes
que me sent més vestida.
Quan mori vull
que m'amortallin de tu



De Disseccions emocionals


Maria Antònia Massanet, dins,

Donzelles de l'any 2000, 2013
Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

Blancvestida

Blancvestida, l'aurora enamorada
sembla que fa memòria de la nit.
Sa cabellera és fosca. Sa mirada
amaga un pensament indefinit.

Ara es despulla a l'ombra de la balma,
i presa en l'estretor del mallot verd,
com l'atzavara es mou amb tota calma,
fina dins l'aire, el llavi mig obert.



Josep Sebastià Pons, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Enfinestrada a l'orient

                          Enfinestrada a l'orient, l'aurora
                          Jacint Verdaguer, "La pomerola"



Enfinestrada a l'orient, l'aurora
em desvetlla sovint.
                                D'un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d'infant potser i el so insistent
del telèfon.
                   Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l'ocell que més desitjo aquest febrerー
el cop d'ales esquives d'un poema.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
Edició: D. Sam Abrams

La família Punt-i-coma

Una vegada un punt
es va fer amic d'una coma:
dels jocs infinits,
van venir casament i confits.
De nit i de jorn
voltaven pel món
sempre de bracet.
«Una parella ideal»,
deia tothom,
«fa goig de veure
la família Punt-i-coma».
Al seu pas perfecte
i en senyal de respecte
fins les majúscules
es feien minúscules:
i si una, maldestra,
d'ajupir-se no en sap
el llapis del mestre
li tallarà el cap.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Tr.: Pau Vidal
Il.: Bruno Munari

El nen de la rutlla

El nen de la rutlla  - Guinardó - Barcelona - 27.01.2018

Catalunya, Catalunya

Plugims de llibertat

s'escampen damunt teu.

La vida refredada pels hiverns gelabrosos

ha acabat esclatant dins teu esponerosa.

Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen

del llarg son xafogós.

Ragen del teu alè

com pètals d'una flor

un doll d'ànimes noves.

Catalunya, Catalunya

No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge

envers aquells ocells ferits i alatrencats

que els caçadors empaiten.

Mai deixes de teixir

amb el fil de mil mots,

ni mai de donar beure als cors assedegats.

Esbatanes els ulls que romanien clucs.

El teu do més preuat és tot reblert d'amor

Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren

i de tothom qui aculls.

Catalunya, Catalunya

Terra de destí obert

que sega mil cadenes

cap a un nou horitzó que ara fa renéixer

nous altres segadors.

Tot i que el camí és llarg

l'esperança és més forta.

Ta força sorgeix d'ella

perquè ets nascut poema

que entrelliga els seus versos

que el temps ens ha escrit.

Com s'exalta el meu cor

sentint com ara arriben

tambors de llibertat!

Salem Zenia. Jo soc l'estranger : poemes de revolta i d'exili. 2015

Traducció: Carles Castellanos i Llorenç

Pròleg: Carme Arenas

No vull tornar a fer poemes precisos

No vull tornar a fer poemes precisos

diccionari en mà

esborrany paper llapis

revisió espera

ordenar tornar a ordenar

deixar-ho en repòs

tornar a agafar el diccionari

posar títol trobar títol canviar títol

ordenar reordenar

no vull tornar a escriure poesia clara

em convé parlar

convertir

la meva vida en poema

no vull fer poemes

he de viure

viure en poesia

i que se'm perdonin les paraules

potser amb tot això

el paper ja no em serveix

el paper no em serà vàlid

potser els papers ja no valen

potser cal que tots visquem

potser cal que tots visquem

Glòria Coll Domingo. Retorn. 2017

Pròleg de Gemma Gorga.

Ressol

Et vaig dansar sol i de ràbia
amb el crac de les dents.

Visc a to de tu
i amb tu, em recordo
amic de l'ombra
i viu per misèria.

Canviem com fulles d'afaitar de les barates,
no recordes mai que duren tan poc. Tan sols t'hi trobes,
com quan t'anunciaven el mite del teu joc amb la resta,
en suma,
no res.

Mentre em faig gran i ample
camino sol.

De manera previsible, ara començo a veure-ho,
-Ets prou amunt per caure? Au doncs! Avall
i fes consell a la gravetat,
que ella
sempre té raó.



