La tarda s'enfila per la façana

La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.

Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.


Rosa Igartua. Casa, 2011

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.



Jordi Sarsanedas, dins

50 poemes per saber de memòria, 2010

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-



Miquel Costa i Llobera, dins,

Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Tankas

II

He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.

III

Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.


Josep J. Conill. Despossessió. 2002

Cançó de la bella confiança

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.


Clementina Arderiu, dins, 


50 poemes per saber de memòria. 2010

A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Narcís Comadira

Ara

Mai més aquest moment
que ja esdevé record
i pas de dansa.

Tot és futur, potser,
la gorga blava
que ens xucla i expandeix.

Xuclats i a pas de dansa.



Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal

Antillana

Roncant les cadenes desfan el captiu:
l'àncora allibera el vaixell que viu.

Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.

Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.

El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.

La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.

Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.

No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.

Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.

Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.

Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.

La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.

Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.

El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.

Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!

Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.

Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.

I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.



Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts, 1993

Clara

La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.



Gràcia Jiménez. Platges. 2002

II, Sucre

T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions 
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.



Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999

Rodona, transparent, cristall de roca

              XXI

Rodona, transparent, cristall de roca,
es va desprendre dels teus ulls
l'última llàgrima.
La teva faç, abans oval perfecte,
anava adoptant, d'hora en hora
d'aquella setmana última, l'aspecte
d'au.

Un dia molt llunyà
dins el llac del teu ventre
nou mesos em gronxaves.
El pare, amb la mà damunt
la teva sensual bellesa
de càntir, percebia,
tàctil, els meus moviments
de peix.



Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998

La felicitat

Costa reconéixer-la: no té forma,

però si apareix, ho dilata tot!

Gràcia Jiménez. Quadern del vent. 2006

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     DTS


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

Has restat oculta

Has restat oculta
sota la pols de tants segles
en terra germana
mentre tos fills eren àvids
de la teva Saviesa.


A la Verge dels Bons Llibres,
de València



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

Camí

En aquest món enfeinat
on tothom va atrafegat,
entre el garbuix i les presses

i l'esvalot de la gent,

anaven un xic perduts
els tres Reis de l'Orient.
Sort que, a dalt del cel,
  brillant com un glop de mel,
il·lumina amb eficàcia

la lluentor de l'estel.

i els reis exclamen rient:

Gràcies, bon amic!

                       Gràcies, company fidel!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal. 2009

Il·lustracions: Mercè Galí

El teu mar de sempre

                          A Anna Maria Dalí

Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,

espill de somnis dels teus ulls tan clars.

Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada

i en vares fer aixopluc per sempre més.

D'ell en digué el poeta* que era etern,

perquè  el feia reviure a través teu.

Aquella veu tan càlida morí

sota la fúria encesa dels mesells.

A dintre teu hi resta la tendresa

i el gest submís dels còdols bells, polits

pel bres del mar que un dia va cridar-te,

per ofrenar-te la immensitat.

Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.

A l'horitzó hi restaran empremtes

de cada cosa bella que has mirat.

*el poeta fa referència a Federico García Lorca

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

M'agrada aquesta forma d'estar a pler

M'agrada aquesta forma d'estar a pler
amagada sota les flassades.
Escolt el silenci i et record.
Tot records que em fan pessigolles.
Imatges, sensacions, mots.
Tu i nosaltres. I un altre cop tu.
Més imatges i altres sensacions. I mots.
I una altra vegada tu. I nosaltres.
Descabdell un fil inesgotable
que oscil·la entre l'ara i l'adés
i un somriure m'escapa
quan me n'adon que tot, de qualque manera,
és innocent i inevitable.



Joana Lladó. El ball, 1994

No parlarem

No parlarem de mars quan la nit ens aguaita.
No parlarem de res.
Només ens deixarem embolcallar
per la llum que es desprén
d'una lluna marassa
que vol jugar a bressolar-nos
des del reflex ambigu
sobre l'aigua tan fosca.

No direm res més ara.
Respectarem el joc de la lluna i l'onada.


Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats

Hi ha dues menes de poetes

Hi ha dues menes de poetes: els qui consideren la poesia 
com una evasió de la vida pròpia i com un moment a part
de la llur activitat moral, i els qui consideren la poesia
inherent a la vida i a l'activitat moral i que fan de la poesia
llur treball i llur ofici i en ella saben veure una grandesa 
i una servitud.

Jo em penso que soc dels darrers. En la poesia he vist la meva
servitud d'obrer de la meva pròpia llengua, esforçant-me per
vèncer-la, per conquistar-la, per fer meus els seus secrets i
les seves possibilitats. I això ha requerit treball de molts
anys i esforç inajornable.

En la poesia he vist també tota la grandesa a la qual jo pugui
aspirar. I no és altra que haver col·laborat amb una aportació
personal al monument d'una llengua i d'una cultura.




Fragment del pròleg.




Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

31 de desembre

Avui arriba l'home dels nassos!
Avui arriba l'home dels nassos!
Apa, ja hi tornem:

mentides a cabassos!

Pensen que cada any
cauré al mateix parany?
Com que tinc molta paciència

(que, com tothom sap,
és la mare de la ciència),

he confegit amb cartró
un munt de nassos,

un reguitzell, un piló!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Sextina

Aquesta nit de foc només la casa

aquieta pensaments com dolça onada

i gronxa el temps fugint i ens dóna ombra,

respir i jaç segur. També l'alzina

ha fet de vell guardià contra la roca

que persisteix, cuirassa sense petja.

He rastrejat de nit la teva petja

que es perd quan et confons amb mur i casa,

som minerals de la mateixa roca

que en sorra transmutem, batec d'onada.

Rel nerviüda de la vella alzina;

capçada d'arbre quiet, m'aculls com l'ombra.

Company desdibuixat si arriba l'ombra

i es fon el bell crepuscle, ni la petja

perdura. Tu podries ser l'alzina

que el temps ha modelat com una casa,

o com els còdols clars tocats d'onada.

Ets el batec, impuls contra la roca.

Cap aigua m'és distant, beso la roca

silent i humil que sempre empara l'ombra.

Per l'horitzó llunyà arriba l'onada

creuant migdies càlids. Som la petja

perenne i consistent d'aquesta casa

bastida soca endins la negra alzina.

He respirat l'estiu sota una alzina

d'aquell camí esculpit en plena roca

fins arribar a la cala on una casa

s'adorm closa del tot damunt l'ombra.

Hem travessat les dunes, fonda petja;

per dolça recompensa, clara onada.

L'estiu s'ha capbussat trencant l'onada

i ha festejat devora fosca alzina.

Per la mateixa illa, antiga petja

d'un temps difunt, presència de roca.

Però ara que ets absent abraço l'ombra

de tu, dels nostres anys. Et faig de casa.

Records d'aquesta casa i de l'onada

buscant recer dins l'ombra de l'alzina

que austera com la roca fon la petja.

Mireia Lleó Bertran, dins,

La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia..., 2003

Si poguéssim

Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,

un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,

foren uns pigments extraordinaris.

Perejaume. Obreda. 2003

Quan les paraules ballen

Quan les paraules ballen
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.

Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la vel·leïtat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.

Fragment del pròleg


Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria. 1999

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

               canta codolades

               i sap contarelles

               d’alicorns i fades

               i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

Coríntica

Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels
àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)


Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.

Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.

Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.

Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.

Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.

Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.

Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.

Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.


A Maria-Mercè Marçal en homenatge




Marta Pessarrodona, dins,

  11 poetes a la vaqueria. 1999

Oh! Que bonic!

Places i carrers

són una gran festa.

Tothom va badant!

La nit s'il·lumina...

en un sol instant!

Fanalets de llums

(espurnes d'estel!),

han obert els ulls

omplint tot el cel.

Sortim a passeig

contents i abrigats.

L'espai

de Nadal

comença a lluir..

És un moment màgic,

el vols compartir?

Lola Casas. Poemes per un bon Nadal. 2009

Il·lustracions: Mercè Galí

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que

cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa

dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.

La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores

centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge

una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,

de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,

com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs

sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop

de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.

Perejaume. Obreda. 2003

Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad

Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que

visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans,

Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat

enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins

de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés

amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer

hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial

i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat

alemanya a vendre una patent.

Fragment

Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils. 2011

Biblioteca

Condemnat un cop rere l'altre
a teixir i desfer camins
per aquesta mar tan deserta,
bastesc la crònica de la desfeta.
Company de navegants exhaustos
després de cada batalla,
assistesc temorós al canvi
de guàrdia. Jo, el covard,
el traïdor, reclòs sempre
entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser
i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda.
Qui es maleeix sempre per no haver escrit
perfecte, la metàfora
exacta (tot i ser poeta
conserve el sentiment humà
del despit i l'enveja).
Jo, que he fet amagatall
de la trinxera, t'esperaré encara
perquè em dónes un nom i que el meu cos
et siga escandall de ports i de rades.

Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010