A Ghiare cau la pluja,
una pluja mudada d'unes altres contrades,
que llisca pels pendents
fins a la corba exígua del Taro.
Uns cèrvols joves
salten turons amunt
amb un silenci d'arc ferit
tan reu com l'aigua
que depassa les roses grogues
crescudes tot un dia
al tronc d'un roure mort.
De: joia de les fulles altes, p. 9
Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008
Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.
Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.
De: I. El silenci de les erugues
Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025
M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.
Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.
El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.
1996
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats de Maria Mercè Insenser.
Introducció de Joan Alemany i Moya.
[Pròleg] de Rafael Argullol.
Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
l'àngel arriant-se del núvol,
pluja de paperets i carrer guarnit,
el dimoni que s'ho mira i dispara
amb vermellor de pirotècnia.
Quan tot comença,
quan tot acaba,
capgrossos i música
amb somnis de carrer,
traca que esclata
i bomba de paper.
Poemes enlaire, enfilant-se,
amb els dimonis de la nit
i el drac de la terra.
Sol Solet de Comediants,
fent l'ullet a la Lluna,
titella del portal
i la plaça fent-se teatre.
Circ de la vida i de la màgia,
joc de mans, gest i bombolles d'aire.
On tot recomença,
on tot es viu,
on tot passa.
De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.
Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Laura López Granell. Coratge. 2020
És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.
És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.
De: I. Terra de nit
M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011
Premi Carles Riba 2010.
A principis de setembre collíem
la poma i a l'octubre ja estàvem
amb la sidra. Els meus oncles matxucaven
amb cops secs, suant dalt de
la pastera. Els més joves carregaven
a l'espatlla sacs i ampolles.
El meu avi premsava el cup, només
l'imprescindible, els deia.
I aquell suc degotava
pels taulons com un petroli
fred, dolç, dens.
I era un món només d'homes,
un món tallat
a la mesura d'ells.
Tota la violència era allà amagada.
Tota la violència, com una guineu,
es resistia a mostrar llavors
les seves urpes.
Berta Piñán. La ferida = La mancadura. 2018
Nota de l'autora.
Nota i traducció de l'asturià de Jaume Subirana.
Textos en asturià i català.
L'ull:
una font abundant
Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall
Em sembla que m'he empassat l'altre món
L'œil:
une source qui abonde
Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas
Je crois que j'ai bu l'autre monde
De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits
És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024
Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.
Celso Emilo Ferreiro
Traducció de Josep M. Llompart.
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
