Ja sense pes

a Ottone Rosai
1934


Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,

Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,

Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...

Qui tem encara, qui jutja?




Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer

Meditació última

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església 
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.



D'Obra poètica, v. 1.

Llibres del Mall, 1979


Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998. P. 43-44

Pròleg de Ricard Torrents

Llibertat

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l'arena en la neu
Escric et teu nom

En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom

En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom

En la jungla i el desert
En els nius en les ginesteres
En l'eco de la meua infantesa
Escric el teu nom

...

Llibertat


Tr.: Marc Granell

(Fragment)


Paul Éluard, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.:  David Fernàndez

Jaguar

Ja que em compareu amb un cotxe veloç
amb un bell estil, elegant i feroç...
guarnit com un rei amb vellut ple de llunes
us diré que al bosc, dins del riu i a les dunes
arrisco la pell per menjar, simplement,
recelós que no la vulgueu d'ornament.




Ricard Bonmatí i Guidonet. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous

la nau digué el trajecte

la nau digué el trajecte
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.

No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.

Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.

Aprendre a aprendre és també viatge




Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015

Abstracció

A l'albada del temps
oberta al sagrat
com flor i essència
gravita la unitat
en els ulls de l'home
assegut en soledat

Mentre aquí contempla
el fluïd llegat
d'orígens purs
diversos com la mar
Empremta invisible
de la qual tot raja
en ell i en les formes
Buit esclafit

La idea és i està
en els seus ulls les seves mans
plenes a vessar fins l'infinit
com intangible flor

Ell
atent i segur
en esplendor assegut
o solitud florida
on tot gravita
aquí contempla immers
el fuïd llegat
la petja estel·lar
en ell i totes les formes
unides al silenci

Marie-Alice Korinman, dins,


Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina. 2006

Versió al català de Teresa Costa-Gramunt

Empúries

              Ia

Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge

              Ib

Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures

             II

Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.

              III

Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*

              IV

Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.

              V

Sabem dels grecs retòrica;
però,  ¿dolor i desig?

              VI

les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.

              VII

Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.

              VIII

Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.

              IX

Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.

              X

La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.


Fragment




*onada


Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

debut del temps

debut del temps,
al punt de la desclosa
l'oreig benigne

la nit és un dol prim
que l'alba esfilagarsa




Carles Mulet Grimalt. Viatjar descansa, 2016

21.PAU

El bec sadollat de pau
i un branquilló d'olivera,
és la figura senyera
per dir al món: Ja no ets esclau.

                                           1976




Montserrat Pujol. Que no s'ho emporti l'aire : poemes i escrits, 1991
Intr. Jaume Gabarró

Jardineria

He disposat grups de plantes a tres nivells

diferents. L'inferior, entre els dos últims versos,

el componen plantes de forma arrodonida.

Separat, al cinquè vers un segon agrupament

de plantes, retallades, de forma més allargada.

El superior està instal·lat damunt el primer vers.

El to verdós del conjunt s'anima amb tot de camèlies

que es confonen amb la gamma de verds

i que donen flors blanques.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic, 1998

Pr.: Glòria Bordons

Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)

Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.

Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.



______________________________________

I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)



Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.

Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.



Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.




D'Obra poètica, volum II.

Llibres del Mall, 1979



Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998

Pròleg de Ricard Torrents

Hivern del mar

Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.





Poema XX de Cementiri de Sinera


El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013
Il. Subi

A Woman in the Sun

Baixo per l'avinguda Madison
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.

No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.

A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.



David Castillo. Downtown. 2005

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


1998


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

XEFXAOUEN

Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.

Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.

A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.



Yaratullah Monturiol, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006

Ruta gastronòmica

A Benicarló carxofes
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.

A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.

A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.

A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.



Marc Granell. El ball de la lluna. 2003

Il·lustracions: Manel Granell

Música de Mahler

No és fàcil
seguir-te el camí,
destriar el que dius
         sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
                           en la densitat de la música.

No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
                                      que dicten el cor.

No és fàcil.
           No ets fàcil.
Però, em subjugues.



Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Veure'ls passar

Una munió de cossos inclinats

damunt la bicicleta

pedalejant  amb fúria

—no en sabem la intenció més immediata—

per arribar a la meta (es pot preveure)

però l'esforç d'un de sol a la muntanya

indica que ve el grup

i tots plegats la glòria dels poetes

bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.




Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018

Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.

Cançó d'albada

                       Recordant Goethe.


Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.




De: Cançons de la roda del temps, dins,

Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

Hivern

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.



Miquel Martí i Pol, dins,

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions i selecció de textos de Montse Ginesta

I veiem que s'ajoca el Pirineu

                                                        Amb Xenòfanes



I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.

  


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

Tribut

                 A Francesc Garriga



No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.




Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

posat sota el clap de sol

V

posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers

_______________

el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat

_______________

és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum

passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina

_______________

la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina

li agradarà avorrir-se



Fragments de Les jardins, dins

Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,


Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

A l'aigua s'esbossa

A l'aigua s'esbossa
la ploma d'aquella au que no existeix.
La prova que encara hi ha esperança.

Sense afrontar l'exili,
dormirem al mar.
Fins que la sal m'enceti, fins que la sang s'escoli.
Fins que el blau sigui vermell.

I que esquerdi la vigília
l'udol d'aquest attretzzo que invoca destrucció.
Per ser de nou,
quasi a les fosques,

la ploma d'aquella au que no existeix.



De L'inhabitable. Cabrera de Mar: Galerada. 2016



Laura Torres i Bauzà, dins,


Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Ida &Ida

Sí a la Poesia,
groc llum,
una idea genial!
ara m'apago,
 ara m'encenc,
a la Poesia, Sí.




Exposició d'Ida Borvill. De l'1 al 28 de desembre de 2018
Sala d'actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda

En el teu comiat

Són anades i vingudes
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.


Jadicha Candela



Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Ser dona

L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.

Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.

El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.


Núria Pradas

Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

A les envistes de l'hivern

Si tens temor quan penses en el fred
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

La frondositat de l'herba

La frondositat de l'herba
em feia creure
en les plantes exactes.




Rosina Ballester. Vestigis. 2010

Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

La llegenda de la síndria

Conten que fa anys i panys,
 als jardins d'un gran palau,
     un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.

Va passar que la princesa
    no tenia pretendens
   i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.

    El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
   I plantant els seus melons
   del tema en feia una bola.

La princesa el temps passava
      entre les plantacions
    de pomeres, cols i raves,
    però sobretot de melons.

     Els cantava melodies
     i els netejava les pells.
     Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!

   Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
  Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!

   La fruita era grandiosa.
     Mutació de la natura.
   La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.

  Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
    amb una polpa sucosa
      i una finíssima pell.

Quan fou temps de la collita
  la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
      lluminosos com vitralls.



Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja

Déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.

Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Soc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
                                                     Recomenço.



De Kore



Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins, 

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

SORTIDA DEL SOL

Per fi
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.


---

SUNRISE

At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.



John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps