Esmena

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol

O potser fora bo,

que l'home estigués sol.

Que els arbres i els seus fruits,

els mars i els peixos i els ocells del cel

se'n compadiren,

de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,

li fos negat d'antuvi el do

de compartir

el patiment.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007

De mica en mica

De mica en mica es fa de nit i el vent,
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.



Sebastià Alzamora. La part visible. 2009

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.


Raimon. El recital de Madrid, 1976

Res no et serà pres

Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.


Maria-Mercè Marçal

Petita moral [o moral petita?]

Van dirigides aquestes línies a qui posseïa:

la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància

totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.


(poema traduït per a aquest blog)


Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008

L'alzina

Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,

serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.

L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.



Guerau de Liost, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Viatge al poble de vidre

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...

És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"

- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"



Fragments.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993

I dins meu una veu em diu:

I dins meu una veu em diu:

vine amb mi a contemplar

com són les paraules per dintre,

a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells

que estimes i amb qui has

conviscut al llarg dels anys

i encara no coneixes,

— mirades que fugen,

pensaments tancats, potser

només desclosos en moments

fugaços o en la intensitat

del desig.

Però mai a dins,

sempre a la vora del torrent

de silencis o de paraules;

sempre a punt i amatent,

però sense saber, sense saber.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Enllà

perduts per un terreny inhòspit

retrobats al clar del dia

bategant a les portes del misteri

on l'amor es fon entre boires

clams d'alegria potser

tocs de silenci

enllà del temps enllà

d'espais incerts

perduts i retrobats

en la claror indecisa

d'un hivern en què els focs

es confonen amb les heures

Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004

Fina amor, joc extrem

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.




Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.



Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.



Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.



Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975

Senzill és el goig

He vist carrancs que volen cap arrere

i dos ulls que són peixos quan em parlen

d'amor. I tu, jugant a llançar pedres

que s'engul la muntanya. I el teu

alè engolint-se'm tota, com quan jugues

a llançar pedres que s'engul la muntanya.

Blau vora verd, i dos en únic cos

de cranc, de pi, de cel, de far, de nau

a sota el màgic clar d'una llum nua.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

El versaire rebotega al poeta

És quan dormo que hi veig clar. Foix


Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


Pere Quart. Obra poètica. 1999

Ed.: Helena Mesalles

Tombant

Avui, vint-i-u de desembre,

he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...


I

Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985

Un gira-sol es gira

No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.

Si et lleves i surts,
la lluna es retira.

Si et lleves i vas,
un gira-sol es gira.




Joan Armangué, dins,


Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot

Il·lustracions: Mercè Galí

Cançó del pressentiment

Si pressento la mudança

entremig del meu costum,

és que alguna cosa hi dansa.

Serà boira, serà llum?

Ara soc com el qui es llença

dins la nau al mar pregon:

prou la ruta és dins sa pensa,

però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,

m'ha dut sempre a bon camí,

i en parlar-me ella una cosa

me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria

sens que en sàpiga res cert:

missatger que ella m'envia

son missatge ja ha complert.

Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985

Introducció i selecció Maria Mercè Marçal

M'és necessari l'ordre

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,

l'incansable ruta d'una rel,

la majestat ombrívola d'un arbre,

la immediata transparència

de l'aigua, per retrobar-me.

Les mans, segures guies,

són flors descloses

que m'assenyalen camins.

Les mans no han après a

disfressar-se.

Soc filla del meu temps,

impotent de miracles.

Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.


Fragment

Doris Lessing. El quadern daurat. 2001

Traducció de Víctor Compta.

Mots

Ves amb compte amb els mots,

fins i tot amb els miraculosos.

Amb els miraculosos fem tot el que podem,

de vegades s'eixamenen com insectes

i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bons com els dits.

Poden ser tan ferms com la pedra

en què plantes el cul.

Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.

Són coloms que plouen del sostre.

Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.

Són els arbres, les cames de l'estiu

i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.

Tinc tantes coses a dir,

tantes històries, imatges, proverbis, etc.

Però els mots no són prou precisos

i els erronis em besen.

De vegades volo com una àliga,

mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte

i ser amable amb ells.

Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.

Un cop trencats

són impossibles d'adobar.

Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 51

Traducció: Lluís Calvo i Guardiola

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.

Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.

Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.

Ningú.

Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.

Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.

Ningú.

En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  
Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 47

 Traducció de Lluís Calvo.

on reposen les aigües

Amb tu vaig conèixer el brogir

de les aigües salvatges.

Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany

on reposen les aigües.

                Pilar Cabot, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42

Si vols fer net

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.



Pilar Cabot,  dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39

Vinyala

              A Carme Brau Rius, amb afecte



Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.

Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.



Teresa Grau Ros

Epigrama

Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca


  a Josep A. Font i Cases


Joan Salvat-Papasseit

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.




Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999

Dona

Sabies el valor

de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt. Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

Dibuixos de Carme Riera

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Epíleg de Josep Borrell

Au coeur du silence

Au coeur du silence
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi



Louise Dupré. Les mots secrets. 2002

Els límits del temps

Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

¿S'escriuen poemes

¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?

Pobres humans!
Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...

Signem uns drets humans
que no acomplim.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Manuel Grau Nadal

                                       Al meu pare

Ser pagès fa uns anys, no era com ara.

Podríem dir que era ofici antic i noble,

no més dur que altres, no,

gairebé mancat d'ajuts.

Un bon raïm o una altra bona collita,

retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,

el carro, l'euga, la borrassa.

Encara el veig, lleuger, xiulant i

colpejant les branques

enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:

fort i valent carregant portadores,

ajupit vers els ceps, fent-los reverència.

Fonyant, diligent,

engendrant el vi negre

que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era

per tots els racons del cos?

La pell ben colrada,

l'orgull d'una bona collita,

i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,

escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?

Acluqueu els ulls i veureu dansant

priores i priors enriolats,

uns caramellaires menuts cantant,

i, a ell, amatent, al seu davant.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros