Cambra de tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan venen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.



Gabriel Ferrater, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 1979

Enmig del camí

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen els paranys
que ells armaren
així que m'han pres

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen les velles
lliçons dels trampers
així que m'han pres

Mentre el bosc siga llur bosc
no he de creure
que els dracs no siguen dracs
que les bruixotes no encisen

Aprenc llurs regles
per a trencar-les
Sols qui occeix el drac
entén el que li canta el bosc.


Erich Fried. Al bosc. 1988

Tr.: Andrea Sarah Steinbök

Al·legoria

La bella falena desperta la nit
que vetlla, tendríssima, el dolç xuclamel.
El joc, la llaçada que trena el delit
i el gaudi, en presó, dins la seda d'un vel.
L'amor vol uns signes si deixa ser dit.
Les castes paraules reclamen un tel.




Hermínia Mas, dins,

6 poetes 83, 1983

El futur de l'aire

-Tants anys d'experimentacions ja són prou anys
perquè l'experiència s'hagi de donar completa.
Ara, doncs, prou experiències. Ara, a fer el balanç
i a treure'n les conseqüències.


Joan Brossa. La memòria encesa, 1998

XXIII El parc d'estàtues velles de Budapest - Paràbola

No totes les estàtues poden canviar fidelitats.
Aquestes són recusants que han estat confiscades
i portades pel nou règim a aquest parc
on seran penjades amb grua per delictes polítics

i gestos passats de moda. Un vent històric
bufa pantalons de ferro contra cames comunistes
des de diverses direccions, mentre homes ben vestits
(hi ha tres Lenins a la porta d'entrada)

contemplen herois nus, tot muscle i energia,
que van descobrir feliços els seus pits col·lectius
per dirigir el poble. Ara dirigeixen
el tràfic dels estornells i les tropes dels horts

fins al bell mig de la tarda
en què no s'esdevé res, on gesticulen tots sols.
Abans eren oradors: els homes eren llurs paraules
i les foneries de ferro els seus verbs més potents

per bé que ara eviten mirar-se als ulls
però senten els treballadors quan descansen,
fumant a sota d'ells, i es veuen obligats a veure
un mesclador de formigó decidir la seva història.


Gwyneth Lewis. Paràboles i faxos, 1995

Biblioteca

La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal
es cualquier hexágono, cuya circunferencia es
inaccesible. Jorge Luis Borges

La meva Biblioteca és una torre vora el mar
enclavada a l'extrem d'una escullera.
Té finestres petites, lobulades,
i cortines de plata: al centre hi ha una escala
de cargol. És de vidre el passamà
i de metacrilat tots els graons.
L'aire que surt d'un vell ventilador
projecta cap al cel l'Home del llibre,
el déu ordenador d'infinitat
de signes: comes, punts i lletres negres
que habiten els milers de toms i manuscrits.
Del sostre, fet de bigues i rajoles
esmaltades amb vinces de colors,
penja una aranya en forma de magrana:
amb cristalls d'or encès, nervis d'escorça,
i al bell mig les esferes d'un roig intens de sang.
Hi busco sempre el mateix llibre: parla
de l'origen del temps, de l'univers,
de com va néixer aquesta Biblioteca.
Es multipliquen els volums al meu voltant
i quan en trec un del prestatge i l'obro
es bifurquen els fulls
i mai no arribo al punt central.
Només avui, en agafar Maimònides,
he llegit a la Guia dels perplexos:
"tu que estàs fet de por, de temps i de bellesa,
has de saber que en cadascuna de les síl·labes
de tants milers de llengües hi ha escrit el nom de Déu."
La Biblioteca és infinita.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

El vent

EL vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte —les margarides, que ho sa-
ben, han esclafit el riure—. Per què tanta re-
sistència a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el
vol: vet aquí els tres desitjos.



32

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Sopa de menta

Per gaudir d'un plat de sopa
cal bullir una bona estona
aigua, pa, un poc de sal,
un gra d'all i un rajet d'oli.

Si afegiu un brot de menta
la menja esdevé suculenta.


Roser Ros i Vilanova (Petites històries vegetals, 2009)

Dins la memòria de la llum

I dia rere dia es va guanyant a pols
un grau d'humanitat

Amb aquesta bella i breu evocació d'una Trieste aturada en el temps es clou, 

de moment, la poesia completa de Feliu Formosa. Fa trenta anys, l'autor 

va escriure: "Soc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un 

poema / que no pot ésser escrit". Llavors aquest poema, que tancava el seu 

segon llibre, acabava així: "perquè el poema mateix no pot ser". 

Qui el busque ara, trobarà que el final és un altre: "perquè el poema 

mateix no té fi". El temps, certament, no passa debades, tampoc per 

als versos. Molt sovint els millora, perquè els fa més certs. 

Feliu Formosa, durant tots aquests anys, no ha deixat de buscar 

el poema, de buscar-lo i d'escriure'l. Per això, el foc apassionadament 

ocult dels seus versos ens escalfa l'estança i la il·lumina. 

La seua claredat ens acompanya ara, presència compartida, 

música insòlita, fèrtil enigma enunciat en veu baixa, 

en la tarda d'hivern.

2004

Fragment, p. 361

Enric Sòria. En el curs del temps. 2010

Em venc el pare

El pare perfecte (de vegades) és una llauna



Tot plegat tenia una part bona i una de dolenta.
La bona: era fantàstic que el pare fos a casa.
La dolenta: era horrible que volgués ser el pare perfecte.
Us ho explico:
Abans m'agradava molt fer coses amb el meu pare.
Tenia molt sentit de l'humor i ens ho passàvem molt bé junts.
Però des que va decidir tornar-se perfecte, sempre estava
encaboriat per alguna cosa o llegint llibres horrorosos
que el feien posar (crec) de molt mal humor.
La primera nit, després de sopar i rentar-me les dents,
li vaig preguntar si podia fer servir l'ordinador.
Ell, que s'estava a la taula de la cuina llegint un
llibre que es deia Com allunyar els infants de les pantalles,
va aixecar el cap, va somriure i va dir:
-Més val que posis menjar al lloro.



(Fragment)




Care Santos. Em venc el pare, 2011
Il.: Mercedes Marro

Energia neta

¿Com ho hem de fer per transferir
a mòbils importants l'energia destinada
als mòbils mesquins?
Acostumem a saber algun temps després
allò que havíem d'haver fet a temps.


Joan Brossa. La memòria encesa, 1998

Paulina Pi de la Serra Joly

Als anys seixanta, però, en les nostres tertúlies del meu Bloomsbury local,
la Paulina era una conversadora intel·ligent, culta, ocurrent, que sabia prou bé
que nosaltres no érem ni de lluny de la Lliga!
Érem músics (Moviment Socialista de Catalunya) si alguna cosa érem,
i no tots, i també força ateus. Ella, a l'hivern, amb un abric d'astracan que 
hauria provocat l'enveja de la mare dels germans Moix, es reunia amb nosaltres
(ressacosos tots) a Amics de les Arts a l'hora de l'aperitiu dominical.



