Tot es mou.
Corrents d'aigua subterrània
desgasten els nostres peus,
com còdols.
Sabem que tot passa
i res no espera.
Sabem que l'erosió
també dibuixa camins
a les nostres geografies.
Però no en sabem,
de rebre
la riuada del temps
amb la vall d'uns braços
que només coneixen la sequera.
De: Tsunami
Sònia Moya. Silur. 2019
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts
Pròleg de Mireia Calafell
De vegades el món no sembla tan inhòspit.
Quan em faig un cafè a la base
la neu sura una mica neguitosa
rere els caramells del voladís,
com si no sabés, ben bé, on caure.
Aquests matins no són blancs, sinó plens de matisos,
perquè el blanc no acaba de ser blanc;
hi ha un blanc blavós, un blanc groguenc,
un blanc brut que se m'escapa.
El blanc és el color de la neu
per als qui no han vist mai la neu.
No sabria descriure-la ni pintar-la, però és molt més
que un full en blanc o un tub de pintura blanca.
Hi ha qui escriu coses com «el blanc de la neu»,
«el blanc del full», «la ment en blanc»
i s'omple de paraules per expressar el silenci.
Els matins com aquest no vull escriure res.
Amb la tassa a les mans,
només miro la neu mentre escolto com cau.
De: Perfils intimistes.
Melcion Mateu, al llibre:
17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024
La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.
Conté fotografies.
Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
La finestra es va obrir. Verd i blau.
La Quimera va entrar-hi
disfressada de ventet d'estiu.
Els finestrals van batre a morts.
Va escriure "bé i per sempre"
en un anell d'or fals, en una taula coixa;
en un llit desfet, en una olla desfonada.
També a les parets innocents
de la casa.
Als cabells, a les plantes dels peus
i a les conques dels ulls orbs
de la dona que s'hi estava.
Després va obrir el gas
i va deixar fer, com si res.
Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020
Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion
XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Aquí
els poemes s'aferren,
indòcils,
els uns als altres.
S'entortolliguen,
comparteixen cada batec,
la suor freda,
els brams d'orgull.
Les llàgrimes es fusionen
en un mescla indissoluble.
És la complicitat
de no estar sols.
Els poemes, de sobte,
aquí,
són un mur de paraules
protegint un col·legi electoral
el dia en què ens vam atrevir
a descolgar-nos.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg de Feliu Formosa.
A Sara Viñas
Sant Feliu de Guíxols, vila marinera
que rima amb les ones i avança amb les naus,
blanca com l'escuma, de nits reverbera,
de dies barreja els verds amb els blaus.
La mar l'acompanya i a voltes recita
poemes que moren al peu del coster,
Sant Elm la vigila des de dalt l'ermita,
ajuda les barques, empeny el veler.
Damunt de la platja el sol es rabeja,
el cos li pinzella amb tons d'albercoc,
l'estiu que s'ho mira, encès per l'enveja
tot ho torna flama, tot ho torna foc.
Flanquegen i vetllen la Porta Ferrada
les torres altives del Corn i del Fum
i apomen en somnis sobre cada arcada
les roses abstractes que escampa la llum.
Quan toca la cobla en dies de festa,
vibren les sardanes i retruny l'esclat
del "Juny" de Garreta que encén la ginesta
emplena les xarxes i madura el blat.
Treballa i reposa, passeja i somnia,
pesca escates vives, exulta i somriu,
al port i a la vila regna amb gallardia
les ones li canten el nom: Sant Feliu.
De: Baix Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
El formigueig, el magma, el rebombori
de formes i colors i passions
o patiments, la borratxera
feta d'espuma efervescent
i de ressaca,
ràbia i desig, onada
rere onada,
no arriben ni a immutar
l'estricta formació dels porxos,
el somieig de les palmeres.
(Darrere el vidre fosc del cel,
com en un altre pla,
qui sap per quin silenci esgarrifós
navega aquesta lluna absent!)
Ramon Farrés, dins el llibre:
Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004
A cura de Víctor Sunyol
A l'Anna Solans
Un capvespre aniré amb pescadors,
solcarem els camins de la cala.
Amb un vent de sirenes joiós,
baixarem al profund amb l'escala.
Serà el temps de saber les llavors
sobre terra de mar; de la cala,
escalada, calada i tresors
en farem, si basarda no ens cala
la collita del mot; les albors
et duran els estels de l'Escala.
(L'Escala, 30-12-83.)
Vicenç Llorca i Berrocal, del llibre:
Antologia miscel·lània 6 : poemes : [cita de poetes a Santa Coloma de Gramanet. 1984
La tortuga duu a dins de casa seva un llit
un llit i una nevera
un llit, una nevera i un llum
un llit, una nevera, un llum i una butaca
un llit, una nevera, un llum, una butaca i el raspall de dents
i duu també
ganes de riure
ganes de riure i ganes de plorar
ganes de riure, ganes de plorar i por
ganes de riure, ganes de plorar, por i tafaneria
ganes de riure, ganes de plorar, por, tafaneria i alegria
i quan necessita alguna cosa
es fica a dins de casa
i agafa el que volia.
Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021
Poemes adaptats per Jaume Subirana.
Il·lustracions de Maite Mutuberria.
Traducció i pròleg: Joan Todó
Text en català i anglès
As if it was June
A poppy being hammered by the rain
Sinks its head down
It's exactly like that
When a man's neck gives in
And the bronze calyx of his helmet
Sinks his head down
Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011
Traducció de Jaume Coll Mariné
Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Una illa sola
al mig de la mar brava,
cenyida d'ones...
tots els pujols en flames
de fulles escarlata.
De: Període d'Edo
Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023
Pròlegs d'Ángel Crespo i de Jordi Mas López
Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.
Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.
Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.
Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...
Narcís Comadira
de la gran sala blanca il·luminada
al carrer fosc
passant pel petit jardí
la frescor vegetal
la sentor de la nit
recapitulo
Feliu Formosa. El temps sofert. 2023
Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo
Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner
La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.
Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024
Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil
Mastegar com si esculpís qui sap quin segle i
quin no res. Mastegar el tronc de regalèssia
que fa el nus arran del mur de les glicines.
Parlar amb qui no té temps perquè és el sol
l'únic compàs que vol i don i escoltar-li tot
el fred que dol i viu. Escapar-me de la feina
amb la gavina fins trobar-me al mig del pas
per fi el remei: una branca d'eucaliptus que
ha arrencat el vent de l'est i que ara rau sota
l'estàtua: dona i ocell. Pensar en quin és
el nom i si en té deixar que em faci pessigolles.
Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012
per a A.P.C.
Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.
1971
Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022
Traducció i presentació de Pol Guasch
Pròleg d'Ada Bruguera
Edició bilingüe anglès - català
Mira, poques vegades et fan ser
un lilà a la vora d'altres matolls,
mentre aquest món gormand de tant misteri
que es va fent vell de l'aigua de la pluja
i d'una caritat que no té sostre.
Mira, alguna bicicleta trenca
el pas d'alguns coloms en diagonal,
i en diagonal el fum d'un avió
creua i fa el cel més gran del que ja és.
Mira-t'ho bé: només ets un lilà
apostrofat en un racó d'un parc,
com la lleganya bategant de Bloomsbury.
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022
Pròleg de Maria Barbal.
La gallina estarrufada,
bec i ungles,
al costat dels seus pollets
és geganta i és valenta
i enraona, calla i canta a la vegada.
Quan creguis que l'aigua
t'arriba fins al coll,
quan els problemes i les preocupacions,
volen ofegar-te,
posa't el vestit de bany,
les ulleres i la gorra, comença a nedar,
escull un dels estils:
braça, esquena, crol, papallona,
que s'adapti a les teves forces.
Cal aconseguir el millor rècord:
sobreviure.
Assumpció Forcada. Poemes olímpics. 2016
Inclou partitures músicals
La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.
La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.
La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.
Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004
Il·lustracions: Tàssies
Cucut, ocell joiós,
bé canta mentre vola;
mentides no diu mai
i ens porta bones noves.
Es beu els ous d'ocell
per fer-se la veu dolça;
quan diu, cantant, «Cu-cut!»
l'estiu ja és a la vora.
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
a minha insegurança
está
entre
sentir-me insipiente
e sentir-me incipiente
reside nesse intervalo
inaudível entre duas letras
e vive desse silêncio que grita
sobre a minha ingenuidade
a minha inocência
e a minha ignorância.
raquellima. Ingenuidade Inocência Ignorância. 2019
Poemas e voz: raquellima
Música (trompete electrónica e balafon): Yaw Tembe
Introducció: Cidinha da Silva
Text: Poética do corpo presente per raquellima
De matinada, baixen a mar
el sedàs mecànic que filtra
la sorra. No diguem cap paraula
sobrera. Ni riell, ni fressa de rodes,
que ja graviten amb l'ampla
deixalla del temps. Aquest estiu
sota les coses, tot coàgul de llots
i petxines, deixa l'oblit planant
sobre la platja.
De: L'argila, la sorra, IV
Joan Duran i Ferrer. Extrema llum. 2014
Pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich
Epíleg de Mireia Calafell
XLIX Premis "Recvll" de Blanes
Premi Benet Ribas de Poesia 2013
Vint-i-set sastres se'n van
contra un cargol, en corrua:
el més valent no té cor
ni de tocar-li la cua.
Quan el cargol els ha vist,
ja treu les banyes ben llargues.
Sastres: fugiu tots corrent,
que amb un poc més us atrapa!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
Ja no em preocupa ni mantenir el pas
ni si m'he anat quedant enrere.
Deixeu que continïn les sondes espacials.
Jo he de recórrer una altra distància.
Aquí puc veure el cel nocturn,
sentir com un bri d'herba en frega un altre,
els dos com membres
d'una mateixa orquestra menyspreada.
Per assistir no queda ja
cap més reunió
que les nocturnes amb les lluminàries
caient des de mil·lennis en silenci.
No soc culpable ja de perdre el temps,
ara ocupo el meu lloc
vora un lliri, creient igual que Blake
que, quan Déu ve, ho fa a vegades
a través dels narius.
El meu fracàs, potser, va ser
que em mancava l'olfacte per a la santedat
que sospirava des dels escindits humans.
Compto les hores estalviades al penediment,
desplegant edificis del pensament per donar pas
al que és nou, enganyant-me a mi mateix
amb la seguretat que, quan arriba,
és igual que el bon temps
que preveu la pregària, que mai
no s'espera el llampec del seu cos
nu damunt d'una creu.
———————————————————
Retired
Not to worry myself any more
if I am out of step, fallen behind.
Let the space probes continue;
I have a different distance to travel.
Here I can watch the night sky,
listen to how one grass blade
grates on another as member
of a disdained orchestra.
There are no meetings to attend
now other than those nocturnal
gatherings, whose luminaries
fell silent millenia ago.
No longer guilty of wasting
my time, I take my place
by a lily-flower, believing
with Blake that when God comes
he comes sometimes by way
of the nostril. My failure, perhaps,
was to have had no sense of smell
for the holiness suspiring from forked humans.
I count over the hours put by
for repentance, pulling thought's buildings
down to make way for the new,
fooling myself with the assurance
that when he occurs it is as the weather
of prayer's forecast, never with all
the unexpectedness of his body's
lightning, nacked upon a cross.
R.S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013
Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.
És el silenci
qui gesta
l'activa dicció
de l'inert.
Les mares
qui alleten les goles
que esquincen el dol.
Sabent,
—d'ençà el món és món—,
que els infants
sempre imploren
respostes tangibles.
Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021
III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020
Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido
Epíleg de Laia Llobera
