Desitjo

Desitjo

que vegis, com jo,

la claror de la costa

dibuixada contra el cel.

És cap a tu que jo meno el meu vaixell

en el brogit caòtic de la nit.

És cap a tu que jo meno el meu vaixell

amb timó de pur cristall.

Quina costa, preguntes, és la que més m'estimo,

quin món, quin sol,

quina muntanya, quin bosc,

quin espai, quina terra,

quin nom, quina empara, quin port?

L'ona vers ta platja

mormola ara també ma resposta,

mormola com el vent en la vela:

Ets tu, ets tu, ets tu...

Bo Setterlind. Poetes suecs del segle XX, 1995 

Tr.: Lluís Solanes

I aleshores ella

Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Altres ulls

Altres ulls et miren. Ignorants, fins i tot voldrien parlar-te.
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.


Ramon Guillem. Maregassa. 2002

Reclam

Sucoses fruites
regala encara l'arbre.
Sabràs collir-les?



Esperança Rosarqué (Veu maragda, 2000)

És ara que conec els moviments de la mar

És ara que conec els moviments de la mar
que la tem.
Perquè ja sé que la navegació té el risc
del naufragi. Però les ones m'empenyen amb força
fins al prodigi de les teues platges i també
jo, Ningú, vull recuperar a l'illa feàcia el nom.

El nom i la memòria.



Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

La Pedrera

Sorpresa a la caiguda de la tarda
he vagat pels camins d'asfalt.
Les mans dins les butxaques
jugaven amb tiquets multiviatge.

He vist canviar els colors del cel,
primer al vermell, després al grana;
i m'he aturat allà on Gaudí
recorda formes germanes.

Sorpresa, en caure la tarda,
allí on deliris fòssils aturen
les presses urbanes.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992
Pr.: Màrius Sampere

Torradet i Gresca

La poesia és amistat

quan sap acaronar 

amb ritme asserenat.

Guarda’t del sol sufocant

dels malabaristes, i,

en especial, de

rosers i punxes de funk,

de folles tecnologies,

graneres de sofre o calç

emperadors i mosteles

i de sis mil càmeres cegues.

Delecta’t i confia,

en sentiments com l’estima

il·lusions que reparteixen

la llum d’estacions benignes

entre gegantons animats.

I gaudeix de la finor,

dels estudiants de llevant,

d’una terrassa vora la mar

i d’uns intèrprets de jazz.

Teresa Grau Ros

A la taula del mig

Soc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on soc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Mosaic

Ermita de Santa Anna

Amb blaus brevíssims
reconcilia
lenta saó de segles.





Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

L'alegria s'anomena cançó

A tots els llocs on vaig escoltar la teva tonada

vaig recuperar l'alegria; la passió de viure.

Cançó que jo esperava sortissis de la meva ploma

va resultar que tu vas ser la que es va endinsar en mi.

(traduït per a aquest blog)

José Agustín Goytisolo. Poesía completa. 2009,  p. 759

A mi mateix

Per què renegues i per què t'apartes

de la vida que tens a la balança.

Per què desitges la desesperança

i la mostres en totes les pancartes.

Tots els mars que et conviden els descartes

i et tornes riu que en solitud avança.

T'agrada contemplar, però, la dansa

de l'aigua que menysprees i coartes.

Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,

ignores dies, nits, mirades, coses.

Per què tens por que avui la llum t'abraci.

Per què no surts al món i a les tarimes.

Per què no perpetues el que estimes

abans que entre les mans no se't desfaci.

Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009

Regal

Quin dia tan feliç.

La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.

Els picaflors es detenien en els xuclamels.

No hi havia res a la terra que volgués tenir.

No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.

Vaig oblidar tot el mal que havia passat.

No m'avergonyia pensar que era qui sóc.

No sentia al cos cap dolor.

Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

Czesław Miłosz. Travessant fronteres, 2006 

A la lluna

Que estàs pàl·lida de cansament,
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.



Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990

Textos en llatí i anglès amb traducció al català.

Edició: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià.

Poema xinès

Seria un error suposar
que això és impersonal.
És cert que el cel està buidat de tot
menys del més pàl•lid blau,
i és cert que un saüc fresc, aquí,
es repeteix en aigües mai abruptes.

Però mira de prop com està fet:
el pintor es revela en la seva
acurada cal•ligrafia,
signa amb lletres que per elles mateixes
són d’altres imatges, miniatures, i totes
ben dretes, en posició de ferms.

Aquí podem observar una fredor deliberada.
Monet hauria entès quant acuradament
l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre
es mou, mai no està quieta, perquè
tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta,
el duu constantment en un joc seriós.
Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells
a casar els elements i a mantenir-los lligats,
aigua i llum diàfana, en harmonia,
però aplegats per un toc humà.


Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània,
1994 ; tr.: Pilar Teixidó

Les ensenyances d'Huria - IV -

No hi ha lloc per a sentimentalismes al teu món.
Has pastat amb alfàbrega el migdia. Has cuit per al brou
crestes de gall. Sé què t'afona el cor picotejat
pel gall dindi després de la teva segona expulsió del paradís.
Tot el nostre món va canviar, com han canviat les nostres veus.
Fins i tot les nostres salutacions s'esfondraren, com cauen els botons
d'un vestit damunt la sorra, sense fer soroll. Digue'm:
Bon dia!
Digue'm qualsevol cosa que m'alleri la tendresa de la vida.

(fragment)

Mahmud Darwix (Per què has deixat el cavall sol?, 2004) (Tr.: Margarita Castells Criballés)

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.

———

Dopo
che hai fatto la valigia, spento il gas,
spente tutte le luci, chiuso l'uscio,
chiuso il portone, quando
ti appoggi a un muro e temi di cadere
e aspetti un mezzo, un modo
per andare lontano,
quando il cielo è sereno,
blu e sterminato sul cavalcavia
e tu non hai passato né futuro,
in quel momento vuoto
si accampa la poesia.





Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

Haikús d'hivern

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.

Com comença? Un so,
un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.

Imagina objectes
que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.

Kodak a les mans,
passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.

Nen que juga amb lletres.
Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.

Traginers que criden,
venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.

Zanni parla tosc,
criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.


(Selecció)


Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern, 1969

dins,  Julià, Jordi. Un lleu plugim, 2009

La llum primera

La llum primera
anomena el món
eixit de la tenebra:

diu pedra
a la pedra, om a l'om,
turó al turó.
Llum a la llum.

La llum darrera.



Antoni Clapés. Alta  Provença. 2005

Cançó

Cançó, no ets pas encara. No et bastin
els sons i les cadències, si del vent
el moviment de l'ala no has tingut.
Aquí em tornaràs un altre dia:
nocturn enfosquit del record,
coral resplendent d'alegria.

José Saramago. Els poemes possibles, 2005 ; tr.: Josep Domènech

73 | Pragari

(a Dasa K.)

Per girar el guant
i trobar-te amb la meva cara.
Per provocar-me un part sense dolor
el dia que vaig decidir
néixer ja pel meu compte.

I en l'encara vers,
hi seràs.

Confonc el teu nom, Praga,
amb el teu nom, Praga.



Mireia Vidal-Conte. Pragari. 2005

Premi Miquel de Palol 2005

Bon dia, tristesa

Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

El poema clava

fíbules a la polpa.

Compartimenta la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.


Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)

Fotògrafs

Ens tanquem a la cambra obscura,
sols,
només amb el llum vermell.

Com una imatge del no-res,
se’ns revela l’únic batec
que ens conté.

Fixem el desig humit,
l’instant de vida
penja d’un fil amb agulles d’estendre.




Rosa Torrent. Rosa del desert. 2004

Mirades

      A l'Elena Bech

A les petites realitats

de carenes lluminoses

que no acaben de ser

de teles estampades

d’esclats delicats

a les belles solanes

Ulls brillants. Dones

d’una solidària terra

vibrants i admirades

palmeres ixents

que el temps a embellit

gradualment, agraït

Teresa Grau Ros

Un conte

Fa temps aquí es dreçaven
els murs del mas ara enrunat.
Ara la vinca s'arrapa,
amb flors als cabells, a les fustes.

A les hores eixorques
l'indret no deixarà
de relatar la història
amb flors eternes en bocins de plats.


Edward Thomas (Poesia anglesa i nord-americana contemporània : antologia, 1994) (tr.: Dídac Pujol)

Signes, llengua i cultura

La cultura és el mitjà de comunicació de
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.

(Fragment)




Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980

plenitud quotidiana

... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.



Fragment.


Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985

Cada paraula

Cada paraula
conté el llenguatge sencer
té una font
però no de veritat
existeix només per la direcció
que pren
és un riu que segueix el seu curs



Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005

Traducció: Anna Montero

Em creix un llac profund...

Aprenc a ser des d'aquest fosc el silenci,
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!



Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999

Pròleg de Josep Colet i Giralt

En el pont de Westminster

Cosa més bella mai no haureu trobat:
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura

la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s'obre al cel i a delicats paisatges,
en l'aire net tot guspireja i llu.

Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.

El riu s'esmuny, com amb un dolç esment:
semblen dormir les cases, oh, talment!
I el gran cor poderós reposa encara.



William Wordsworth (1770-1850) dins

Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983