era més que balança

era més que balança
era equilibri i més
qu'equilibri era el pes
de set i set catorze
centes caixetes d'en tu sí
asmes sense numerar al
al platet de la banda d'aquí...



Fragment.


p. 217

Enric Casasses. Uh. 2006

Respirar

Des de l'arrel, escric.
Amb l'impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l'espasa del vent que mutila l'onatge,
amb l'ull cec de l'estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l'arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable. 


Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

Què ensenya Senyor Ocell?

─ Què ensenya Senyor Ocell?
─ A no embrutar-se les ales,
a fer nius sense martell
i a escapar-se de les àligues.



Tren de paraules. 1997

Text: Josep Maria Sala-Valldaura

Il·lustracions.: Carles Porta

Camí de son

Camí de son
i de memòria
         els llibres tancats
Algunes línies
Al capdavall d'un signe
          que separa


___________________


Camin de sòm
e de memòria
          los libres tampats
Qualquas règas
Al cap d'un signe
          que dessepara



Joan-Peire Tardiu, dins,

Reduccions : Revista de poesia, octubre, 2004, núm. 80, p. 47

Tr.: Montserrat Camps 

El cor d'una poma

En el cor d'aquesta poma
hi ha un piset ben arreglat.

Amb un cuc bona persona
que fa un temps que el té llogat.

Hi respira bona aroma
i té el pis molt ben aïllat.

El menú és ecològic:
menja fruita a cada plat.

I com que és al centre històric
hi ha una gran tranquil·litat.

Així doncs tot és bucòlic,
és un cuc afortunat.

Però el perill és avorrir-se.
De moment no té veïnat.

I per això, per esbargir-se,
treu el cap per un forat.



Paraules amb cap i peus. 2011

Text de Salvador Comelles.
Il·lustracions de Mariona Cabassa.

El que hauria d'haver dit amb un haiku

Surt la lluna plena
sobre els cingles,
més amunt dels avets
i la fageda nua.
Respira molsa i líquens,
solitud, pensament,
llunyania.
L'aigua de l'estany,
muda, reposa.
Neixo entre els boixos.



Amadeu Vidal i Bonafont. Emboscada. 2019

Pròleg: Jana Balacciu Matei.

Epíleg: Cèlia Sànchez-Mústich.

XXIII Premi de Poesia Màrius Torres, 2018

La xarxa

Somiava un món tan foll
que un ratolí m'ajudava
a navegar per la taula:

soc mariner de pantalla,
l'ordinador és el moll,
i els ulls
            fan de fars del viatge.




Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses. 2002

Il·lustracions: Carme Julià

Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!


D'El verd jardí. 1972



Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor. 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

Potència

Hi ha dies que et falten les forces,
et falta potència i el treball
es fa feixuc. Perds velocitat 
amb el frec dels anys.

I et preguntes
quina potència necessitaries
per arribar al final del camí
amb dignitat i d'on trauràs
el quilowatts, quan la llum
de les paraules
t'abandoni.

________________


Hay días que te faltan las fuerzas,
te falta potencia y el trabajo
se hace pesado. Pierdes velocidad
con el roce de los años.

Y te preguntas
qué potencia necesitarías
para llegar al final del camino
con dignidad y de donde sacarás
los kilowatios, cuando la luz
de las palabras
te abandone.



Assumpció Forcada. Química i física = Química y física. 2012

Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Ángeles de la Concha

Caminants

D'algun indret incert
he vist escapar
tots els mamífers nòmades
que d'infants vam arraconar.

Ens planyen en amagatalls
transparents,
lliures de límits.

Tenen la forma del vell pastor
que fuig d'un ramat sedentari.


Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

L'hivern clos perdia espai

L'hivern clos perdia espai.
Se'ns han fixat estàtics els instants,
callats. Cap còdol no sentim,
no es despulla tardà el matí de sal,
no intuïm els símbols del present.
Suspesa, la inquietud de la imatge.
Vinclats al fons més límpid de les copes
el blau del mar i el sol del moll, encès.

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Edició: Andreu Subirats i Toni Cardona

Flamenc

Dins l'aigua mansa, ell,
color de rosa,
lentament es posa.
Les potes són dues canyes,
el bec negret i encorbat,
i el coll com un tub de goma
cargolat.

