L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió
d'una poètica personal.
Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps
determinats.
Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de
fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.
Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els
peus s'afermin.
El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs
diferents.
D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-
plaça-ments), dels canvis d'horitzó.
Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.
Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa
les coses allunyades.
Ser sensible a les petites diferències -les diferències
significatives.
Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a
allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.
Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge
com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre
aquesta sorpresa.
El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents
de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època
d'allò que és només mimetisme de moda.
El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa
passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.
Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense
fronteres.
Edició: Ramon Pinyol i Balasch.