Fragment



Marta Pessarrodona. Donasses. 2006

Aromes d'infància

He respirat infància. Joan Vinyoli



Quan era petit i estava malalt,
m'agradava entretenir-me mirant
les fotos familiars... Abundaven
les d'Alger, perquè la meva germana
gran, empleada en una perruqueria,
i estalviadora, va comprar
una càmera fotogràfica. La vida,
allà, ens anava bé... Teníem l'aixopluc
d'un magatzem, amb porxada
i balustrada protectora. A partir
d'allí, el terreny, en forta pendent
i cobert d'esbarzers, baixava cap al riu.
Aquell riu de la vida primera
a Frais Vallon, cap a la banda
de Bab-el-Ued, a la falda de ponent
d'un puig plegat de barraques
habitades per àrabs espoliats
de les seves cases i de les seves terres.
Eren humils, hospitalaris i gallards.
Duien amb dignitat la condició
d'exiliats en la seva pròpia pàtria,
segrestada amb ignomínia sanguinària.
Dalt del puig s'estenia El-Biar,
on el meu pare treballava en una barberia.
El meu germà estudiava a l'Institut,
on aviat va ser un alumne destacat,
i estimat pels professors... Les altres
tres germanes -Antonyita, Marcela i Fina-,
anaven a una escola graduada,
part darrere de l'església cristiana
d'El Carmel, on em batejaren.

Avui, amb aquelles fotos a les mans
torno a flairar l'aroma de la infància.



Jean Serra. Lluna de foc, 2010

Però encara hi ha esperances

Però encara hi ha esperances. Les economies africanes han anat força bé si es comparen amb els seus iguals del Primer Món - el Fons Monetari Internacional preveia que el creixement del producte interior brut de l'Àfrica subsahariana augmentaria prop del 6% el 2010 - i això fa que el continent sigui un camp cada vegada més atractiu per a la inversió privada.

--------
Conduint pels camins rurals que duien cap a aquesta explotació es veia clarament que la terra estava clivellada, i el bestiar insinuava les costelles sota el pelatge marró apagat. Els preocupats agricultors deien que aquest any la temporada de pluges s'estava endarrerint a Rift Valley. Si no arribava aviat, la fam hi faria presència.



(Fragments)


Andrew Rice, "La inversió en terra africana: crisi i oportunitat", dins,

L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta. 2011

Magenta

Idea i realitat. Símbol. Ànima. Amalgama. Polaritat. Radiació. Absorbir i reflectir. Retina. Sensació.

Magenta


El blau intens
trobà el vermell
un dia clar
dins d'un estany.
Un peix rogent
iridiscent
llepava el riu
aletejant.
Vermell i blau
van fornicar
al fons del llac.
S'aturà el temps,
s'eixamplà el cel
i es va engendrar
el nou color,
arbre o arbust:
un magraner.
I allà a Istanbul
un traginer
es beu d'un glop
un got de suc.
Rubí: magrana
d'on se n'ha tret
tot el color.
No hi ha cap mot
ni religió.
L'odi s'ha fos
i en el magenta
no hi ha banderes,
no hi ha fronteres,
no hi ha voreres,
no hi ha nacions.




Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

Nomenclàtor

els comerços, qui comercia,
comerciant i comercianta,
la direcció, la distribució,
el forn, la gerència,
la presidència, l'equip de redacció,
la redacció,
la regidoria, qui signa,
qui sol·licita, sol·licitud,
la clientela, l'assessoria,
el consell assessor,
qui presenta la demanda,
qui denuncia,
el públic lector, qui llegeix,
les parades, la/una representació,
els establiments de restauració,
la plantilla, les persones treballadores,
el personal, les persones admeses,
l'associació, els associats i les associades,
les persones autònomes,
les candidatures, la secció,
el personal responsable de la secció,
la ciutadania... veïnat, comunitat



Fragments

Manual per a la incorporació de la perspectiva de gènere a l'àmbit del comerç urbà. 2011

Direcció: M. Esther Batalla Edo

Consell de redacció: M. Esther Batalla Edo, Pilar Orús Zamora, Cristina Jiménez Monfort

Paraules, silencis i mirades

"... la cascada ens sap d'espectadors.
Aquí, de matinada, l'aigua parla
de naixences, d'oblits, de llunyanies."
Feliu Formosa

Voldria fer arribar a la teva oïda
el ritme musical més bell del món:
el vers sublim que neix del cor
i viu en les paraules.
No diguis res!
No fos que despertessis el silenci.
Els ulls ja em portaran la veu.
Tot té sentit quan el silenci parla.
M'agrada de tenir-te vora meu!
Com la mar i els camins que m'apropen a tu.

Abrigallat de somnis et parlava...
La font de la mirada et denunciava.
Ploraves d'alegria.
Un riu de cristal·lines aigües
abellia el paisatge dels teus ulls.
Taules de verd i uns pins exuberants
guardaven el repòs d'aquella tarda
mentre cercava els mots per confegir el poema
entre paraules, silencis i mirades.

Premi de la Flor Natural de Calella 2001)


Joan Asensi i Barberà. Amb el fruit de les paraules, 2001

També

El poc respecte que s'ha tingut per unes
obres admirables contrasta amb el gran mirament
en obres trivials, fet que demostra
que les coses poden anar bé quan es vol.



Joan Brossa. La memòria encesa, 1998

Poema de tot l'any

Aquest poema de tot l'any
és una endevinalla,
ningú no sap de quin any és
i, si algú ho sap, s'ho calla.

És d'aquest any?, de l'any passat?,
de l'any vinent tal volta?,
és d'un any digne i assenyat
o d'un any poca-solta?

Potser no cal saber-ne res,
o no saber-ne massa,
i vigilar on cau el pes
quan fem alguna passa,

perquè del temps, el que se'n sap
és que no té mesura
i que jugar-hi és com jugar
amb una criatura.

que, tant si plora com si riu,
segur que no ens enganya
i que, per més que fem el viu,
al capdavall ens guanya.

Aquest poema de tot l'any
és un poema lliure,
si ens el prenem amb prou afany
ens pot ajudar a viure.



Miquel Martí i Pol. Mataró a Martí Pol. 2000

Ribera interna

Ribera interna convexa,
al·luvions, pendent suau,
així l'amistat seria
terra no erosionada,
ni pel bé ni pel mal.
La ribera externa còncava
s'erosiona amb l'engany,
es perden fragments sensibles,
tenyeixen el riu de fang.

S'abandona el meandre
a la seva solitud,
lluna al cel, lluna a la terra,
lluna plena i quietud.

I les ombres allargades
que fan dansant tots el joncs,
fimbreixen amb vels de l'aire
suggereixen llunyans mots.


Assumpció Forcada. Caducifolium, 1994

Tan clar tenia el braç

Tan clar tenia el braç quan, riallera,

donava el pa, l'aigua o la sal,

que hom pensava en la neu de la gelera.

Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare

i per sa mare filla de Conflent,

i bosc avall li encenien la cara

les mil roses del vent.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Pau Casals

Avui he fet un treball
sobre un músic,
un músic molt important,
que ha viscut fora de Catalunya
per culpa d'un general.
General Franco es deia
i un dictador era.
El músic es deia Pau
i el seu cognom Casals.
Era Pau Casals
i ell ja se n'ha anat
amb la seva música al cel,
al cel blau que veiem
cada dia de l'any.



Caoutar Arohun (10 anys) dins,

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Tu ets com un pont,

Tu ets com un pont,

un pont de llum.

Tallamar de sentiments

que arremolinats

pugen cap a la llum.

Cordó de records

que lliga dues ribes.

Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

En els somnis joves, Grècia era la mar

En els somnis joves, Grècia era la mar

desitjada de llum, de goig salat.

Eren parets de calç rient d'estiu

i un cel tot blau entre marbres divins,

un got de vi daurat amb gust de bosc,

una tallada de meló a les mans.

Ara, que hi he tornat, si mai es torna

enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.

Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,

la mar molt lluny i jo mirant la nit,

la foscor transparent de l'hivern grec.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Vaixells

Les gavines naveguen contra el vent,
travessen el mirall de l’horitzó,
arriben els vaixells,
uns cavalls fatigats.
Del cos del mar
s’enlairen les onades,
davallen blanques, nues,
cap al gris, dens silenci.

La tarda és una mà,
la terra, una illa.
La pell del món,
els còdols del capvespre,
els núvols i el seu gest.
El mur de vidre es trenca.