Núria Martínez, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm.: 76, p. 34

Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
on una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
LÓssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí!,
a esporuguir
les polles d'aigua.
D'una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.



Rosa Fabregat, dins,


Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Ametllers

Vora el terrer, sota un cel que convida

al deixament, s'enlairen les banderes

dels ametllers, somnien primaveres

entre el lletós regal de la florida.

Neu vegetal, caduca, neu amb vida

que canta la cançó de les darreres

ofrenes, les arrels saben fumeres

sense foc que deixà l'aigua escondida.

La closca de la terra rememora,

mannà de pètals blancs, les assutzenes.

Jo present les violes dels crepuscles,

i em venç aquest requadre d'ulls enfora,

mentre la vida xiscla per les venes

i em sent el temps clavat damunt dels muscles.

Jaume Bru i Vidal, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994

Ed.: Joan Fuster

Quan vinguis

Porta'm el cel ardent d'un dia clar
amb el vent que es passeja enmig dels àlbers
i desnua les branques despullades
per fer-les estremir.
Porta'm la llum d'hivern de cada casa
i els teulats encerats per la glaçada
que ha pertorbat la nit.
I les fulles que riuen, encalçant-se
com nens esperitats, i la remor
del mar de fons que el cos emplena d'ànsia
i l'aire fa encongir.
Porta'm els brams que ofeguen la cursa de les fulles:
els roncs sords dels motors i els cops de maça
dels paletes que calcen fonaments.
Porta-m'ho tot, no et deixis res, amic:
faré de cada instant un gest que aturi
la ventada, les cendres de la nit.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

Matí

                           Santa Maria La Longa,
                              26 de gener de 1917


M'il·lumino
d'immens




Giuseppe Ungaretti, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció de Narcís Comadira

Aquest mar que sabem

Aquest mar...
                      ¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?

Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.

(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim

i poguessen trobar el goig íntim del fill).

El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994
Ed. Joan Fuster

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
        amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
        i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
       una papallona
s'hi espolsa les ales,
       i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
       hi escriuen les faules
que cap ull humà
       sabria llegir.
El vent me les conta;
       les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...



Joana Raspall, dins,


Poesies amb suc. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Mallorca

El rei més ben plantat, Jaume Primer,

mira la mar d'un tremolor que brilla

i el tempta el camí blau vers la dolça illa

on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,

l'embravida verdor, cobreix i abilla;

l'onatge fa sageta de la quilla

disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial

i conreada per catalans braços,

la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços

fins esdevenir geni universal,

de Turmeda i de Llull seguint els passos.

Albert Pera i Segura

Mataró

Tres anys de poesia marinera, 1999

Una poesia

Una poesia és un instant atrapat.
Un moment viscut ple de màgia i bellesa
capturat en paraules.



(Fragment del pròleg)



Francesc Escribano, dins,

Tres anys de poesia marinera, 1999

Sàpies fer bell

«Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.»
Això m'ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m'era la mar
i una petita barca anant-se'n lluny.
La mar, la mar..., i jo: res més, res més.



A Làrissa, núm. 5

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Examen escrit

Prou que et voldria ajudar

quan et mossegues els llavis

perquè no et ve a la memòria

com s'escriu «cor» en anglès.

Pots mirar-ho al diccionari.

En català, no caldria,

perquè és un mot que nosaltres,

sense esforç, tenim après.

Joana Raspall. Concert de poesia. 2004

Il·lustracions: Marta Balaguer

Nova balada del Cap de Creus

Roser Capdevila

J.V. Foix

                    Dins:     Viatge poètic per Catalunya, 2014

Futur esperançat

La lluna vessa claror platejada

sobre l'ona turgent que amaga el peix,

el de l'escata que brilla irisada

i omple la xarxa amb abundor i escreix.

Ric de la pesca, en ser la matinada,

brut de sorra i suor, de sal i greix,

el rude home de mar veu a l'entrada

muller que vetlla i fillada que creix.

Talment els fills contempla Catalunya:

cadascun d'ells o ploma o eina empunya

i del demà travessa el dubtós mur.

És el treball que comporta riquesa

l'única clau que ens obrirà amb certesa

la porta esperançadora del futur.

De Catalans en mar

Albert Pera i Segura

Mataró

Segon premi 1996

Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca