Puput

Cresta tota ben plantada,
          plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.

La recita: Lola Casas

Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001 
Il.: Sergio Mora

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements. 2015

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

agramunt

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


III

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

El ciutadà desconegut

     (A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)

Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern: 
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.

W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018

Traducció: Marcel Riera
Pròleg: Àlex Susanna

Miracles

 Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:

«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Aigua

Aigua matinera,
rosada del prat,
dius bon dia a l'herba
gemada del prat.

Aigua riallera
de dintre els bassals,
quan el sol et crida
te n'hi vas volant.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

Formiga

Ordenada i gran feinera
que amb recerca tafanera
reculls engrunes i blat
per l'hivern fred i glaçat.



Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001
Il.: Sergio Mora

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques
la lluna ha obert camins
que travessen la mar –
línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles –
lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.



Teresa Pascual, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 73/74, febrer de 2001, P. 60

Setembre

Fa un mal temps que n'hi ha per arrambar cadires,

per marxar fins on déu va encolar l'espardenya.

Ni ho has dit, ni ho has fet, ni ets aquí i tanmateix,

obres l'herba amb els peus,

a cada aiguada, l'obres.

Voldria girar full, enfocar el cel com l'arbre,

però el riu m'ha cosit el teu nom a les venes

i entre un embat i l'altre he perdut goig i esquelles.

Es veu que ara vindran fortes ventades.

Que l'incendi revifa, m'hi jugo els cabells,

que serrarà les dents el sotabosc impàvid,

que les cendres que veus eren cérvols ingràvids,

que a còpia d'estroncar-ho,

ho has encès.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Intr.: Gemma Casamajó i Solé

Solucions

Si vull els colors que pinten
el paisatge que he escollit,
si em fa falta un pot de cola
que enganxi
el paper tenyit
o si necessito un boli
per fer un text molt ben escrit...
Si el pare vol el diari
         o el meu germà un calendari,
la iaia aquelles revistes
de ganxet i de modistes...
Si he de comprar un regalet
per anar a una festeta
d'un company, d'una amiga
o de la meva tieta...
A la llibreria del barri,
en algun dels seus racons,
per uns diners raonables
sempre hi trobem solucions.



Lola Casas. Des de la finestra, 2002
Il.: Anne Decis

Caducifoli

Dormir.
Caure.
Voleiar.
Marxar lluny.
       Pluja constant.
       El vent bufa
            obstinat.
Viatge d'una fulla
              dins la tardor.


Lola Casas. Verd, 2008
Il.: Agustín Comotto

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.



Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt

Hauria arribat abans

Hauria arribat abans
de travessar els incendis,
però corria l'alarma,
d'aquella veritat, més
probable—quan tots marxàvem.




Montserrat Rodés. Immunitats. 2004

Epíleg: Carles Camps Mundó

Amanida

Una plata
        d'enciam
ben amanida,
ben amanida.
Una plata
             d'enciam
ben amanida
       amb oli i sal.
Amb tomàquets
    ben madurs,
pebrots
i puntes d'espàrrecs,
unes rotllanes de ceba
i pastanaga ratllada.
Cogombre
tallat a dauets,
rúcula
un xic amargant,
canonges
dels més escollits
i escarola arrissada.
A taula,
el verd
      és una festa!


Lola Casas. Verd. 2008 
Il.: Agustín Comotto

Barceloneta

                             a la mia mare, Anna Maria

Té certament un encant
únic entre mil altres
Barceloneta al sol de mig agost.
Cada escoll, cada platja és diferent,
mes única és la llum
que madura en l'espai
d'aquest cel, d'aquesta mar,
expressió de puresa cristal·lina
quan, en l'arena ardent,
sense noció de temps,
m'inebrieig d'atzur.



Francesc Manunta, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer.(1945-2013). 2013

Ed. Joan-Elies Adell

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta

quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015

Edició: M. Carme Codina i Contijoch

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

Un silenci de blats

Un silenci de blats.
Mort el sol als llavis
de la fosca, té la nit
els ulls lluents de beure dies
i se'ns riu d'amagatotis
perquè ella sempre implacable
imposa el retorn dels seus fills
escampats en un silenci
de blats tendres



D'Esbós d'un cos, 1983

Manel Rodríguez-Castelló. Música del sentit : (tria personal 1978-1999), 2002
Pr.: Amós Belinchón

Diuen

Diuen: que el vers

et sorprengui en plena feina

és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:

la tensió

que pot durar anys

i t'impedeix trobar

justament perquè busques.

Arribar a treballar

sense esforç ni propòsits:

mirar, tocar, sentir

l'escalfor del sol al migdia,

acariciar

equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix

que escolta Debussy.

Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994

Divisa

El jardí

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca
la rosa al mig del jardí.




Josep Carner, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Edició: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il·lustracions: Nöelle Granger

Veritat

Només jo puc respondre a la mirada
amb la paraula justa.
Perquè sé que puc dir-la
amb els llavis sense ombra.
Els uns l'escolten...
i se'n van.
I els altres la llegeixen,
i diuen entre dents,
sense pensar-se 
que tot és veritat;
–paraules de poeta!–


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.



Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55

Traducció: Joan Margarit

La llimonera

L'aire de salut que et besa
tendres fulles t'ha donat;
abrivada jovenesa,
poncellada a bell esclat,
i supera la dolcesa
la fresquíssima acidesa
que ofereix ton fruit daurat.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

No hi ha societat sense poesia

No hi ha societat sense poesia, però la
societat no es pot realitzar mai com a poesia,
no és mai poètica. A vegades els dos termes
aspiren a deslligar-se. No poden. Una societat
sense poesia estaria mancada de llenguatge:
tothom diria el mateix o ningú no parlaria.




Octavio Paz, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Ulls que veuen

A la fi obro els ulls
i puc veure.
Ja no necessito sabers ni quefers.
Només vull portar el cel a la terra
ser jardinera de llum.
Deixo caure el vel
per poder veure quan miro
perquè l'amor presideixi el meu món
que teu és també.
Obro els ulls i m'hi veig
veig el meu rostre de lluna al mirall
sense prejudicis, sense cadenes ni condemnes.
Ja no necessito deures ni afers.
Ulls nous per al món nou
múltiple, un per a cada un,
però solament u.
Obro els ulls i m'hi veig
la vida que no és només meva
sinó teva també.
Obro els ulls i em veig.
Vull ser jardinera de llum.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

Rius i muntanyes

Rius i muntanyes notables
per Catalunya s'estenen
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

El Montseny tot l'any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s'estenen.



Antoni Bori i Fontestà, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues