Pausa

T’imagino a la taula entre els teus llibres

i la pluja al jardí mullant-ho tot.

Només el tecleig ritmat de la màquina

i la llum que se’n va tènuement.

Després t’alces, trafegueges, la cuina

està en repòs, els plats nets, cap per’vall.

Quan vas d’un lloc a l’altre s’il·lumina

cada objecte. Ben igual quan anem

amb espelmes. Després tornes, la feina

l’acabaràs demà, mires un llibre.

Acaricies lentament les pàgines

mentre degota, al captard, la prunera.

Narcís Comadira. El verd jardí. 1972

Agraïment

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i soc lliure respecte d'ells,

i, això, l'amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta a la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l'amor no entén,

perdono

allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,

diria l'amor,

plantejada la qüestió.

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.

Ser poeta

La vida m’ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l’amor, és clar.

En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l’any que morí Vrchlicky
Vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.

Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.

Sorgeix, flama de les paraules,
i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!

Una metàfora sorprenent val més
que un anell d’or a la mà.
Però ni el Diccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.

En va aplegava idees jo
i m’entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós,
En la fosca, però, en comptes de paraules
m’arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.

Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.


Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ;  tr.: Jaume Creus

Els versos són predestinats

"Els versos són predestinats

-malgrat ser poesia-

no només a parlar a la gent molt de prop...

sinó a cercar el refugi més amagat i més segur,

on trobar l'ajuda davant les adversitats,

fins i tot aquelles que no gosem ni anomenar."

Jaroslav Seifert

Del discurs de la cerimònia de recollida

del premi Nobel de Literatura.

Desembre de 1984

Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ; tr.: Jaume Creus

Prec dels infants

Les cases no s'han d'encendre.

Que no caiguin més bombes.

La nit és per dormir-la.

Viure no ha de ser un càstig.

Que ja no plorin les mares

i que la gent no es mati.

Que tothom construeixi

i et puguis fiar dels altres.

Els joves han d'assolir-ho

i els vells també poden.

Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998

Traducció de Feliu Formosa

Invitació a partir

La fruita d'or, llunyana.

-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d'or.



Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968

Sobretot

Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.


Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005

Autobiografia (Lu Iu)

Tinc un hort nou, d’unes dues mujades,
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.

M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.




Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa. 1967

Tapassada

Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats 

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Una mica de sol acabat de rentar
i una llengua de llum per sobre les teulades.
Després del temporal torna a sortir la gent
com l’aviram a pellucar moments a l’era.
Hi ha roba estesa molla que penja dels balcons
i algú que encara volta amb el paraigua obert.
Avui els nens sortint d’escola jugaran
a fer empipar les mares, i a canviar-se de muda.
Tot es torna a assemblar al ritme de secà
que associem a la vida, i que ha trencat l’orquestra
de la pluja que es vessa i ha inundat tots els camps.
Tu per por d’enfangar-te restes encara dreta
al marge del camí, i veus que els desenganys
no són res més que tapassades a l’estiu.




Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició de Jordi Julià Garriga

Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona 2005

A Meng Hao-jan

T'estimo, Meng, oh bon amic!
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.



Marià Manent. L'aire daurat; Com un núvols lleuger : (interpretacions de poesia xinesa). 2020

Edició i introducció a cura de D. Sam Abrams

Tarda de poesia

Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.

Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.

Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.


1 de febrer de 1992


Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992

Pròleg: Ignasi Riera

Lluna ciutadana

no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.

Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.:  Riu Serra

Teu és el lloc

Teu és el lloc que et senyala el cor.
Més tard o més d'hora el podràs conèixer.
Amb la saliva viva del record,
el pol·len del seu pensament.
A la fi, quan la teva olor i la del lloc
hagin estat única flama i cendra
i hagis dormit amb els déus i dimonis
dels seus conhorts i desconsols;
amb el dolç, dolorós contacte de les sangs
s'alçarà la llum del teló.
I pujaràs de nou els costeruts graons
que et menen a l'alè perdut.



