De l'un a l'altre et perds,
incert en tan absurda llunyania.
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.
Narcís Comadira. Enigma. 1985
16 de desembre 2012
Identitat
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.
Narcís Comadira. Enigma. 1985
Sense retop
També soc nàufrag entremig de festes
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.
Miquel Desclot dins,
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.
Miquel Desclot dins,
Barcelona poesia. 1998
Esclat de llum
Esclat de llum,
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.
Isabel Barriel
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.
Isabel Barriel
Si jo t'ho pogués dir
El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Poemes de W. H. Auden. 1978
Versió: Salvador Oliva
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Poemes de W. H. Auden. 1978
Versió: Salvador Oliva
09 de desembre 2012
Declaració universal de drets lingüístics
Secció IV, Mitjans de comunicació i noves tecnologies
Article 45
Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.
Fragment.
Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.
Article 45
Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.
Fragment.
Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.
08 de desembre 2012
El do de la poesia
La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,
acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents
poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó
sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,
enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui
la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que
es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia
està lligada a la veu de les fonts i, com la música,
lliga el dol i la joia, el passat i el present.
Fragment.
Francesc Foguet i Boreu.
M. Àngels Anglada : passió per la memòria. 2003
Com s'ho fa la terra
¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar
Perejaume. Pagèsiques. 2011
de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.
¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,
no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en
els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que
hi insistim massa?
Perejaume. Pagèsiques. 2011
M'agradaria
M'agradaria
tenir el sol,
la lluna,
el firmament.
M'agradaria
ser diferent,
ser millor,
més pacient.
M'agradaria tenir
totes les flors,
els seus aromes,
els seus colors.
M'agradaria
un món més just,
més tolerant,
menys confús.
M'agradarien
tantes coses...
l'amor
entre elles.
M'agradaria...
M'agradaries... tu.
Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999
07 de desembre 2012
Desembre
Desembre, fina ventada
esbandidora d'enguany;
cada clavell de l'anyada
ha anat perdent el company.
El cor ha tancat la porta,
i no se sap pel seu bleix
si duu una esperança morta
o una esperança que neix.
Ens porten un bri silvestre
santa Llúcia i sant Tomàs,
per a la nostra finestra
ni oreneta ni domàs.
Si són negres les mentides
i negres els pensaments,
rialles endarrerides
ens ballen damunt les dents.
-Adeu, caputxeta blava,
dies ha que no t'he vist!
-Potser aquest any que s'acaba
és una mica més trist.
El fred esmola la nuca
de les noies d'ulls de mel...
Desembre blanc de perruca
i amb els bigotis de gel.
Ai, desembre, salta i balla,
que és de fira el teu sanglot,
desembre, dolça acaballa
despulladora de tot;
si ja no apunta l'estrella,
si ja no crema el caliu,
si es torna la carn mesella
i sols va fent la viu viu,
si és fastigós l'espectacle
i el pit rebenta de mal,
tothom espera el miracle,
tothom espera Nadal!
Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972
06 de desembre 2012
L'obra...
L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui.
La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.
Perejaume. Pagèsiques. 2011
02 de desembre 2012
Cap a Llevant
Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara
fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït
ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa
planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes
emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls,
es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant
la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on
passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible,
meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre,
amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs
altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars
i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint
dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.
Fragment.
Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980
M'ha tocat escriure
M'ha tocat escriure
Ara potser hi haurà
Construïes vaixells i
Eres modest i el teu nom tenia
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
avui amb poques paraules
tota la teva vida.
Amb cura ho he anat fent
desglossant-ne les teves obres.
Ara potser hi haurà
qui ho llegeixi.
Però ningú sabrà,
com jo, com eres de debò.
Tota la força que hi havia
dins teu i el molt
que ens estimaves.
Construïes vaixells i
navegaves temorenc com eres.
Salvares dics desnonats
i et senties sol,
quan em parlaves
de problemes matemàtics
que jo no entenia,
i que per a tu eren senzills
i clars com l'aigua.
Eres modest i el teu nom tenia
les inicials d'aquella mar
immensa que t'acollia.
Sovint parlem de desavinences
entre pares i filles i fills també.
Però jo puc dir que per a mi estimar-te
ha estat com respirar, de fàcil.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
Com m'agrades
Quan em mires sense dir res
i sempre m’endevines el pensament,
saps fer de mi el que vols,
però m’agrades.
Quan t’empipes per cap perquè
i al cap d’unes carícies acabem rient,
quan estem sols,
com m’agrades.
Quan veig que em busques
i adormit et dic que no en tinc ganes,
pots ser molt tossuda
i és llavors que m’agrades.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan m’avises que et vas cremant
de tanta rutina i que tens molt clar
què vols i què ja no,
és quan m’agrades.
Quan em mimes si em veus xafat
i em fas posar les piles per tornar a brandar
sense cap por,
i m’agrades.
Quan arribes rendida
i badallant poses les ganyes
que em tornen ximple
perquè saps com m’agraden.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan dissimules
si en sec t’adones que la cagues,
i em vens excuses
que no em crec, però m’agraden.
allò que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Whiskyn's. Lluny. 2001
i sempre m’endevines el pensament,
saps fer de mi el que vols,
però m’agrades.
Quan t’empipes per cap perquè
i al cap d’unes carícies acabem rient,
quan estem sols,
com m’agrades.
Quan veig que em busques
i adormit et dic que no en tinc ganes,
pots ser molt tossuda
i és llavors que m’agrades.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan m’avises que et vas cremant
de tanta rutina i que tens molt clar
què vols i què ja no,
és quan m’agrades.
Quan em mimes si em veus xafat
i em fas posar les piles per tornar a brandar
sense cap por,
i m’agrades.
Quan arribes rendida
i badallant poses les ganyes
que em tornen ximple
perquè saps com m’agraden.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan dissimules
si en sec t’adones que la cagues,
i em vens excuses
que no em crec, però m’agraden.
allò que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Whiskyn's. Lluny. 2001
01 de desembre 2012
atemptat poètic
L'emoció es fa nus a la gola.
No sóc a temps de dir-te
i els mots m'esclaten a dins.
La veu, rugosa,
escup metralla de lletres.
Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012
30 de novembre 2012
Cant de tardor
No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
Riu amunt on la roca senyoreja
Riu amunt on la roca senyoreja
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.
Jaume Pérez Montaner. L'oblit. 1996
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.
Jaume Pérez Montaner. L'oblit. 1996
28 de novembre 2012
El país dogon
El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit,
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb
intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents
i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins
iniciàtics. Gent que va a peu.
Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites
de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una
casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota
d'un baobab, al costat de l'aigua.
(Fragment)
Miquel Barceló
. Quaderns d'Àfrica, 2004
Traducció de Nicole d'Amonville Alegría.
Traducció de Nicole d'Amonville Alegría.
25 de novembre 2012
Inici
Soc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Soc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Soc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Soc sal i soc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Es troba al blog de la poeta:
M. Rosa Font i Massot
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Soc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Soc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Soc sal i soc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Es troba al blog de la poeta:
M. Rosa Font i Massot
Esponerosament carnal, aquest seguici
Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.
Rubén Luzón, dins, Reduccions, núm. 100
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.
Rubén Luzón, dins, Reduccions, núm. 100
24 de novembre 2012
Novembre
 |
A Francesc Galí Amb la fredor agemolint la tartana, oh com és dolç arribar al camp obert! Veure que el camp de tardor us encomana aquella gran melangia de verd. I ja de nit, entrar dins la masia i vora el foc sopar ben aviat, sentir amb el vent com la porta cruixia, sentir el gemec del baldó mal posat. Pujar a la cambra ben ampla i ben neta, on tot ressona i on tot us ve gran, sortir al balcó i meditar una miqueta: veure una estrella i un núvol plorant. I ja després enfilar-se a l'altura del llit enorme i colgar-hi bé el cos, el llit és fred i la màrfega és dura, però és tot ell amarat de repòs. I quan veieu el bell somni que us guanya, us serà grat, poc abans de dormir, sentir com entra la pau de la muntanya, i anar pensant que demà de matí, quan les finestres haureu desbaldades, i l'aigua salti pel rostre calent, ja albirareu pollancredes daurades i vols d'ocells escampats sota el vent. novembre, 1915 Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972 |
Uns ulls que parlen
 |
He vist en els teus ulls una espurna que et fa viure i malgrat el defalliment manté encesa la flama. He vist en els teus ulls la mirada afable d'un ésser comprensiu que en moments tenebrosos il·lumina amb un bri de llum. He vist en els teus ulls un esclat de joia i alegria capaç d'omplir de flors les boques que el contemplen. Elisenda Raurell, dins, XII Premi de Poesia Catalana"L'Espurna del Clot", 1993 |
Novembre
Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.
Pere Rovira. La mar de dins, 2003
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.
Pere Rovira. La mar de dins, 2003
18 de novembre 2012
Ara!
Allarga la mà
i agafa la rosa.
Potser et punxarà...
no serà gran cosa!
Ahir, al matí,
no era desclosa;
si esperes demà,
el destí disposa
que es desfullarà.
Si la mà no gosa,
mai més no l'haurà!
Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
neu, neu
Cau la neu:
meravilla,
visió.
La nit se'n va.
Les criatures se n'aixequen
i troben
la neu a la finestra.
La neu, la neu!
"És la veu calenta de tots,
corrin lego
a fer botxes blanques.
Neu,
llençol bell del món,
caus i no despertes
los somnis
de les criatures
que dormin.
(1986)
Sara Alivesi
Es troba en el llibre:
Separació del cos
La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exaltaCos, cos, per què m'has abandonat? i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa i d'amor. Ara podem a la fi callar sense tenir por de la solitud ni de la culpa perquè ja no hi ha tals paraules. (Fragment) Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; tr. Gabriel de la S. T. Sampol |
17 de novembre 2012
lluna dels càntirs
cada lluna, cada boca que l'acull.
en cada boca, una lluna.
en cada càntir, un ull de llum
que la lluna emmiralla.
jo, l'ull que sotja la lluna
de cada càntir en la nit.
jo sola, en l'ombra.
a la vora de l'aigua.
Anna Montero. Teranyines. 2010
11 de novembre 2012
Amor
El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern
Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
- No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada
Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011
Montserrat Abelló
Amor d'hivern
Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
- No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada
Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011
Un poema xinès
Llegeixo un poema xinès
que algú va escriure fa mil anys.
L’autor ens hi parla de la pluja
que cau durant tota la nit
al bambú que cobreix la barca
i de la pau que finalment
s’instal·là en el seu cor.
¿És casualitat que un altre cop sigui
novembre, hi hagi boira
i una posta de sol plomissa?
¿És potser per atzar
que un altre cop algú visqui?
Els premis i la fama són
molt importants per als poetes,
però tardor rera tardor
els arbres orgullosos es desfullen
i, si alguna cosa roman,
és el mormol delicat de la pluja
en els poemes que no són
alegres, però tampoc tristos.
Tan sols no veiem la puresa,
ni el vespre, quan l’ombra i la llum
ens obliden un moment,
ocupats a escartejar secrets.
Adam Zagajewski. Terra de foc. 2004
Traducció de Xavier Farré.
Traducció de Xavier Farré.
Lleialtat
 |
El seny és esmussat, l'ull es desmenja
de l'esblaimat dibuix de l'aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s'arrosseguen les esmes d'un diumenge.-
Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m'anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.
|
Eternitat
Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat.
William Blake
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat.
William Blake
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)