Els flamencs són elegants,
trien, per al seu banquet,
crancs, algues i algun peixet,
i de les gambes són fans.

Quan s'envolen cridaners,
a centenars i milers,
deixen el cel tot rosat,
i el públic bocabadat.



Josep Vallverdú. Bestiolari 2. 2017

Il·lustracions: Manuel Cusachs

Pròleg: Josep-Lluís Carod-Rovira

A una oreneta

Menyspreen els teus xiscles d'alegria

el mot inútil i la vil cançó;

tes ales, afanyant-se tot el dia,

frenètiques esborren la lletjor.

Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs.

Cançó del fruiter

A Celdoni Fonoll,
amb una abraçada
de llaüt.


      Jo sóc un arbre
a la vora d'un llac
      amb un fullatge
que fa una ombra frescal
      i dotze branques
que floreixen tot l'any.

      Que fruito besos
de llimona o de mel
      o bé de menta
-i algun cop de poncem-
      o de maduixa
o de llet amb cafè.

      Jo sóc un arbre
arrelat en un clot
      que gronxo nenes
oloroses de bosc
      i dono fruita
a les noies del volt.



Poema: Miquel Desclot
Música: Celdoni Fonoll



Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola, 1986
Pr.: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il. portada: Josep M. Subirachs

Receptes vegetals

Amb les fulles del til·ler
es perfuma el ximpanzé.

Amb fulles de la pomera
ja arriba la primavera.

amb fulles del codonyer
brilla el barret del barber.

Amb les fulletes del pi
es fa l'ombra del camí.

Amb fulles de la perera
el mal fuig del lloc on era!




Antonio Rubio. Versos vegetales. 2001


I traduïda al català per Vanesa Amat, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient. 2019

Il·lustracions: Morad Abselam

Densitat atmosfèrica

Densitat atmosfèrica a l'illa de Rügen aquest mes
d'agost fred i plujós, com a l'illa de Formentera aquesta
primavera passada, ventosa i tempestuosa.

Illes perdudes enmig de les vel·leïtats dels vents. Els
vents de què parla Gerhard Meier en els seus llibres.

Si m'alço èpicament en contra dels vents. O me'ls
escolto.

O bé abandonar-se al paisatge. Al paisatge geomètric.
Al paisatge buit de temps:

                           Els penya-segats de creta.

                        Els penyals de pedra calcària.



Jordi Jané-Lligé. Del Jardí Botànic i altres balades, 2011

Conjur contra la por

Pulmó d'aranya,
closca de cranc:
espant
que esglaia
el cor d'un infant.

Gola de llop,
pota de corb:
paüra
que sura
del ventre d'un bord.

Petó de rata,
urpa de drac:
basarda
que taca
el moc d'un llimac.



*S'ha de dir en veu alta dues vegades seguides.


Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses. 2002

Il·lustracions: Carme Julià

no vull que els dies te m'allunyin

no vull que els dies te m'allunyin: temo
que aquests mots tan sovint desenfocats
et duguin a emprendre el camí oposat
al meu desig i a la meva passió.
ells i jo som amants de tu i del teu
compte que em dibuixa fràgil, de vidre.
vull que trobem un equilibri nostre,
la crossa d'aigua que ens mantindrà secs
fins al dia ignot, quan retrobarem,
potser, si els prats ja s'han tenyit de blau
i el mar, de taronja lilosa fosca,
un mot sincer que nuarà pell amb pell,
cor amb cor, bes amb bes i ulls verds amb ulls
marrons.
               per un segon sencer, tot ple,
o durant una llarga eternitat.



Anna Gas Serra. Crossa d'aigua, 2017
Pr.: Abraham Mohino i Balet

De la brasa, la flama

De la brasa, la flama,
i de la flama, la llança
contra el cel. La punta,
però, serà blava i
es fondrà sempre
apuntalant com biga
el mal del pes.



Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Divertiment

Airet del matí,
cabellets de seda,
plomissol de niu,
farem rotllo, rotllo.
    Qui plora?
    Qui riu?
Picarol d'argent,
saltiró de pluja,
volveta de neu;
capseta tancada,
el secret de dintre
serà teu o meu?



Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments, 2018

Ed.: Josep Maria Aloy
Il.: Anna Clariana
Pr.: Pere Martí i Bertran

El llibre

Un dia vaig escriure un llibre
i hi vaig posar en cada ratlla molt d'amor
i de dolor,
tal com són escrits tots els llibres
que els ha pensat aquell que estima
i no un impostor.
Els llibres, de vegades agraden,
i fan sentir i fan pensar i t'acompanyen,
i altres vegades no.
Hi ha qui diu que aquell en especial
li ha il·luminat la vida, i un altre
li ha dat foscor.
També hi ha el que no diu res,
perquè no sap o no vol o no pot llegir,
o per rancor.
Jo vaig rebre una carta d'un senyor
desconegut, que em va semblar
un home religiós,
i, acompanyant la carta, em retornava
el llibre; deia que el rebutjava
com a lector,
que era groller i que era indigne
i que contaminava, com un verí,
el seu redós.
Vet aquí, em vaig dir, com és el rostre,
i com és el cor –acer i gel–
del ver inquisidor.



Isabel-Clara Simó.  El conjur. 2009

Aquesta és l'expressió justa

Aquesta és l'expressió justa:
l'enorme expectació
l'ingent esforç de construir
de falcar mobles bellugadissos
(totes les ciutats han patit guerres
totes les vides són difícils)
terrible feina d'aposentar espectres
on perles hi havia
on hi havia roses.




Josefa Contijoch, dins,

Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició a cura de Montserrat Rodés.
Pròleg de Dolors Miquel.

Teoria de la memòria

Fa molt, molt de temps, abans de ser una artista
turmentada, afligida per la nostàlgia a més
d'incapaç de crear vincles duradors, molt de temps
abans d'això, jo vaig ser un governant gloriós
que mantenia unit un país dividit; això em va dir
l'endevina que em va llegir la mà. Grans coses,
va dir, t'esperen, o potser et venen al darrere;
és difícil saber-ho del cert. I a més, va afegir,
¿quina és la diferència? Ara mateix ets una
criatura que dona la mà a una endevina.
Tota la resta és hipòtesi i somni.


————————————————

Long, long ago, before I was a tormented artist,
afflicted with longing yet incapable of forming
durable attachments, long before this, I was a
glorious ruler uniting all of a divided country
–so I was told by the fortune-teller who
examined my palm. Great things, she said,
are ahead of you, or perhaps behind you;
it is difficult to be sure. And yet, she added,
what is the difference? Right now you are
a child holding hands with a fortune-teller.
All the rest is hypothesis and dream.



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció: Núria Busquet Molist

Les xufles

Xufles secardines,
berruguetes fines
de dolçor suau,
xufles remullades,
tendres i estovades,
rosega-us em plau,
puix vostra carn franca,
tan dolça, tan blanca
ーfruit de llet i neuー,
entre dents deixata
un glopic d'orxata
que és un bé de Déu.


Concepció Carreras Pau, dins,

Carme Ramilo Martínez. Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula : antologia poètica, 2011

Planeta terra

Hi ha un país

cremat de cendres

molt enllà de les estrelles

on continua una guerra experta

davall abandonada

sereníssima, perfectíssima

Aquest meu país

plora gotes de rosada

Abandona tots els folls

menys un, que menarà el canvi

Allí, per damunt del brogit

un país dolç ornat de pau

espera nostra bellesa

Somriures.

Lionel G. Fogarty, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001
Dir.: Gabriel Planella

Tendresa

Vaig veure la tendresa en la teva mirada i en el gest de la mare.

Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           

Triomf de la vida

                      Into something rich and strange
                        WILLIAM SHAKESPEARE


Vida, tu, ¿d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima 
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut, 
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?

Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta en els teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcescible llei,
neguit etern, neguit 
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!


(Fragment)


d'Enigma, 1985


Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor, 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

Gener és llarg

Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.




Marisol González, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48

Quart creixent

L'aigüat sobtat ens aillà del temps. La foscor va cloure el món
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola, 
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera frisança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà l'il·lusori parany
i feu un cant de melangia infinita als déus.


Cicle de la nit


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017, p. 106