Tònia Passola. Cel rebel. 2001

¿Te'n recordes, Maria,

¿Te'n recordes, Maria,
del casal solitari?

El safareig dormia

sota el tell centenari.

Camins silenciosos

pel jardí, abandonats.

Dins l'entrada, polsosos

i en filera, els retrats.

¿Te'n recordes, Maria,

cap al tard, l'horitzó,

quan pel pla s'estenia

el toc d'oració?

Del jardí a la vorera

suaument lliscava el riu.

El camp d'or sembrat era

de blaves flors d'estiu.

I el bosquet, on un dia

passejàrem plegats...

¿Te'n recordes, Maria,

d'aquells dies passats?


Devers 1840

Alexei Konstantínovitx Tolstoi (1817-1875)

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 158-161

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Sonet

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1975
Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Editor: Salvador Espriu

Cançó de bressol per despertar

Què li passa al teu nin tan callat?
Què li passa al teu nin tan tranquil?
Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.

Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?
Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.




Víctor Gayà. Com la sequera. 2004

Escriure

Escric per tal de capgirar el món
Escric per alterar l'ordre celeste
que ens obliga a vagar
incertes, lleus,
cap a l'abisme.
Escric per a negar el cel.
Escric per a negar la mort
en vida.


María Xosé Queizán,

Poetes gallecs d'avui: antologia, 2008

Esmorzar a l'herba

Si un dels scriptores inclinats fos sempre familiar al seu objecte,
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.

 Fiama Hasse Pais Brandâo. Amor pels llibres. 2004

Traducció: Jordi Domènech

En la valisa

En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.




Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau

Oh amor meu, menudíssim i car,

vinc a besar-te el suc salat dels anys,
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.


Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)

Ambició

Quan el món sia unes golfes,
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.



Manuel Rivas,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008

Tardor

Vols constrènyer

la serena i bella mar?

Fora una ximpleria,

com si fustiguessis el sol,

com foragitar els rius,

i empresonar l’aire.

Teresa Grau Ros

Que l'amór es molt més importánt i mes ric

Que l'amór es molt més importánt i mes ric

fins i tót que un bisbe o que ún politíc.

W. H. Auden. Tell me the truth about love = Digue'm la veritat sobre l'amor. 1997
 

Traducció: Narcís Comadira

La veu de la granota

Si davant el tema zoomòrfic dels poemes
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.

(fragment)


Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)

Cançó de bressol

Sempre que torno de la feina tard,

pujo a la teva cambra

i m'assec prop teu per veure't dormir:

no saps com m'alleuja sentir-te

respirar sense ensurts,

gairebé imperceptiblement,

saber que tens un son

confiat i tranquil...

El teu front llis,

tan net de roderes i de frenades,

és encara una pista on els problemes

no aterren perquè ara els toca

de sobrevolar-me i de tant en tant

envestir-me sense pietat...

Tu no ho saps, però ets a cobert

de totes les tempestes que es puguin congriar,

mentre que el teu pare i la teva mare,

fins si es besen desesperadament,

es troben ja del tot a la intempèrie,

com d'altra banda els correspon...

Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,

voldria que també et passés

prop d'un infant que dorm a casa teva:

és una bona forma d'esmorteir la por

i el cansament que s'abat damunt nostre

a partir d'una certa edat.

Àlex Susanna, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona.  2001

No era amor

(No era amor la veu 
que et va ensenyar l'abecedari.

Vares aprendre a llegir

amb sang als genolls.

Deien:

Com els arbres novells perquè no es vincli

li posarem estaques.)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

La mesura certa

No embruteu la pena de la meva companya
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.

No embruteu la pena de la meva companya
tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.



Víctor Gayà. Com la sequera, 2004

16-1-1991 A sumer

Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fora, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.



Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

Brasília

És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,

masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!

I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,

ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten

arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.

En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu

gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt

per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.



Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985 

Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona