mai no tornaré a tenir

mai no tornaré a tenir
aquesta versió de mi mateixa
deixa'm afluixar el ritme
i estar amb ella

ーsempre evolucionant

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

Museu

El dol  -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
                                                       amb esborralls.

Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle

d'una marmòria caiguda
                                     eixordant.

De #aigua i cera

Lucia Pietrelli. Violacions. 2017

Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.

Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.

Mare

                              A la meva mare

Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.

Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.

Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Marques d'humitat

Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la crítica de poesia catalana 2016

Desamor

Com si de cop abolissin
el fonoll de l'estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
cop si de cop
prohibissin l'Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d'assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l'alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s'ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l'esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.

Josep M. Llompart. Poesia completa. 2018

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març del 2025.

Tu a la barana

Tu a la barana
del llac, encís de lluna...
I aquells poemes
que en les fulles de lotus
tots tres vàrem escriure!

De: El lliri blanc

Akiko Yosano. Cabells enredats : una tria de tankes de Midaregami. 2014

Traducció, edició i epíleg de Mercè Altimir Losada.

El dies en què no et sentis

els dies en què no et sentis
para una mica per
deixar que la teva ment i el teu cos
es posin al dia

ーquietud

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

La meva força

La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
        les teves per acariciar una altra vida.

De: Coure

Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà.

Noció de llibertat

Retrocedir a un segle concret
amb la dalla del temps furtiu
i un cop allà, esmolar la destresa
de ser sempre a un indret arrecerat,
i voler-te pres en altres infàncies.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Quan

Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.

A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.

Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Si puc, cada dia

Jugo amb follets i fades.
Cuino grapats de sabors.
Exploro la mare Terra
        amb mapes de molts colors.
Aprenc de totes les aus
        el seu cant i el seu vol.
Pujo a la clara Lluna
i -ves per on-,
                tot d'una,
   als estels i a l'ardent Sol.
Nedo tallant l'escuma
                dels feréstecs oceans.
M'adono d'antigues cultures:
        egipcis, grecs, ibers, romans...
Visc les grans aventures,
viatjo a països llunyans
tenint personatges fantàstics
         com a amics i bons companys.
La biblioteca m'espera
(la pública o la de l'escola).
Divertir-se, descobrir, estudiar...
Un lloc ideal per aprendre
           i, fins i tot, per sorprendre!

Del llibre: Poemes per... 2015. Il·lustracions de Marta Gimeno.

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023. P. 220

De: Quaranta anys d'escola : Poemes sobre tota mena d'elements i fets escolars: mestres, espais, estris...

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

Aigua de pou

El cant d'un gall
retrona al fons d'un pou
emblanquinat.

La terra roja
en zel de primavera.
Marges d'espàrrecs.

Entre els bancals
el vespre té cançons
de corriola.

La corriola

desitja de les mans
el goig de l'aigua.

Aigua de pou
i un home que agraeix
la sort del dia.

Quants homes breus
admiraran el tronc
d'una olivera?

Cocons de mar
o el tronc d'una olivera:
un sol silenci.

Quan el pou calla,
només les sargantanes
vetllen la tarda.

                Per als meus pares

                     Eivissa, 2001

De: La casa sota la lluna.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007.

El plor de les criatures

(...)

Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,

que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,

i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,

i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!

Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950

Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

El teu balcó fent-se fosc

El teu balcó fent-se fosc
al mateix temps que la nit.
La teua cambra plena de penombres
i de música.
Les teues mans amagades
dintre un blau i-m-m-e-n-s com les mànigues.
La teua veu acaronant amb placidesa
els cabells encesos del capvespre.
Els teus ulls i els del goig.
llum blanca encegant la intimitat del món.
Els nostres somnis llargs com un jardí
suspès al sostre.

Els camins dels teus ulls, II


Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Pròleg: Francesc Calafat

Escolteu el drac

No m'agraden les princeses
ni cap cavaller valent
que porti brillant cuirassa
             i espasa feta d'argent.
No m'agraden les trifulgues,
ni cap baralla punyent,
ni esporuguir nit i dia
a tota mena de gent.
A mi m'agraden els contes,
les roses, el bon menjar,
escoltar faules i històries
              divertides d'explicar.
Quan sigui la festa del llibre...
            m'hi voldríeu convidar?
Potser d'aquesta manera veuríeu
          (oh!, gran sorpresa!)
que soc un Drac de bon tracte
          que no es cruspeix cap princesa!

Del llibre Poemes i cançons de les quatre estacions. 2003

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Festes, xerinoles i manduques : Poemes sobre festes tradicionals i els seus «complements»

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

Fent vetlada

                     «Sa vida des tafoner,
                      bona vida si dormia;
                      Però de sa nit fa dia,
                      sempre dû son endarrer».
                              (Cançó popular)

SENSE anar jo a cap tafona
faig vida de tafoner;
que si el dia abast no em dona,
de nit faig dia també.

Com me passa la vetlada!
Es un «estirar-cabeis»...
A la son una espolsada
és un dels millors remeis.

Fora son, ben desxondida,
com m'agrada de vetlar!
Si hi ha feina endarrerida
llavô es pot adelantar.

Sols veig que són les gallines
les qui es colguen amb el sol,
però les tonades fines
de nit canta el rossinyol.

Mes cançons d'humils tonades
com me plau també cantar
quan les hores són callades
i el cel transparent i clar!

M'encanta la nit silenta
amb l'aire suau i fred,
amb la lluna macilenta
i els estels que em fan l'ullet...

Ah! Però la vida mia
és vida de tafoner,
que, com de sa nit faig dia,
sempre duc son endarrer...

            21 de febrer de 1937

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg de Guillem Colom.

Epíleg de F. Bonafè.

L'àvia

Ara que és morta, ella i sa parla
sap que era el pern del món, aquella àvia.
Coneixia el nom de cada cosa
i els secrets de l'aigua i la farina.
L'escudeller, l'aljub i el canterano
eren els seus dominis dins la casa.
Amb oracions sabia curar nafres.
L'envoltaven flaires de condonya;
pels seus ulls clucs, els segles hi vagaven;
de tot un món petit, n'era la jàssera.
Quan s'adonà que els nets no l'entenien
de banda es va tancar dins el silenci,
feu una flamarada més intensa
i es va extingir i amb ella també el món.
L'escudeller del bosc al vent trontolla,
les goles sofriran pepida eterna.
A conilló amagar rient no juguen
els pensaments, de mots han romàs orfes.
Han ensorrat el buc de la paraula
i han descordat la llengua fil per randa.
Han empeltat una ànima externa
a tots els catalans mentre dormíem.
Pel nostre bé ho han fet ara, ens diuen
quan ens han eixalat timons i ales;
ballen un xarleston damunt les làpides
i fixen les baules a les tombes
dins de les quals els ossos tastanegen
el tremolor de la darrera ràbia.

De: El riu del sen. P. 324

Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg: Bernat Nadal

Fred

Hi ha pomes així: madures només allà
on les ha tocat el sol.
Dolces només allà.

Em sento enganyada: la meitat freda
dura més que la calenta.

Ekaterina Iossifova

Es troba en la revista: 

Reduccions, núm. 100, p. 77

Traducció: Eva Sableva

Revisió: Oriol Izquierdo

Al roserar

Pues i flors té el roserar;
¿Cal que respir o que em defensi?
—¿Qui, per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?

Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès. 1952

També es troba en el llibre:

Antologia de poesia catalana femenina. 2003

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

Compilació i introducció: Carme Riera
Pròleg: Joana Ortega i Alemany

La joventut

Goig, plaer llum, esperança,
il·lusió, inquietud;
cel daurat, joia preuada...
Això és la Joventut!

La vivim quasi tots sempre
ansiosos d'un demà
que fa molt llarga l'espera
i no acaba d'arribar!

La fruïm assaborint-ne,
la meitat del seu encís.
El que es té, no ho sap ni ho
capta llavors, el nostre esperit!

Puix que les coses alades
que aquest do únic ens dona,
per tenir-les ignorades,
mai es creuen el que són.

Sols el temps inexorable
en passar, quan l'hem perdut,
ens ensenya a uns i altres
el que és la joventut.

És llavors quan amb recança,
ens diem, mig somrient
amb un sospir que s'escapa;
Que de pressa passa el temps!

És avui quan d'altres hores
revivim el dolç record.
Que podem donar-nos compte
del present, meravellós.

Per això, hom, recordant-la
benvolguda dolça i bella,
baixet resa amb tota l'ànima
reverend sense plany ni queixa.

Fores goig, llum, esperança,
il·lusió, inquietud.
I quin somni embolcallaves
beneïda Joventut!

Francesca Barnades i Masoliver. Poesia, Seleccions. Fulls de la nostra història. 2023

Edita el compilador: Jaume Roca i Barnades.

L'estirament

t'ha fet sentir pessigolles
com de baldufa al palmell
i no saps que tu mateix
has estat qui l'ha generat.

Ets del somni la llum
que somriu, suavitat
i ulls clucs.
                    Bona nit, estimat.

El joguet rebregat, en silenci,
s'ajoca pacient al teu costat.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Fredor

El febrer silenciós
ha aturat l'alzinar en
un verd fosc olivaci
i el sotabosc,
catatònic i esclarissat,
no gosa ni tan sols
arrecerar els llimacs bavosos.

Amb la llum d'aquest hivern
al moll de l'os,
l'eixida del darrere de la casa
projecta un pati fred,
agònic i distant que no reconec.

Distingeixo les figures borroses
dels caminants,
sé que repetiran les mateixes passes
un i altre cop,
fins que el temps del vespre
els dugui, a tots,
a la porta del carrer buit.

Llavors s'acomiadaran
per sempre més.

Més avall, a tocar de març,
baixaré pel camí mut
que mena al Port,
i allà ens trobarem tots
ben entrada la nit,
silents estrelles de glaç i son.

De: Rerefons

Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

Matinada

El despertar pàl·lid
   d'un nou dia
trenca el silenci
   d'una nit d'hivern.
Els cims
    del Montnegre
es desvetllen
    entre núvols
    de pensaments
              irisats de llum.

Del llibre Verd. 2008

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Tan senzill com mirar i observar. Tot passejant. Paisatge de terra i mar.

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

30 d'abril

Toca fer balanç.

Agrair cada nova passa,
cada petit repte aconseguit.

Agrair tot el que vam viure i tenir,
i el que mai hem tingut ni viscut.

Agrair el que som,
estar vius i ser aquí.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

El sentit del creixement

Flors
i barrets
i ungles
i portes

creixen enfora.

Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.

Un dolor que coneixen
coves
i arrels
i orelles
i dones,

que han après a créixer
endins.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

iv

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Em tremola el buit

Em tremola el buit
d'entre la pell i els ossos
cada vegada que aprenc
que qualsevol veta
del món
és susceptible
de ser

immensa.

De: #còrpora

Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021

Il·lustracions de Pere Andreo.

Vaig veure

Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.

Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.

—————————————————

Vi

Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.

Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

A un cavallet

El cel és fet de satalies blaves,
travessen l'aire campanetes d'or.
Les lletanies planen
damunt dels prats com fumerol dormit.
El món naixia amb tu, plançó de Núria,
solemne i alhora tendre,
en el centre mateix d'aquest espai
i hi ha un moment de dolç atur unànime,
com quan l'heroi inerme s'insinua,
l'heroi tan desitjat.
Alça't, cavall, aspres galops t'esperen,
no hi ha crinera sense vent.
Que l'or de la carlina
no et sia bona paga mai
i el gorg esborradís no t'assaciï,
fidel per sempre al cel de ta naixença.

Tomàs Garcés i Miravet

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també en el Llibre de la Mare de Déu de Núria. 1950

Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993

Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz