solen, calms i feliços, els amants;
a mi el vespre em redobla els dols més grans,
l'alba és l'hora del dia que em millora:
que l'altre sol i el que el meu cor adora
sovint obren alhora dos llevants,
de llum i de bellesa tan semblants
que el cel prou de la terra s'enamora;
com ja feu verdejar aquell branquilló
primer, que al cor m'arrela sense fi,
tal que altri estimo més que jo, i millor.
Així contràries hores fan de mi;
que anheli qui m'encalma és de raó
i detesti qui em porta què sentir.
Francesco Petrarca, De Cançoner
Es troba en el llibre:
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
