La passió que tinc

La passió que tinc
no ve del cos
sinó de l'ànima.

Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020

Cortile al bambino

D'aquesta finestra surt la meva Via sacra,
de vint anys ençà cada dia torna a sortir,
carretera que no va a Gènova ni a Brindisi,
canvia cada dia meta i direcció,
a aquesta finestra s'obren les altres
carreteres ––àngels, somnis, íncubes, xalocs––.
Un remorós port de Ripetta
formigueja ––invisible i silenci.
Aquestes muralles de maons-segles
talla esquerp un colom. A l'alè viu
i dens dels fantasmes, el crespinell
sensitiu s'estremeix en el guix d'algun tub.

Maria Luisa Spaziani, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes. 1999

Il·lustracions: Amèlia Arumí

Cant de juny

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra;
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny.

Pel Juny, les riallades
replenes d'ardentor;
pel Juny, franques besades
de boques ressecades
per lo caliu del cor.

Pel juny, lo gran misteri
esbadellant-se en llum;
pel Juny, tot l'encenseri
del món, ple de perfum.

Pel Juny, la santa Vida
entrada ja en son ple,
triomfanta i enardida,
volent ésser fruïda
de tots a la mercè.

Pel Juny, la falç al puny;

pel Juny, l'espiga a terra,
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny!

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Ed., pròleg i dibuixos: Enric Casasses

Adeus

Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.

L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.

De Des de vora la mar. 

Mercè Ullés Vallhonrat, dins,

Dones poetes de la Maresma. 2021

Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros

Aigua

Aigua          m'escapo
dintre d'un vas         m'espero          sé la forma
un instant         amb quina set           m'estiren
em desdibuixo
del cor
potser per tornar a néixer.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Al murmuri de tes rieres

Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!

Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,

          qui no t'ha vist,
          per ell so trist!

Pere Talrich. Recorts del Rosselló : ab traducció á francés enfront. 1887

Il.: L. Le Nain i P. Teyssonnières

Farcell

A l'esquena hi duc un farcell
abundós, però lleuger i fràgil,
un farcell que empara i empeny,
un farcell amb lletres i ulls,
tot d'estris d'expressió
i de comunicació:
vitamina del dedins.

(I)

Gemma Arimany. Ulls a través. 2010

XV Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol» de 2010

Com qui vol fer arreplega

Com qui vol fer arreplega
de colors i d'aromes
enmig del gel perpetu
on no creixen les flors,
així em pren, de vegades,
l'esperança dels dies,
desig de ser i d'estar,
de set i d'escalfor.

De: El lloc on l'ull descansa

Mònica Miró Vinaixa. Al dellà de l'enlloc. 2021

Hem de ser com Pessoa

Hem de ser com Pessoa plurals i bilingües
arribar si és que en té el serhumà al fons de l'ànima
Sense més heretat patrimoni o pervindre
que la llengua on perdura el record d'una terra
que estim fins a la mort que vull plena de vida
assegut agraït al turó del quadern
cant illòman un mar on es banya la lluna
M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.

Fragment final de Nura.

Ponç Pons. Nura. 2006

Premi Ramon Llull de les Illes Balears.
Premi de la Crítica 2007.

Poesia

La paraula no pot aturar l'onada
ni oferir el vol a les balenes
però sí apropar-me.

Apropar-me
                  lletra a lletra
abans la pluja plena de veus
no ompli la mar amb illes d'ulls.

Eulàlia Canal. Andana blanca. 1999

Premi Comarcal d'Òmnium Cultural Granollers 1998

Habitacions de Praga

Decorat dormitori, escriptori i diferents
elements kafkians (2011)
R. GELADÓ i X. PLANA

George Samsa es transforma
a la vora d'un llit,
i a Josef K. l'inculpen
en la cambra d'un pis.
Foraster a la llar pròpia,
o bé com a inquilí,
Kafka viu el desordre
d'un recambró petit,
i també a Malá Strana
on, lliure i quiet, escriu.

Jordi Julià. Kafkart.

Premi Pepi Pagès 2012

Oncovallès poètic : premis Pepi Pagès 2012-2013. 2014

Llum de boira

Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.

Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.

És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.

  Santuari de Queralt, 31-VIII-1965

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino Balet.

L'esperança encara...

L'esperança encara dansa
al voltant del meu amor,
gira, tomba; quan s'atansa,
no hi val ombra ni recança.
Fina daga, doloret,
fes-te enllà i el coll avança:
no te'n riguis, que l'amor
posa flors a la balança.
Cabell blanc sigui en la dansa
aliret i cant d'ocell.
Galta pàl·lida mostrant-se-
fes-la roja tu, esperança.
I per sempre dansa, dansa.



Clementina Arderiu. L'esperança, encara. 1995

Vacances d'escola

M'he quedat tota soleta,
nens i nenes ja han marxat.
Les classes, callades i buides...
         L'estiu ja és arribat!
El porxo sense converses,
el pati mut de rialla.
         La calor que tot ho envolta...
                 m'ha deixat sense canalla!

Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions. 2009
Il.: Linhart

el somni

el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps

la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada

un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima

   
                                               (Charenton, 2004)

Chus Pato. 2020

Il·lustracions: Alba Rivadulla.

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

De: Món d'Ulisses. El viatge. I

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Quan camino i és de nit

Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne. 

Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pròleg de Marina Garcés.

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada.

Carles Riba

Jaume Medina. Una casa a Cadaqués : els homenatges a Carles Riba (1953). 2020

El silenci

 I.

El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.

II.

Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.

Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020

Somriurem

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

La rosada ha estès el seu vel fred i humit.
A poc a poc ha anat quedant buida la plaça.
Guardarem un bon record d'aquesta nit
quan sota els estels tot el poble ballava.

Que ens adormi suau la calma de l'estiu
mentre el sol desperta els cims de les muntanyes
i desplega a poc a poc tots els camins.
I per les finestres es projecta l'alba.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Mentre caigui el sol ens banyarem al riu.
Tornarem a poc a poc fins a la casa
vorejant els camps que ens coneixen per dins.
Ens han vist somiar des de petits fins ara.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur que espanten les pors.
Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur al crit dels tambors.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.



Txarango. El cor de la terra. 2017

Vivim

Vivim per escriure versos que donin sentit a viure.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014 

Epguestia Kuechniella

D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.

D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.

I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.

Alba Camarasa, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Incertesa

Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.

Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.

Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.

Montse Assens, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar

Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Alguna gent

Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.

Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.

Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.

Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.

Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.

Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.

Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Diàlegs: Veu de la tramuntana

Jo vindré de la plana assolellada

de l'Empordà frondós. Muntanya i platja.
I esbandiré el verdet de les teulades
i el serrell d'aquesta aigua tremolosa
que enfredoreix les pedres del teu viure
amb una filagarça de misteri...
Jo et cantaré cançons de marinera
i gronxaré les fulles dels teus dies
amb un alè de fred sense malícia
enganxat a les dents blanques de lluna.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Afirmació

No vull que la buidor m'arrossegui a l'abisme
o falsos mirallets em torbin la volada.
Jo pressento, a l'entorn, batec de coses certes,
tal com l'hivern pressent la futura brotada.

No em digueu que estic sola! Al meu costat caminen
altres éssers com jo, i l'aire no els ofega;
amatents a lluitar contra foscos marasmes,
ofereixen el pit esforçat a la brega.

Jo també toparé amb les altres muralles;

sé que vessaré sang i em courà la ferida...
però vull avançar armada d'esperança
i d'orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida.

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.

De: Illa dels lliris vermells. LXXV

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio