Gavià argentat (Larus michahellis)

Només
qui ve del vol
sap caminar
per les vores petites
de la sorra
sense arrugar-la.

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

Matí

Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
         de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
        ondulats com una alga tranquil·la.

Marià Manent, dins del llibre,

Antologia general de la poesia catalana. 2000

Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.

De: Sapiencials, 9

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.

 

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Plaer de viure

Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

Nota al llibre: L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.

De: L'obscur desordre.

Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

El retaule del mar

En un temps sempre igual
esdevingué el poema
—el moment constant
                del mar i la terra—
sempre venim del mar
                com les onades.

Isabel Oliva i Prat. Les guardes del ventall. 2012

XXX Premi poesia Jacint Verdaguer (Calldetenes).

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.

Ramon Farrés. El present constant. 2009

La nostra vida de cada dia

Sempre estem acotats

Què més queda, Senyor, sencer?
Ho sabem tots
que et sap greu quan es desgasta
com la neu
la nostra columna vertebral

Sempre estem acotats:
com un mercuri s'infla en la carn de la por

Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.

Arca oberta del meu pit

Potser fou un galop de poltres i de jònecs,
un sord clapoteig pels bassals buidant sang
que feia més de trenta anys que era estancada i espessa
a l'arca del meu pit bombat que ara se us obre.
I vol que vinguin les deshores perquè empenyin amb força,
per teixir-nos amb vares cegues de noguera tipa
un cant i cistell comú que aplegui crits i llàgrimes,
alhora que mans plenes d'alegria i de carretades de fàstic,
per entreveure albades d'amor virolat en les tardors.

Que sigui aquí on jo, amagat dels sols d'hivern,

                                              amarrat als oblits,
davalli per les lloses de tantes vides i vagi encaminant
aquest fosc i ombrívol ramat de paraules,
                    totes elles viscudes i triades.

Luís G. Tosar. Invocació d'un temps : poesia, 1986-2000 = Invocación dun tempo : poesía, 1986-2000. 2001

Textos en català i gallec.

Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Pròleg de Pere Gimferrer.

Cant de maig

Trontollem, amor, les roses
sobre els fronts empurpurats.
Totes, totes, s'han descloses
al calor del mes de Maig.

I que hermoses són les roses,
i que hermoses, mon amor!
I que hermoses són descloses
tot a vora de ton front!

Les donzelles i les roses
s'han descloses aquest mes;
totes dues s'han descloses
encensant lo món enter.

Les donzelles i les roses
són lo més hermós del món;
totes dues s'han descloses
per lo goig suprem de l'hom.

Vull cantà', amor, a les roses
que ton front han coronat.
Sols per mi us haveu descloses
al calor del mes de Maig!

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses

Farigola

Al falziot
dalt del niu li ha fallat el peu
i al cim de l'escala cap cot
i arronsat jeu,
les ales no l'alcen i el fat
té nom de gat.

Albert Mestres. Tres. 2001

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.

Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Recepta poètica

Agafa una paraula talla-la a bocins,
tria una altra paraula i enfarina-la bé,
agafa un adjectiu i pela'l ben pelat,
aquests interrogants els has de salpebrar
mentre els punts i les comes es van rostint a l'olla.
Tasta-ho amb la cullera, afegeix-hi els accents.

Llavors fica-ho al forn
i, passada una hora,
en sortirà un poema
servit del forn al plat,
del plat a la forquilla
i d'aquí (bufa bé!)
als teus llavis lectors.




Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana

Il·lustracions de Maite Mutuberria

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.

Miquel Juanola, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Melic

Els animals van sortir
tots del melic de la Terra.
Per tant qui es mira el melic
no sempre l'erra.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?

David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001

I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.

                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.

De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.

Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

Aquest moment

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.

Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

A la Verge de l'Ajuda

Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.

Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.

En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.

I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.

Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.

Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.

Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.

Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.

L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.

Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996