Carles Duarte i Montserrat

Al roserar

Pues i flors té el roserar;
¿Cal que respir o que em defensi?
-¿Qui, per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?  

 

Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès. 1952

Desembasto els anys

Desembasto els anys
que damunt del cos
s'han tornat cuirassa.

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m'adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps.

Però em queden els ulls i sé
que dins d'aquest cos
encara m'hi corre ben roja   la sang.

Montserrat Abelló. Són màscares que m'emprovo. 1995

Cel a franges

Cel a franges
a tires esfilagarsades
que van inflant-se
corrents, amatents...
lliscant dins la bossa
que llepa l'horitzó
Cel flama i or
contra la negror
que avança de la nit
descús traus, lleuger,
i esquiva el drama
per la senda de la llum.



Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007

No parlo de claror per dir la llum

No parlo de claror per dir la llum
sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.



Miquel Martí i Pol. Suite de Parlavà. 1991

Cauen gotes a l'estany

Cauen gotes a l'estany,

dolçament arriba l'ona

a l'espina del roser...

Llei, fretura, captinença,

infortuni, tremolor,

la falena me'ls fa enfora...

Observant-ne tot l'encert,

tanco el llibre que em bescanta.

Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels, 1992

Mar en verd

Repòs de la barca
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.


Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona. 2008

Pamflets

No és cert que fos dolenta: va impostar
com un home.

Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...

¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.

De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.

La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.

I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.

Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres nets.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.

I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.


de Poemes dedicats (Encant)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Notes breus

Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.

És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.


5

Miren Agur Meabe. El codi de la pell. 2006

Versió de Maria Josep Escrivà

Anhel del cercle

L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.

Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.

Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.

En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

El poder de la literatura

Jo havia acabat d'escriure
en un full ocasional
que la poesia era el lloc de l'absència.
Les mans se n'havien anat:
cadascuna tindria ara la seva solitud
com a coixí immediat.
En l'escriptura, el seu rostre ofegat
cantava al bolígraf. Jo somniava
la mà que es posa en una ròtula
i amb aquell gest hipoteca la mort.
Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima:
ell definia la poesia
com una Metàfora de la Resurrecció.
El sol es va descordar del tot. Brillava
als esculls, s'obria als pulmons.
Les ciutats guanyen relleu
en estat de passió. La veu
del vidrier s'allunyava. Vaig quedar
sentint com desapareixia. Res no feia mal.
Podia continuar donant la notícia.

A Corunya, 1993

Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995; trad.: Vimala Devi

Un ramat de bens,

Un ramat de bens,
lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.



Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007 
trad. Miquel Edo i Julià

Quatre coses

M'abelleixen quatre coses:
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar.
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.



Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006

Edició: Sebastià Alzamora
Traducció: Jaume Pomar

La pluja

Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.



Francesc Parcerisas, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Venies de l'apocalipsi

Vas aparèixer amb trompetes de foc.
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.



Tercera visió, II.


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions 2006

Ja t'ho vaig dir

Ja t'ho vaig dir: les papallones blaves neixen de la tinta

blava dels teus dits, volen en quadrícules per ales i les

antenes pesen. Els colors, al cap i a la fi, es fan feixucs.

El taronja és obsolet, el vermell fa nafra, l'ocre encega.

Quin és el color definitiu? El color del gregal? El de

l'absència? Aquest color transparent que et recull

la pell i et fa l'ànima un bolic. I s'enfonya ben dins el

novembre, dins l'escarabat, dins el centre vital que és

paral·lel i pla. Ultrasònic. Telefònic. Simfònic. I la

gargamella, profundament silenciosa, remou les cordes

vocals amb indiferència. Ja no m'importa, al cap i a

la fi, recollir les vocals i entendre-les al sol de

ponent, al poble on es varen perdre les sabates i els

concerts. De fet, no importa res. M'agraden les

papallones de tinta blava. I ara vull anar amb els

cordons desfets.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).