Postals de Florència

Biblioteca Nazionale Centrale

Rosers al Giardino delle Rose

Università degli Studi di Firenze

Biblioteca Medicea Laurenziana

Escultura i font al Giardino delle Rose

L'Arno a Florència

La llegenda de Sant Jordi

Fa molts, molts anys, el Rei visitava la vila

ducal de Montblanc, perquè una gran crisi

preocupava el Regne.

(Fragment)

La llegenda de Sant Jordi, 2011

Vista privilegiada

L'acte de conviure té essència,

substància pròpia, diversitat,

qualitat i, avui, 

em ballava en l'ull

des d'un indret elevat.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Lectura

Al llarg dels segles ocupà el cim:

amatents a escoltar totes les faules,

sentir-nos dins el so de les paraules,

omplir jornada d'un fet ben sublim.

Càlam va provocar lent regalim

que pouà meravelles de retaules,

colzes joves i vells van gastar taules

fins que de cop escau de mirar prim.

Posar de nou ex-libris a la lectura

i fer-ho de manera natural,

fer capir que llegir és aventura

que engrandeix l'ànim i al cor no fa mal;

la humanitat en sentirà fretura

si ella no viu a planta principal.

Valentí Gómez i Oliver. XLIX sonets d'amor... 1997

Prop de Catalunya

La dolça remor del mar a l'esquena

i el crit amargant de la pistola al davant;

les ales de bronze dels avions i el sol

que ens acompanya tot cremat. Ací ens ferim

els peus amb els fragments de metall de les bombes,

de l'espasa desenterrada i de la terra emmetzinada.

Ací dempeus; ací estesos; ací hem de veure

el que podem trobar de potent i de bo per posar-ho

entre el Feixista i el mar d'intensa blavor.

Si tinguéssim totxos per poder fer una paret, els faríem servir,

però els totxos es trenquen amb les bombes;

si tinguéssim ferro faríem una paret,

però el ferro ressona i s'esqueixa amb les bombes

i les ales van pel cel i per sobre la paret,

i si féssim una barrera amb la nostra terra

ells matarien la terra amb el verí Feixista,

però ningú no ens donarà ferro per a la paret.

Només tenim els cossos dels homes per arreplegar

la carn que s'estremeix, el mànec blanc i pelat de la forca,

que es trenca fàcil, que fàcilment emmalalteix,

espantada de dolor i espatllada pel diabòlic temps;

només tenim el més fràgil de totes les coses, l'home

i el cor, la cosa més fèrria i admirable de totes,

i ajuntant tot això farem una paret.

Joy Davidman (1938)

Traducció: Marga Llavador (1997)

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Vent del matí

Vent del matí,
el seu buf és visible
en els pèls de l'eruga.

Buson

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Un dia vaig escriure

...
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.



(Fragment del final)



Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi. 1995

Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

Muzhifar

Vas sorgir de la nit
 -petita fera espavilada i bella-
talment un carbó encès.
Humil com ell, però capaç com ell
d'il·luminar i d'encendre,
només amb la tendresa,
el solitari orgull
d'un home ja cansat.

Els teus ulls, Muzhifar.
-els ulls més bells que he vist en moltes llunes-
et serveixen a tu
no sols per mirar i veure,
sinó pel fi més bell que uns ulls poden tenir:
ser mendicants d'amor -i a tu te'n falta-
o donadors d'amor -i a tu te'n sobra.




Josepmiquel Servià. La barca encesa. 2002

Pròleg: Pere Gimferrer

Cloqueja el temps

Cloqueja el temps per les canals del record.
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.

Com una claror malva-daurada
contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.



Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996

12

Una serra com l'espina dorsal d'un gegant

de terra, com un ball de muntanyes solidàries

que s'agafen de la mà i riuen el contacte.

Un camí elevat. Unes finestres altes.

Mare: vull anar a la muntanya a collir el romaní,

a collir el silenci que creix dels meus llavis.

No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire.

Vicent Penya. Desig de terra, 1998

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de

l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.

Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot

transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja

l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em

trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta

d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen

fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat

per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels

protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada

pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba

funda un altre món?

Jean Serra. Des de la quietud. 2002

La pell

En tornar de l'escola per una tarda clara,

el cec raspava les parets de l'ombra

per veure-hi dins de casa. 

Tant de temps ha passat sense poder-ho entendre,

que m'agrada la pell que em recorda la mare.

(Fragments)

Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust, 2009

M'agrada la família que m'ha tocat

Que bé que s'està a casa!

frase extreta de,

Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012

Illa escrita

                                              Altra vegada soc

                      al lloc mateix on sempre arribo

                                                 Joan Vinyoli

La mirada inventa el món, la llum.

Aquí comença el naufragi de l'ombra

o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca

i la llum negra, eternitat suspesa

en l'aire com una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:

poema, areny i duna líquida, tinta

o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix

on sempre arribo: la mar on viu

la filla del més damnat dels déus

i d'aquella gran bagassa del dolor

que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam

de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d'ales,

el foc blanc i l'aigua negra que bateguen

al cor d'aquesta illa escrita. Només:

en un mar de silencis, la foscúria.

Jaume Pont

Dia Mundial de la Poesia

21 de març del 2015

En el silenci

          musique souvent me prend comme une mer!

                                                           Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes

que tanca l'Univers en el meu esperit,

la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,

puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit

fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,

i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,

més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones

entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,

jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,

jo somnio -perdut en l'estreta salvatge

dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

                                           18 març 1937

25

Màrius Torres. Poesies. 1977

Hi havia...

Hi havia una altra vegada un bosc.

Élisa Géhin. Hi havia una altra vegada un bosc, 2010

L'amor

                                Per a Anna Bretón

L'amor ens passa,
ens passa cada dia,
des de ja fa molts dies:
és el costum amable
que tragina els silencis
i desboca la vida.

En parlem poc.
Les fórmules
que saben descobrir-lo
són velles, repetides.

Quan els cossos recorden
tot és nou i s'enfila.

Daniel Nomen. Per experiència pròpia, 2003

A certes hores...

A certes hores i llocs les bèsties es reuneixen: volen estar

juntes, parlar, fer món: només existeix allò que es diu. Quan

aparegué la primera bèstia que callà? El silenci és el vestíbul

de la creació - hipertèlia de la immortalitat -: l'escriptor

s'extirpa del món a través d'un teclat de plàstic que el

reformula en píxels damunt la pantalla: el color dels seus

ulls dependrà de quina tipografia faci servir i la grandària

del seu nas serà relativa a l'espai entre línies. De la carn al

byte, de la metamorfosi a la mutació, d'Ovidi a Cronenberg

o com allò clàssic no sempre ens és rèmora.

(De Huckleberry Finn)

Martí Sales i Sariola:

Escriure és la meva manera d'aprendre, de conèixer, de pensar.

Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Què entenem per valors?

Els valors són els carrils intangibles que guien

les nostres accions. Marquen el que és idoni,

el que és possible i el que no està permés dins

un determinat context sociocultural. Ens

permeten avaluar, donar valor al que ens

envolta i al que fem.

...

Quins valors han de cotitzar a l'alça en la

nostra cultura i en el nostre imaginari per tal

de conseguir una societat sostenible?

Fragment

Jordi Pigem. Revalorar el món. 2010

Hi ha tantes coses belles! (pròleg)

... Hi ha tantes coses belles!

L'Israel generós ens agraeix que

ens mantinguem a recer de la

seva intimitat delectant-nos amb

un gran convit, el convit de la vida,

de la vida que ve de tantes vides...

(Fragment del pròleg)

Carles Zafon, dins,

Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009

del cel

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.

de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.

dels carrers, la pluja.

de l'amor, el gest,

el núvol, el silenci,

la pluja, el riu.

de l'amor, la paraula i la mar,

el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai

obert que a dintre s'arbra

i ens fa paraula.

Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Poemes de promès

Els miralls maduren de tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Lo desconhort, VI

-Ramon! -dix l'ermità-, vós què havets perdut?

Per què no us consolats en lo Rei de salut

qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?

(Fragment)

Antologia general de la poesia catalana, 1979

Senyera 1942

Ets blava en el blau del mar

i verda enmig de l'arbreda,

teranyina matinal

i al vespre, llençol de cendra;

presonera al cor de tots

i dalt de la nau, la vela.

A tot arreu et veiem

ara que no et podem veure,

i la sang se'ns ha tornat

quatre vegades vermella.

Fes-te gran, fes-te ben gran,

que l'esperit ja ens voleia

i vivim sols esperant

la teva mà ben oberta.

              Barcelona, gener del 1942

Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I, 2005 

Quan el sol es pon

   A les postes de sol de Formentera

Ratxes de sol atravessen blaus marins

                  

                  Antònia Font

És una síndria.

És un iglú.

És mitja lluna.

És un tall de meló.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Estramps d'unes lleialtats

...

Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures

en extremosa lluita antiga i aspra

contra tot frau i esclavitud i oprobi,

perquè de tu i la terra alguns curaren.

Sigues lleial al teu i al just designi

d'un vell sentit que enclou país i llengua,

perquè t'afermis a l'arrel profunda

del que et pertany i et confereix caràcter.

(Fragment)

Josep Romeu i Figueras. Temps, 1995

Poeta és...

Poeta

és...

qui escriu no per dir-se

sinó per fer-se

com les boques quan besen

(Fragment)

Pere Antoni Pons. El fibló i la festa. 2003

Cançó d'hivern

Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més a l'amor si vingués?

Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,

li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.

(Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més sinó un bes?)

Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, amb vestit vermellenc de cotó.

O potser aquest amor que em glateix a la gola

l'endemà de matí serà mort de fredor.

(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, el vestit fent-li olor.)

Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!

Baldament el meu cor sigui tan fredolic,

dins el glaç hi ha els espills per a la primavera

i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.

(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,

baldament m'estremeixi a l'abric!)

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós i Santigosa.