Contemplant el Mont Tai

Ara bé, del Daizong, jo, ¿què en diria?
D'arreu de Qi i de Lu se'l veu , tot verd.
El Creador hi ha unit vigor i gràcia.
La posta n'és l'obac, l'alba el solell.

Del pit que anhela en neixen bancs de núvols,
i als ulls badats s'ajoquen els ocells.

Caldrà que hi pugi al cim més alt, un dia,
per veure'ls, tots, caiguts al costat seu.

Joan Ferraté. Cinquanta poesies de Du Fu. 1991

Collint bogues

                         (Anònim, segle IV)

Bogues gerdes, bogues gerdes

amb el grífol sangonent,

amb les llargues fulles verdes

acotades sota el vent.

Vam collir-ne una vegada

als Cinc Llacs, ma enamorada,

vós i jo en el mateix bot,

començant a l'alba freda

per les vores d'un illot

ple d'orquídies de seda.

Reposàrem a l'olmeda

quan migjorn era esbrellat.

Vam collir-ne tot el dia.

Quan, però, la nit venia

no en teníem cap manat.

Josep Carner. Lluna i llanterna, 1935

Llegendes del Montseny

Els esperits forts respondran que supersticions

i llegendes -mentides tot- són resquícies d'un

temps d'ignorància i de credulitat inconscient;

per lo tant la seva desaparició, lluny de doldre,

és de celebrar.

No vull discutir-ho. Lo que sé, lo que afirmo

rodonament, és que en aqueixes mentides hi

batega l'ànima del poble, i són un preciós

document per reconstituir la història íntima

del seu passat. I aquest valor, per ell sol, ja

fora prou  per moure'ns a recollir -les 

pietosament, si no en tinguessin encara un

altre: és que són aqueixa cosa misteriosa que

no s'explica i que s'anomena Poesia.

Fragment del pròleg de l'autor.

Apel·les Mestres. Llegendes del Montseny. 2004

Selecció a cura de Carme Rubio i M. Carmen Bernal.

pessigolles

                                     pessigolles

                            còssigues, cossegues

                      cossigolles, cossigolletes

                                          cosseguetes

        cosquilles, cosquelles, cosquilletes

                                           cossinogues

                                           cosquerelles

                                           cosconelles

Formes de la paraula pessigolles recollides a:

Joan Veny. Petit atles lingüístic del domini català, 2007.  v. 1

Cloenda

A estil de dibuixet de fi de llibre,

que si és bell n'embelleix l'acabament,

al full darrer d'aquest llibret de versos,

vull posar-hi una flor d'agraïment.

Jo li veig com tres fulles: l'una em parla

dels primers Jocs Florals del poble meu;

de sa Reina primera, em parla l'altra,

i la tercera..., d'una pena greu.

La pena és que he passat tres quarts de vida

delitós de la mel del bell parlar,

i tenint-la tan dolça dins de casa,

no l'he sabut, fins quasi vell, xuclar.

El símbol d'un reialme de poesia

que té l'arrel en el pregon del cor

va tornar-me al meu verb: des d'aquell dia,

llengua i cor van parions; i això voldria

que us digués humilment aquesta flor.

Magí Morera i Galícia. Obra poètica completa. 2001

Editora literària: Olívia Gassol i Bellet

Espera

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;

t'espero amb els meus músculs i el meu sol, 

harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells,

forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell

de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles

i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres

i callar mots inútils.

Fragment

Agustí Bartra. El Vent llaura la mar : antologia poètica. 1984 

Pròleg: Llorenç Soldevila

El Llobregat i el Llobregós

El Llobregat i el Llobregós,

dos rius de la meva terra,

l'un petit i l'altre gros,

que passen xerra que xerra

i acaben com gat i gos.

Però mai s'han fet la guerra;

i això que com gat i gos

ambdós rodolen per terra

i acaben morint ambdós

fets ambdós una desferra.

Llobregat i Llobregós,

dos rius de la meva terra.

Agustí Bernaus. Poesies. 1993

L'estiu a la mar

Suau, l'aigua ens posava dits de nacre;

l'estiu tragué a la mar del caragol,

i la mar era, amb veu de les sirenes,

blau i tendre ressó.

I llavors vàrem ser nus a l'escuma
on trobàrem petits records de sal,
antiquíssims records, joia remota,
cor endins de la mar.

La platja ens oferia d'arribada

l'enlluernada mare de la llum

i ens feia riure amb un esclat de faula

sobtadament nascut.

Tota l'aigua del món ens era oferta
amiga i santa, nova al nostre clam.
Que lluny la seca rel de la Meseta,
seca mort al voltant!

Seca la vida enllà. I ací era l'aigua.
Era l'aigua petita i l'aigua gran
a la mida dels ulls, i reduïda,
feta al si de les mans.

Portàvem set de terres calcinades
on el sol crema l'ànima fins l'os,
a la tendror més líquida, a l'encontre tot
festiu de l'amor.

La infantesa llunyana té una platja

on refrescàrem la resseca rel,

on la mar deia la paraula blava

dels àngels mariners.

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

XIV

A Annamaria Valentí i Rosa Casadevall,

estimades col·legues de l'Alitalia de Barcelona.

La teva joia 

surt d'una mirada

riallera i arriba 

com el cant 

de la mar quan s'aixeca 

la brisa de ponent. 

A aquest teu somrís 

el pensament torna 

de molts anys enrere, 

quan jo 

era un funàmbul 

i el trapezi 

era l'atzar de la meva, 

força intensa, 

joventut.

Rafael Caria. Poesia completa, 2013

Va la brisa recent

      Va la brisa recent

per l'espai esvelta,

i en les fulles cantant

obre una primavera.

      Sobre el límpid abisme

del cel es divisen,

com felicitats primeres,

primeres orenetes.

      Tan sols un arbre torba

la distància que dorm:

tal el fervor alerta

la indolència present.

      Verdes estan les fulles;

el crepuscle fuig,

anegant-se en ombra

les fugitives llums.

      En la seva pau la finestra

restitueix a diari

les estrelles, l'aire

i el que estava somiant.

(poesia traduïda per a aquest blog)

Luis Cernuda, dins,

Generación del 27 : poemas, 2007

El callat

Va ser un poeta astut
que, fins i tot duent tan males cartes,
les va saber jugar
i va escriure els poemes que va escriure.
En passar per davant d'on vivia, recordo
l'escala amb el replà que va cantar.
Sempre em commou entendre
el perquè dels poemes que mai no va compondre.
És on van començar els que jo he escrit
La poesia és una conseqüència
d'alguna cosa que no ha existit mai.
M'he mirat al mirall de Joan Vinyoli
i sé com s'ho va fer
per trobar un lloc des d'on tornar a estimar.




Joan Margarit. Des d'on tornar a estimar. 2015

A la pintura

      A tu, lli al camp. A tu, estesa

superfície, als ulls en espera.

      A tu, imaginació, gelor o foguera,

disseny fidel o llama descenyida.

      A tu, línia impensada o concebuda.

A tu, pinzell heroic, roca o cera,

obedient a l'estil o a la manera,

dòcil a la mesura o desmesura.

      A tu, forma; color, sonor afany

perquè la vida ja volum parli,

ombra entre llum, llum entre sol, fosca.

      A tu, fingida realitat del somni.

A tu, matèria plàstica palpable.

A tu, mà, pintor de la Pintura.

(poesia traduïda per a aquest blog)

Rafael Albertí, dins,

Generación del 27 : poemas, 2007

Pluja fina

Ara que està emplujat,

va bé d'estar-se a casa,

escoltar música, parlar

de coses i més coses.

Fragment.

Narcís Comadira. Poesia : 1966-2012. 2014

i també a:  e-Biblio Catalunya

Gandia 1924

Entre el mar i els tarongers,

la fonda dels pares, pas de viatgers.

La gran de cinc germans valents

i la infància passa dolça i lentament.

Però quan la guerra ho crema tot sense pietat

el camí que enfila al nord et portarà

el somriure d'un estrany,

la calor en les seves mans,

força per començar una vida nova,

l'amor per aixecar una llar.

Prenc tot el que em vas donar

per omplir el buit que has deixat

aquella nena de Gandia sempre

m'acompanya en els meus cants.

Els Catarres. Big bang. 2015

Camines a vora meu

Camines a vora meu,

al meu costat, invisible,

per espais d'eternitat,

per senders imprevisibles...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

He volgut, noble auditori,

He volgut, noble auditori,

escriure com acostume:

en ma llengua, en valencià.

Senyors meus, ningú s'enutge,

i el que pretenga enutjar-se

d'aquest aposento buide...

(Fragment dins el pròleg)

Pere Jacint Morlà. Poesies i col·loquis, 1995

I fou la mar

                  Al petit David Evangelista,

                 de València, afectuosament.

I fou la mar

que va anunciar el teu crit

sorollós i tendre

en una alba clara

d'aquesta primavera;

i de l'alba, fillet,

vas mamar

la blanca llum,

de les magnòlies

gotes de rosada

i de la flor dels arbres

la joia dels colors.

Però és la mare

que et canta, cada nit,

l'antiga cançó de l'àvia

i et posa el cap

sobre el bressol del pit

per ninar-te.

Dorm, petit, dorm;

un dia, com un ocell,

hauràs de prendre el vol

de l'arbre de la vida

en direcció del vent.

Dorm, petit, dorm,

dorm, petit, dorm,

dorm!

Rafael Caria. Poesia completa. 2013

Introducció d'August Bover.

L'adeu d'Adam Gerber

                I

Adam Gerber diu bon dia:

                                           "Bon dia, arbres,

bon dia, cel,

bon dia, dia;

                     bon dia, ampit

de la finestra que em porta el dia...

Fragment.

Melcion Mateu. Illes lligades. 2014

Si mai de tu...

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

A poc a poc, per més restar.

A ulls oberts. A veu planera.

No vull sorolls de medir temps,

ni veus altives, ni companyia.

Vull ser barqueta sense rems,

que sols el vent, li fa fer via.

Tastar-te plena. Sentir-te tota.

Palpar-te amb ànsia. Beure't a gota.

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

....

Quan siga cel tot l'horitzó,

seré engolit per una ona.

I en un murmuri de cançó

diré: T'estime, Barcelona.

(Fragment)

Ovidi Montllor

Jordi Tormo. Ovidi Montllor : un obrer de la paraula, 2015

Cal estimar l'origen

Persuasió d'home solidari

que aquieta l'estona amb l'intel·lecte.

S'esmussa l'hora enllà de la terrassa

mentre escandeixo aquest aplec de versos.

Ningú deu renegar del seu origen,

no hi ha demà per escatir nueses.

Què fora de la vida sense origen?

A tothom li plau de saber el principi

que fa creïble el nexe familiar;

l'envit de conviure amb el seu llinatge.

Molt trist, l'home ignorat del seu inici,

que desconeix la terra on va néixer,

que no sap mai quin pit va amamantar-lo.

L'ocàs del vespre esparpalla tanys de roses

que el plugim despentina suaument.

De tant en tant, deixo lletra i bolígraf

i miro els degotims que llisquen pels vidres.

Pere Vives Sarri. Veu postrema : poesies, 2004
Pr.: David Jou i Mirabent
Epíleg: Manuel Bofarull i Terrades

El jove

Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.

Font del Teix, 1991

Albert Roig

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012

Elegia: de les botigues

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

Fragment.

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Elegia: de les formes de viure

de les formes de viure el dia a dia,
d'aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se'n va.

(últims versos)





Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Ara és demà

                 Al Demà

Ara és ú.

Ara és tu.

Ara és truc.

Ara és llum.

Ara és vull.

Ara és suc.

Ara és gust.

Ara és bo.

Ara és hom.

Ara és ton.

Ara és mon.

Ara és món.

Ara és mots.

Ara és fort.

Ara és sort.

Ara és flor.

Ara és fets.

Ara és gent.

Ara és gest.

Ara és veu.

Ara és vers.

(Fragment)

Clàudia Viladrich. Si fa sol, 2007

céc al ponent i llança d'espiga

céc al ponent i llança d'espiga
que el núvol tibant percaça

-sou ara una sang!

l'abraçada en l'escull
l'escarpell d'un llebeig sobre el mar

Roger Costa-Pau. I ser d'on no sóc, 2007

I de sobte l'Onyar

Entrarem a poc a poc

dintre arquitectures d'aigua,

tot amplitud i nuesa...

I aromes lleus de glicines

m'arriben, liles, flotant...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

De la geometria de l'Onyar

De la geometria de l'Onyar,

n'he vist, en el seu llibre, dins les planes,

mil rectes i mil corbes, filigranes

al vidre fugisser del seu lliscar.

Les línies trencades que irradia

la llum del raig de lluna en la foscor,

dins un misteri de refracció,

esquitxen el traçat de l'harmonia.

Cercles concèntrics, angles i triangles

del ballet d'unes carpes, com dofins,

que emulen levitats de ballarins

dibuixant rombes, quadres o rectangles.

El lleu vol de l'insecte fregant l'ona

també és geometria d'una estona

amb semicercles fent un joc divers...

... I les bombolles d'aire, breu bellesa,

són petites esferes de puresa

que suren lliurement sobre el meu vers.

Geometria de l'Onyar,

que es perfila en el riu amb lleugeresa

i m'evoca el disseny de l'univers!

Margarita Colom. El Llibre de l'Onyar. 2002

Pensant a Rafael Sari

Senyor Rafael era un bon home

i só segur que teniva una memòria de ferro.

Treball i sacrifici no l'assustaven, i com la marina

no s'estracava mai.

Era un Mestre de vida o un mestre de somnis?

Savi i intel·ligent só segur ha deixat en hereditat

als minyons, la passió d'escriure de somniar.

cosa pensava quan mirava lo cel?

Qui sap quan escriviva si pensava als monts

on los minyons jugaven i brincaven

com lo cabirol en primavera.

Ma qui era Senyor Rafael?

Un poeta o un minyó com a mi...

1995         Secció A: 2a

Valerio Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984 - 1995) 2009

Colors

Tornen els fotògrafs al parc,

un jardiner amb memòria d'elefant,

tres noies que s'atansen

amb mitjons de colors salats,

retall de la samarreta ratllada,

de colors, com la teva.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Pensaments

De la propietat -com si qui fos digne de posseir

no pogués posseir totes les coses i incorporar-les

dins seu amb plaer;

De la perspectiva -imagina que es pogués preveure

a través del caos creador el desenvolupament, la

plenitud, la vida, ja assolits en el viatge

(Però jo veig que el camí continua, el viatge sempre

continua);

De tot allò que una vegada va faltar a la terra i que

en el seu moment li ha estat donat -i de tot allò que

encara ha de ser donat,

Perquè jo crec que tot el que veig i conec té el seu fi

principal en el que encara ha de ser donat.

Walt Whitman. Fulles d'herba. 2014

Traducció de Jaume C. Pons Alorda.