Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 d’abril 2017

Col·leccions

Respiro pols. Contaminació
Convuls alè
de la ciutat insomne.

Em pren el tic
del ja faig tard
i el va correm

Cercaré dins meu
al racó
més amagat.

I a grapats prendré
puntets de llum.
Valuosa col·lecció.

Tresors
               fets de paraules.



Teresa Serramià Samsó. Barman

15è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2004

Interior amb àvia llegint

Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd, i el teu pare. el beneit,
mama, mama, un aiguat, i llavors una dona
que passava va dir-me: Ah, Madame, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde...
¿Quantes vegades t'ho vam repetir
només per escoltar la d final de fond?
Qui se fonde, se fonde, se fonde...
deies amb el francès mig après, gironina
preparada per fer un bon casament,
sí, ves, a les Beates, que era el col·legi fi,
sumar i multiplicar, que restar i dividir
prou ho ensenya la vida. ¿Llegir i escriure?
Sí dona, i cosir i brodar,
fer ganxet i fer punta al coixí
i fer passar entre els dits la llançadora àgil
de tant frivolité que em fascinava.
I en vas fer de quilòmetres al llarg dels noranta anys
que vas viure
i de ganxet i de punta al coixí,
mocadors, entredós, vànoves i mantons
i mitges: centenars de parells
per la Tresa, pobreta, que al convent se't pelava de fred.
La Tresa, la petita, que un dia es va fer monja
no saps ben bé per què... ni t'ho has preguntat.
Fill meu, jo soc d'un altre temps... Ara
ho voleu saber tot, només feu que llegir.
Tu que llegies sempre, tu que t'has empassat
tones de llibres, tot el que et queia a les mans.
Però jo és diferent, és per passar l'estona,
si no què vols que faci: fer ganxet i llegir,
ja soc vella.
                    Cau la tarda
darrere els vidres polsosos del balcó.
Al carrer Nou cada dia hi ha més fressa,
la poca llum a penes deixa veure
l'endomassat vinós de les parets,
l'enteixinat del sostre de la sala,
les calaixeres de xicranda rossa,
els marcs amb els retrats,
el negre taüt del piano. Els rellotges
nombrosos de la casa es posen a tocar.
Ai, el temps, aquest corc que se'ns menja la fusta!
Hauré d'encendre els llums. Tanques el llibre.
¿T'agrada en Gironella? Sí, no està malament,
aquest noi... i, —per tu—, però què més voldria
que escriure com ho fa en Pérez y Pérez.



Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.

Los dos campanars

...
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles

que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

...

Als catalans de França



Fragment.




Jacint Verdaguer. Canigó. 1944



A Verdaguer

Tu arribaves el primer
a la fita que ens empara.
Tu oferies a Déu Pare
el teu nom de Verdaguer.

I el teu verd ens dura encara
del primer vers al darrer,
i tornem al teu verger,
que té sempre l'aigua clara.

Amb tu se'ns obren les flors,
i resseguint el teu clos
ens cau la fruita madura.

Dona'ns el goig de sentir
aquest misteri diví
que se'ns torna criatura



Manuel Bertran Oriola


Quan l'ànima escolta

   Quan l'ànima escolta
tot parla el parlar més viu
  i la remor més somorta
     s'explica i ens diu;
     les fulles de la riba
  conversen vehements,
les rieres d'aigua ombriva
     xiuxiuegen rabents;
    vents i valls i núvols,
   per on Déu ha passat,
     revelen i proclamen
el Mot més ben guardat...
     quan l'ànima escolta!



Traducció de Ferran Bach.

Un sol mot

La mesura la dona el sofriment
i també dona el goig i l'esperança.
Volguem contra corrent i a cada riba
hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan
un sol recer i a l'arbre de les hores
el temps detura el temps i s'hi emmiralla.
Tot és risc i fulgor enllà del gest
i quietud de bosc a l'esplanada
dels anys i dels projectes. Molt endins
hi ha el neguit que desvetlla poderosos
contrallums i l'arena en què tota aigua
s'exalta i mor.
                      Xarxa de vent, la tarda
sotmetrà l'infinit a la mesura
d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.




Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu.

29 d’abril 2017

Somriure

Mira'l,
            el somriure.

La VIDA es disfressa d'alegria
                                           uns instants,
                                                               només.



Carme Jurado i Sayós. De la vida i dels silencis.

