Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt.

Plantar sobre la terra

Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.

Montserrat Abelló, dins,

Paraula encesa : antologia de poesia catalana dels últims cent anys. 2012

Edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il·lustracions: Francesc Artigau

La salut

Tot nen ha de tenir
una vida molt sana,
i una salut ben adequada.
Un nen no es mereix
cap crueltat
ha de viure amb felicitat.

La salut és molt important
per a viure fins a ser gran.
Recorda, la salut i la vida
és el més important
per al dia a dia.




De Dret a la supervivència


Poema col·lectiu

Es troba en el llibre:

Un vaixell ple de poemes = Un barco lleno de poemas = Un barco cheo de poemas = olerkiz beteriko itsasontzia. 2008

Edició: Gisa Mohr, Esther Puig.

L'estiuet de Sant Martí

                                          A qui pateix la guerra


Escapat d'una guerra sens fi,
un novembre plujós i glaçat,
tremolant caminava en Martí
amb la capa, només, de soldat.

I, quan veu un pobret mort de fred,
mitja capa li dona i li diu:
«Repartim-nos l'abric, germanet;
que ajudar-se fa escalf com d'estiu.

»I ja sé què faré, ¡ara ho veig!:
llanço al cel el meu tros: la meitat,
¡i així els núvols se'n van a passeig,
surt el sol i l'estiu ha tornat!».

I les gotes banyades pel sol
fan un arc: un somrís capgirat,
¡violat, indi, blau, verd i groc,
i taronja i vermell per la pau!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic. 2019
Il.: Montse Tobella

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

Cada llengua

Cada llengua és un pont, però el nostre perilla
i poca gent el creua.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Il·lustració de la coberta de Llorenç Pons Moll.

Aiguamolls

Els joncs esplomissen les seves faixes
al gerber del rec. La fresca pren protagonisme
a la closa de les Gantes; pretén coronar
una primavera que s'avança salabrosa.
Les ninetes del capvespre es claven
exhaustives al clatell, filtren els raigs de la
verema del dia fins a deixar-los ben reblats.
Detergir l'honradesa dels xipolls és tant
o més necessari que l'aire respirat.

El rei s'emmiralla enlluernat.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.

les estacions

hi ha els comiats i els adeus
com un vol de papallones grises.
hi ha els solitaris enmig de la gernació
i els porucs en busca de recer.
hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
hi ha uns ulls que potser esperen
ajaguts en algun banc o potser
miren com s'acosta la fi del trajecte.
i tu que passes i mires
l'aire que embolcalla
cadascuna de les mirades
que esperen o que llisquen
sense esperar o vagament esperant
alguna cosa o algú.

i tu que saps
que no esperes, sinó que passes
de mirada en mirada,
d'estació en estació, sentint sobre la pell
un picar tènue de gotes de pluja
o de gotes d'instants que et plouen a sobre
i que hauràs d'eixugar amb les mans,
amb els records, amb un gest
que t'acoste a aquesta mirada
que llisca d'estació en estació.

Anna Montero. El pes de la llum. 2017

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

La saleta

                  Per na Mercè Massot

Redós plaent: «l'amor, l'amor, l'amor»
hi troba flors hivern i primavera,
la pàtria mallorquina hi fa claror
amb l'oli de l'antiga llumenera.

                       Febrer de 1944

一一一一一一一一一一一一一一一

                 Para Mercè Massot

Lugar de paz: «amor, amor, amor»

halla flores de invierno y primavera,

la patria mallorquina da claror
con aceite de antigua cantileja.

                      Febrero de 1944

Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006

Tr.: Jaume Pomar
Pr. i selecció: Sebastià Alzamora

La Devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen  en nuvolades d'or.

Josep Carner, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions:   Mercè Huerta

Desfici

Ja hem sopat.
Però ha hagut d'anar-se'n.

Què és el desig
que m'ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat.

Manuel Forcano. Llei d'estrangeria. 2008

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.

Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

benedicció

trobaràs la llum

entre les arrels del temps.

et buscaràs al cor

de les paraules

i et trobaràs

dins del darrer revolt

de la teua ànima.

la terra per a tu

estendrà l'ordre infinit

dels seus camins.

seguiràs els camins de l'ombra

i de la mar.

trobaràs el temps on naix la terra,

on moren els somnis.

miraràs l'horitzó

i a les mans et floriran els dubtes.

seràs gran i et faràs petit

quan caiga la nit.

els crepuscles per tu

cantaran amb la veu fonda

dels volcans.

sentiràs la solitud del cel

i l'alè tèrbol de la terra.

sentiràs el silenci del cel

al cor de l'home.

sentiràs la llum del cel

al cor de l'home.

sentiràs l'aigua profunda

del cel al cor de l'home.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Arquitectura

Quan tota era desfeta com una casa
erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,

al ciment de la teva confiança,

al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,

i a l'arquitectura i plànols

que veig reflectits

quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta
he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Pica la pedra amb el martell

Pica la pedra amb el martell,
pica, trenca la pedra, obre-la,
escampa'n arreu els bocins,
esberla la pedra amb l'escarpra,
pica, obre el camí cap endins,
lleva l'esberla de l'esberla,
engrunada, aspra i resplendent,
com la sorra dura de l'ara,

com la pols innocent del temps,
pica fins que no trobis pedra,
enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,
descabdella la fosca mina,
esberla, fica't cap endins,
excava la claror sobtada,
obre la pedra, obre l'obert.

De: La llum màgica de la poesia.

Lluís Solà

Es troba en el llibre:

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Cap al mar

Passar per sobre del pedrís que separa
la carretera del passeig marítim
retorna nítidament una cosa que fa molt que coneixíem:
el xivarri en miniatura ran de la costa.
Tot s'amuntega sota un horitzó baix:
platja escarpada, aigua blava, tovalloles, gorres de bany vermelles,
l'esfondrament fresc i reiterat de les petites ones amansides
sobre la sorra tèbia i groga, i a la llunyania
un vaixell blanc clavat a la tarda...

Sempre igual, tot plegat, sempre igual!
Jeure, menjar, endormiscar-se sentint els rompents
(parant l'orella als transistors, aquell so amansit
sota el cel) o amablement passejar amunt
i avall les criatures vacil·lants, amb farbalans blancs
i aferrades a l'aire enorme, o empènyer les cadires de rodes
dels vells encarcarats perquè gaudeixin 
del seu darrer estiu, tot això encara passa,
meitat plaer de cada any, meitat ritu,

com ara quan, content d'anar a la meva,
buscava a la sorra les Estrelles del Criquet,
o, més enrere encara, quan els meus pares, sentint,
la mateixa xerrameca d'estiueig, s'hi van conèixer.
Aliè a tot plegat, ara contemplo l'escena sense núvols:
la mateixa aigua transparent sobre els códols llisos.
mar endins els tènues i queixosos esgarips
dels banyistes llunyans, i també cigars barats,
papers de xocolata, fulles de te i, entre

les roques, llaunes rovellades, fins que les primeres
famílies comencen a refer el camí de tornada als cotxes.
El vaixell blanc se n'ha anat. Com un vidre entelat
la claror s'ha tornat lletosa. Si el pitjor
d'un temps perfecte és que no en som mereixedors,
pot ser que tots aquests, per costum, facin ben fet
anant a la platja malgirbats
cada any, educant els seus fills gairebé
amb pallassades, però també ajudant els vells, com cal.

Philip Larkin. Finestrals. 2009

Traducció i pròleg: Marcel Riera

Per arribar

Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.

L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

Trace de toi

Trace de toi
cairn
sur le sentier
passage sauterelles
deviner tes pas
les pieds dans l'eau rivière
sur les galets glissants
l'argile
l'algue carmin
l'ombre du saule
voir la vieille truite
sous la grosse pierre
merci!

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019.

L'altre barri

Escrius damunt la pedra grisa,
de baix en baix parteixes mots:

Heures, forats, marededeus,
cors de vellut, temples de marbre,
roses girades, crisantems,
caixes i creus, clavells i cristos.

El cementiri és el rampell
d'un escenògraf carrincló,
un barri agrest ple de carrers
amb flors de plàstic als balcons.

I mentre ho dius raja una dona,
la carn del vent passeja a prop,
et claven l'ull nens amb corbata,
els ocells xisclen com nadons.

La vida impera. És una lloba
que amb els ullals et torna a lloc.

Fora dels murs de l'altre barri,
mires arreu; cap déu respon.

Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció: Gemma Casamajó i Solé.

Esfinxs desafiant l'atzur

Esfinxs desafiant l'atzur,
les eugues desnuen la seva crinera d'alabastre
i s'emporten en la fugida
el camí de Sant Jaume.

─────────

Esfinxes desfisant l'azur,
las ègas an desligada lor criniera d'alabastre
e empòrtan dins lor fugida
lo Camin de Sant-Jaume.

Aurèlia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Tr. i pròleg: Albert Mestres

Cos obert

Quan m'abraces no m'encercles.
     Salte, sure, brille vivíssima...
La llum brolla del nostre interior com en un castanyar.
     Me'n dones la llum i l'aroma...*

*En algun dels seus papers Maria Xosé Queizán té escrit
que la llum d'un souto, «castanyar», és la llum més bella.

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Antòlegs: Fátima Rodríguez i Xavier Queipo

Traducció, referències i notes: Manuel Costa Pau

NASA

Ah! La ciència sense humanisme
és lletra morta. Viu o mort, un roc
no pot ser filtre del discurs del foc,
oracle que es transmet vora l'abisme.

El darrer mot és sempre l'egoisme;

foguera i olivera semblen poc
als qui no saben els lligams del joc
i fan dels somnis l'únic realisme.

Sequaços, regle en mà, mouen l'atzar
i ignoren el sentit de la florida.

Afirmo contradir-me com el mar,

però amb les rels posades a la vida.
Els savis al servei del militar
es perden en un clos sense sortida.

Joan Brossa. La piedra abierta : antología poética. 2003

Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

De la terra els bells dons

Però el més nin de tots,
                           mou els fruits, radiant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen:
i quin obrir-se els ulls
                           que miren i no es cansen,
pel bellugueig vermell que tenen al davant.

          Josep Carner. (Els fruits saborosos)

De la terra els bells dons
      la bona fruita.
El daurat albercoc,
      pera madura,
cireres a penjolls,
      cors de maduixa,
mandarina, dolçor
      que no afeixuga.
Els préssecs es fan or,
verd glauc la pruna,
a la magrana estoig
de gemmes púrpura.
El raïm el bon most;
les figues, sucre.
Són les taronges, sols;
la síndria, lluna,
les nesples xuclen grog
      a la menuda.
Cadascuna un color
i un tast en cadascuna.
Voleu millor tresor
que el de la fruita?

Montserrat Vayreda: Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.

I entre mi jo, és a dir, paraules,

formes indecises

que cerquen un eix que

els doni pes, un sentit capaç de contenir

la seva innocència

una veu una paraula a la qual agafar-se

abans d'esmicolar-se

contra tant de silenci.

Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;

si tens orelles prou íntimes

pots escoltar el seu cor

que batega sota la paraula de la teva existència,

entre el cap a tu i el més enllà de tu.

Tu ets allò que les teves paraules senten,

sents el teu cor les teves paraules el teu cor?

Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

L'amistat

L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments,
de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no
dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat.
No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats.
És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de
koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies
conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext
que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al
mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més
enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un
amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera
vegada.

Fragment del text.

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Els contes

Patufets i gegants,
prínceps i reis antics,
animals que enraonen
i volen ser-hi amics.

Viuen en les paraules
del qui conta rondalles
o a les pàgines belles
dels llibres de contalles.

Si n'escoltes els contes
i t'agrada llegir,
la màgia del seu món
amb tu voldrà venir.

p. 116

Miquel Desclot

Es troba en el llibre:

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il·lustracions: Tesa González.

Os contos

Os ananos e xigantes
as princesas e mendigos,
mesmo os animais que falan
queren ser os seus amigos.

Todos viven nas palabras
dos contadores de contos
ou nas páxinas belidas
dos libros marabillosos.

E se escoitas os relatos
e ademais che gusta ler
a maxia de cada conto
estarà en ti tamén.

p. 117

Antonio García Teijeiro, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Ipuniak

Ipotx eta erraldoi
printzesa eta txiro,
abereak hisketan
haien lagun aldiro.

Hitzetan bizi dira
kontalariarekin

edo orri ederretan
liburu irekiekin.

Ipuinak atseginez
irakur bazenitza
haien magiarekin
jantziko zaizu hitza.

p.118

Juan Kruz Igerabide, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Los cuentos

Enanos y gigantes
princesas y mendigos,
animales que hablan
quieren ser sus amigos.

Viven en las palabras

del contador de cuentos
o en las páginas bellas
de los libros abiertos.

Si escuchas sus relatos
y te gusta leer
la magia de los cuentos
estarà en ti también.

p.115

Ana María Romero Yebra, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il. : Tesa González