La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

Vicenç Llorca

De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

gairebé havia oblidat

gairebé havia oblidat
que de petites ho feien sovint
havent dinat a les celebracions
i després amb les amigues

gairebé havia oblidat
que de joveneta se les aprenia de memòria
en gaudia als concerts
o en la intimitat de la seva habitació

ara hi té una nova cita
un cop al mes, dissabte al migdia

gairebé havia oblidat fins a quin punt ho necessitava
gairebé havia oblidat que és filla d'un poble cantaire

ia ahaztua zuen

ia ahaztua zuen
txikitan halaxe egin ohi zutela
ospakizunetako bazkarien ostean
eta geroago lagunartekoetan

ia ahaztua zuen
gaztetan buruz ikasi ohi zituela
haren gelako intimitatean gozatu
kontzertuetan partekatu

hitzordu berria du orain
hilean behin, larunbat eguerdian

ia ahaztua zuen noraino zuen behar
ia ahaztua zuen herri kantari baten alaba zela

De: Aro berrirako ariketak = exercicis per a una nova època.

Mari Luz Esteban. Reformes carnals = Haragizko erreformak. 2024

Traducció: Ainhoa Aranburu Puente i Ferriol Masip Bonet.

Text en català i basc.

Traducció al català de la cita inicial:

   Reformes corporals:

Formes d'accions col·lectives
que reorganitzen els usos del cos,
que modifiquen les relacions
entre els individus i els processos socials
i generen nous subjectes històrics

Jean i John Comaroff

No hi ha Fragata com un Llibre

No hi ha Fragata com un Llibre

per dur-nos a Terres llunyanes
ni Corser com una Pàgina
de juganera Poesia -
Aquest Viatge admet el més pobre
sense el pes del Peatge -
Que frugal que és el Cotxe
que du l'Ànima Humana!

Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Obrir la finestra

Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.

Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Els barrufets

Ensumava jo un bolet
perquè feia bona olor,
quan vaig veure un barrufet
que venia amb un bastó:

«Fuig d'aquí, gegant malaire!,
casa meva no és per' tu!;
que jo soc el Rondinaire
i no puc sofrir ningú!»

Porta el barrufet Bromista
una capsa de regal;
me la dona i es despista,
i fa un pet fenomenal!

Ara arriba el Pocatraça
amb pintura d'avions;
ara fa una mala passa
i em tenyeix els pantalons!

Veig el barrufet Poeta
que fa versos sens parar;
li demano una ajudeta,
i em barrufa un cop de mà.

El Golafre, amb panxa inflada,
duu castanyes i pinyons;
ja fem una castanyada
i amb el Músic fem cançons.

Ricard Bonmatí. L'any tirurany. 2003

Il·lustrat per Roser Rius.

Des de la plana

Des de la plana somric als turons
perquè deturen, un poc, el temps innoble.
Sé que allà hi fondeja de bon grat:
s'hi sadolla i hi creix.
                     D'amagat, però,
ens llença una migrada xarxa de pressa.
Tot escasseja a terra baixa!
A punt d'albada, arriba i ja ens encalça.

Àngela Ribas i Lacasa. El temps innoble. 2002

Premi Betúlia de Poesia 2002 de Badalona.

Pròleg de Joan Argenté.

Cauen les fulles

Cauen les fulles,
els ocells marxen,
mengem castanyes
a la tardor.
Obre el paraigua
que ve la pluja.
El fred arriba.
Adeu calor.

Alumnes de l'Escola Sant Josep de Vilafranca del Penedès.

De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Versos banyats

Aigua gelada en els pols;
aigua que brolla als ullals;
aigua dolça a les llacunes;
aigua salada a la mar;
llàgrimes d'aigua a les galtes,
aigua de pluja als bassals.

Sense aigua el món seria
un lloc desert, inhumà.

He volgut que aquests versos
d'aigua estiguen amerats.
Per això, pots comprovar-ho:
m'han eixit versos banyats.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

L'espera de la paraula

Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.

Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

Premi Benvingut Oliver 2004.

També es troba en el llibre:

Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pels camins del Maresme

                    quan la Momerota,
               amb cap de cartró negre
                      i vellut granatós
             d'antiga cortina de teatre,
                   baixa dels turons
         d'entre horts, canyes i rieres,
            sota l'esguard de Burriac
              i l'horitzó blau del mar.

           Marinada d'una tarda d'estiu
amb els grups d'animació Barrila i Tramvia,
                       pujant la riera
     amb xanques, cuques, música i ninots.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

En una nit a cel obert

"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
                                        de Na Magraneta

En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.

El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.

Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015

Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.

De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.

Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
 Lucia Pietrelli
 Calonge, juliol de 2015

Osteòpata

Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto              de la bici           de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.

De: Com una pedra negra.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

Joan Maragall

Els vells constructors, en el mur de façana,
deixaven uns carreus
sobresortint cap al solar veí
perquè, en edificar-hi, ambdues cases
quedessin ben travades. Maragall
va deixar aquests carreus a la seva obra
perquè hi poguéssim agafar la nostra.
Amb una intel·ligència civil,
enraonada i culta, m'ha ensenyat
que un bon poema és sempre compassiu.
Que la compassió és imprescindible
per a una dignitat
que cap poeta català fins ara
no ha pogut assolir com Maragall.

De: Joan Margarit. Es perd el senyal. 2012

També es troba en el llibre:

Joan Margarit / Josep M. Subirachs. L'ombra de l'altre mar. 2016

Selecció i pròleg de Joan Margarit.
Il·lustracions de Josep M. Subirachs.

El nou dia

          Als infants ucraïnesos

Es va fent el dia
molt a poc a poc
mentre el cel es pinta
de blau i de groc
esperant que siga
més bell i millor
que el que ahir moria
fet negre carbó.

Marc Granell. Versos al vol. 2024

Il·lustracions d'Anna Mongay.

Penya-segats

Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.

Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.

Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.

Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.