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol 2003

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002



27 d’abril 2017

Epigrama a la Mare de Déu de Montserrat

Verge nostra, Montserrat,
per nosaltres una fita
i una font de pietat;
veritat d'aquella dita:
"Terra negra fa bon blat".



Josefina Tura de Bertran
Manuel Bertran Oriola

Poemes montserratins, 1997

23 d’abril 2017

III. EL SOMNI

Viu la història amb... El cavaller Jordi / Marie Morey | Cruïlla per Teresa Grau Ros
Però no et resignes a lliurar-te a la desesperança,
perquè en el cant d'amor que t'allibera,
enllà de l'agonia  de les hores d'ara,
hi ha l'essència més pura d'allò que ets:
la lluita clara de la vida
d'una vida que entregues al teu somni
d'amor i llibertat...
...un somni necessari
que l'espiral dels anys i la distància
no podrà trencar mai,
perquè d'ençà que saps que algú t'estima
des d'un silenci tendre com el teu silenci,
et saps també lliure per inventar
un món amb altres lleis de somni.


Marcel Germain i González. Des del silenci.


20 d’abril 2017

Sanguinyol

CORNUS SANGUINEA - VALLFEROSA - IB-068 (Sanguinyol) per Isidre blanc (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons
Isidre Blanc

L'oratge

L'oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l'horitzó,
escampant cerimoniós una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs -abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons...
A l'estrena d'aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense fressa, delicadament,
mil flaires desconegudes
s'uniren per ungir el primer poema.



Carme Colomer i Planas. Cinc molècules d'ADN, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l'olor que t'esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,
l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril
i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

17 d’abril 2017

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.
Borla de la muntanya. Ala barquera.
Nina de salut. Gota del destí.
Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.
Tro de rosada. Niu de la frontera.
Flor de la llibertat. Follet de brins.
Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.
Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.
Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.
Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.




Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

12 d’abril 2017

Cerdanya

Cerdanya, qui l'ha vista i la veurà?
En el cel llis la serra d'un blau malva.
Or destenyit de segle camps enllà
i dins les valls l'enyorança de l'alba.

Colom assolellat, oh glop de neu,
l'aigua subtil senyala sense espera
el granit blanc per clavar-hi la creu
i a l'estiu ramellets de primavera.


De Cantilena


Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició crítica de C. Camps
Pròleg: Alex Susanna

11 d’abril 2017

Sota la lluna plena

     Sota la lluna plena, passejo fins al vell balneari
abandonat.
     Boques de bronze diuen paraules d'aigua.


     Sota la lluna,
   cinc boques xiuxiuegen
     secrets de l'ombra.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981

Pròleg de Salvador Espriu

Fotografia

Sempre recordaré aquell desplaçament
del cos, el teu, al meu costat.
Era migdia i l'aire tebi
suportava el rigor de la mundanitat.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Finestra oberta

Quan el record
només conté records,
i l'horitzó defineix en nosaltres
la inquietud d'un límit,
és arribat l'instant
del cor tranquil
i la finestra oberta de bat a bat
per definir des de nosaltres
la pau del mar sobre les criatures,
i lliurar els somnis
al somni del destí.


Vicenç Llorca, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

10 d’abril 2017

Montserrat, deixeu que tots sardanegem...

 Deixeu que tots sardanegem
     com vostres penyes,
 i feu que bressi les ensenyes
el cant d'amor de la nit de Betlem.

 Ens apleguem entorn de Vós
        amb l'alenada   
del vostre maig i amb l'abrivada
     de la tenora de so cabalós.

  Mare de Déu de Montserrat!
       Formem rodones,
i ens sembla viure en les persones
   de la inefable i ardent Trinitat.

  Flames de goig en contrapunt.
         Passos, compassos,
 delit del cor que passa als braços
i el pensament que  se'n va cel amunt.

       Ai, flabiol! Ai, tamborí!
           Deu-nos l'entrada,
    que ja la verge, enamorada,
  sent a la falda com salta el Diví.



Manuel Bertran Oriola
                    abril 1959

Poemes montserratins, 1997

09 d’abril 2017

Si vaig fent via pels camins del mar

Tornassols de Montserrat Altarriba (llibre de poesia) per Teresa Grau Ros
Si vaig fent via pels camins del mar,
hi deixo sempre empremtes ben segures
que puguin retornar-me a l'estuari,
allà on neix la llibertat de l'aire.




Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

Pròleg: Climent Forner

La pedra oberta

Primer esbosso amb llapis el que serà
el poema i després l'escric en tinta
sobre una quartilla.
Sempre procuro de sintetitzar.



Joan Brossa. La clau a la boca : 1996, 1997
P.: Pere Gimferrer


08 d’abril 2017

Soc al llit

Soc al llit, a les fosques, escoltant...


  Sobre el teclat
de la teulada, els dits
  lleus de la pluja!




J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.

02 d’abril 2017

Aprèn

Aprèn a llegir el que l'amor silent ha escrit;
Sentir amb els ulls és cosa de l'amor subtil.



Shakespeare, Sonet XXIII


dins el poemari:

Margarita Ballester. Els ulls. 1995

La bruixa menja paraules

Cerquem les paraules
per fer-ne un brodat
amb petons de faules
i fils platejats,
que la bruixa Fofa
aviat tornarà
envoltada d'ombres,
plugims i gratalls.
Cerquem ben de pressa
dintre de la bossa,
davall la prunera,
darrere la porta
o entre les mongetes;
que si ve la Fofa,
ben seca i resseca,
se les menjarà.
Paraules perdudes
jugant al sofà,
un ball de baldufes,
fru-fru i pim-pam.



M. Mercè Domínguez, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

01 d’abril 2017

Un matí d'abril en gràcia

Un matí d'abril en gràcia
s'ajoca en mi un somriure ignot
i torno a dir espurnejant
el Càntic de tots els Càntics.

Vesso mel pels ulls
i lloo déus tel·lúrics
d'una vella glòria
en un retorn eclèctic.




Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009

Pr.:  Montserrat Bacardí

31 de març 2017

Màquina

Imagino un artefacte literari capaç
de produir figures que esdevinguin reals,
tal com eren en el moment de ser captades,
i que hi puguis conversar.


Joan Brossa. La clau a la boca : (1996), 1997

Dècima

No seré pas jo, Joana,
Qui et parli del que he perdut:
Pujar als cims amb tramuntana,
Ballar a la Vall, amb ufana,
Assolellar-me a l'eixut,
Moure l'arjau del llagut
I anar a la Selva en tartana.
Seré aquell qui fa salut
Per fer els cent de la gitana
I dir, com ara, Joana...

                       Josep
                 El Port de la Selva, 18.IX.71


J.V. Foix.  Entre algues, do'm la mà, 1997

Divertiment

En el raconet del teu hort
collim les darreres mimoses;
el març tot vestit de raigs d'or
ens fa l'oferta de ses roses.

En el teu hort del riberal
els perers són com l'estelada,
i la llur blancor verginal
d'aiguatge és tota perlejada.

Brunzinen en cada cantó
la vespa fosca i les abelles;
la favera per llur fiçó
ja desclou ses pal·les parpelles.

Canten sota el cel de safir,
en la bosqueta negres merles,
i el puput del teulat veí
de quan en quan jita dos perles.

Manyaga, el teu cor s'obrirà
com una rosa embalsamada,
i el teu llavi moll me dirà
lo que ja deia ta mirada.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988


També l'amor

La poesia se escribe cuando ella quiere,
                            no cuando uno quiere.
                                      JOSÉ HIERRO



El sents com un alè que crema des del ventre,
des de la llar del cos, calenta com la sang
-color innat i viu, també color de mort.
L'accelerat batec confirma dit plaer
com pluja inesperada que de la llum flueix;
podries protegir-te amb un paraigua obert,
entrar-te'n dins de casa o sota un vell balcó
esperar que amainés la saó de la pell:

Fertilitat del cor, dels ulls i del demà.

Voler canviar l'estat natural de les coses
és un joc impossible, fantàstic, irreal,
com voler fer poemes, com voler un amor;
capricis són tots dos si no venen donats
per l'atzar del camí, pel treball de les hores.

La fosca és una selva per a podar auguris,
per conformar-nos lúcids de l'infern que vivim;
no un jardí ple de roses d'envellutada aurora,
més bé esquinçades tiges a punt per a la fi.
Tantes vegades penses de trobar la persona,
de parir uns bons versos, d'afillar-te la vida,
que mai no té cabuda un interludi obert
que ordene la certesa als buits del teu boscatge.




Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007