desintegra`t cap a dintre perquè el cos parodia un cos antic
un antiquíssim rostre
i som mirall d'escriure's sense perquè, sense per a qui
Llorenç Romera Pericàs. Ca nostra és un abisme. 2024
Pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet.
Il·lustracions de Queralt Guinart i Homs.
Oh ciutat poderosa
ciutat màxima
vas sofrir pesta
amb foc vas ser cremada
les fustes de sàndal dels jardins
en guspires i en fum s'esventaren
enllà del bosc de murtres
on habita la infància
a tocar del paradís perdut
a tocar mare.
Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.
Joana Raspall
De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93
També es troba en el llibre:
