08 de juny 2019
El carnaval dels animals
Lenta camina
la tortuga que sempre
arriba a l'hora
Petit opercle
sobre la sorra blanca
un ull que ens mira
Haikus per a infants i lectors joves
Isabel Oliva, dins,
Edició de D. Sam Abrams
04 de juny 2019
L'amor és la causa de causes
L'amor és la causa de causes,
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura
Walt Whitman
Tr.: Jaume C. Pons Alorda
Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura
Walt Whitman
Tr.: Jaume C. Pons Alorda
Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63
Cinc-centes albes més endins
Cinc-centes albes més endins
ancoraràs damunt la mar.
Navegaràs un altre món desconegut.
Tendràs el cor eixut
i, dins el pit, l'ànima nua.
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg: Sebastià Portell
ancoraràs damunt la mar.
Navegaràs un altre món desconegut.
Tendràs el cor eixut
i, dins el pit, l'ànima nua.
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg: Sebastià Portell
02 de juny 2019
boscana
boscana
la llum que s'arrela a la terra
s'infiltra a la roca i s'encén
s'envesca en els camins
després de transgredir
després de fer-se anhel
Laia Llobera. Boscana. 2018
Pròleg: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez
la llum que s'arrela a la terra
s'infiltra a la roca i s'encén
s'envesca en els camins
després de transgredir
després de fer-se anhel
Laia Llobera. Boscana. 2018
Pròleg: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez
01 de juny 2019
Cos
Enllà de l'aigua i els ossos
Enllà de la sang i l'alè
El cos és l'adreça física de l'ànima
Som llum embolcallada de pell
Criatures del sol creixent
Al ventre de l'univers
Cadascú de nosaltres és un estel cobert d'una forma humana
Els nostres cossos són l'alta costura de Déu
Tela carnosa que degota color i cultura
Damunt d'una passarel·la còsmica
Aquest cos és massa per a molts
I no prou perquè tinguin raó
Els qui decideixen què és la bellesa
La televisió i les revistes no entenen la simetria entre el
disseny i l'ús
Una màquina creada magistralment perquè sigui testimoni de
la nostra evolució
Tot el que som
Tot el que hem estat
I tot el que serem algun dia
Viu en un santuari de pell
Cap pensament s'escapa del cos
Cap emoció eludeix el cos
És casa meva
El meu transport
El meu suport
El meu amic
De manera que quan el món hi renuncia per la bellesa
Contesto, el paisatge del meu cos no pot ser vist amb els ulls.
La meva pell se'm sap de memòria
Quan ric el tro retruny convertint el dolor en cançó
Pedres de lluna brillen al meu somriure
I sé que necessito la foscor tant com cal per ser una estrella
I quan ploro diluvis pels ulls
Sense tocar mai el terra
Les meves aigües desapareixen per unir-se a l'aire
I sé que el meu cor és arreu
Les carreteres de la meva cara t'explicaran
Que he resistit tempestes de sorra
I aturat l'ull de l'huracà
amb la meva mirada
Aquests braços han abraçat el vent
Aquests malucs han carregat pedres
Han donat a llum nova vida i beneït l'esguard dels seus
espectadors
Aquest cor és una roca
Que es desfà en moure's
Es solidifica amb la pena
Aquesta ment és una mina de pedres precioses
Amb una brillantor que solca els oceans
Perquè aquells que en siguin dignes els rentin a les lleres del
seu riu
La feina és el meu domini
La bellesa és la meva herència
La pell és el meu refugi
Quan estimo dono tot el que tinc
Quatre barrils d'aigua
Tres llesques de foc
Dues lliures de terra
Unides per l'aire en una casa de pell
Hi ha amor en rentar les experiències
Hi ha amor en ofrenar libacions
A l'altar d'un mateix
Hi ha amor en aquestes mans
Inhala bellesa
Exhala disciplina
Inhala sol
Exhala Àfrica
Inhala memòria
Exhala tacte
Inhala protecció
Exhala amor
Lebo Mashile, dins,
XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2019
Tr.: Míriam Cano
Dir.: Mireia Calafell i Àngels Gregori
Enllà de la sang i l'alè
El cos és l'adreça física de l'ànima
Som llum embolcallada de pell
Criatures del sol creixent
Al ventre de l'univers
Cadascú de nosaltres és un estel cobert d'una forma humana
Els nostres cossos són l'alta costura de Déu
Tela carnosa que degota color i cultura
Damunt d'una passarel·la còsmica
Aquest cos és massa per a molts
I no prou perquè tinguin raó
Els qui decideixen què és la bellesa
La televisió i les revistes no entenen la simetria entre el
disseny i l'ús
Una màquina creada magistralment perquè sigui testimoni de
la nostra evolució
Tot el que som
Tot el que hem estat
I tot el que serem algun dia
Viu en un santuari de pell
Cap pensament s'escapa del cos
Cap emoció eludeix el cos
És casa meva
El meu transport
El meu suport
El meu amic
De manera que quan el món hi renuncia per la bellesa
Contesto, el paisatge del meu cos no pot ser vist amb els ulls.
La meva pell se'm sap de memòria
Quan ric el tro retruny convertint el dolor en cançó
Pedres de lluna brillen al meu somriure
I sé que necessito la foscor tant com cal per ser una estrella
I quan ploro diluvis pels ulls
Sense tocar mai el terra
Les meves aigües desapareixen per unir-se a l'aire
I sé que el meu cor és arreu
Les carreteres de la meva cara t'explicaran
Que he resistit tempestes de sorra
I aturat l'ull de l'huracà
amb la meva mirada
Aquests braços han abraçat el vent
Aquests malucs han carregat pedres
Han donat a llum nova vida i beneït l'esguard dels seus
espectadors
Aquest cor és una roca
Que es desfà en moure's
Es solidifica amb la pena
Aquesta ment és una mina de pedres precioses
Amb una brillantor que solca els oceans
Perquè aquells que en siguin dignes els rentin a les lleres del
seu riu
La feina és el meu domini
La bellesa és la meva herència
La pell és el meu refugi
Quan estimo dono tot el que tinc
Quatre barrils d'aigua
Tres llesques de foc
Dues lliures de terra
Unides per l'aire en una casa de pell
Hi ha amor en rentar les experiències
Hi ha amor en ofrenar libacions
A l'altar d'un mateix
Hi ha amor en aquestes mans
Inhala bellesa
Exhala disciplina
Inhala sol
Exhala Àfrica
Inhala memòria
Exhala tacte
Inhala protecció
Exhala amor
Lebo Mashile, dins,
XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2019
Tr.: Míriam Cano
Dir.: Mireia Calafell i Àngels Gregori
31 de maig 2019
Qui té por de T. S. Eliot?
Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.
Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.
Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.
Feliç qui sap
resseguir un cos, i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.
Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.
Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.
Marta Pessarrodona. Poemes 1969-1981. 1984
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.
Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.
Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.
Feliç qui sap
resseguir un cos, i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.
Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.
Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.
Marta Pessarrodona. Poemes 1969-1981. 1984
Una tarda de versos de maig
Transformar el fet de no poder estar
Teresa Grau Ros
als esdeveniments poètics que desitjaria.
I descobrir, escoltant
i gaudint àvidament, a l'aparell,
veus i personalitats diferents
i extraordinàries alhora:
Mary Oliver i Rafeef Ziadah.
Aquest bategar compassat
d'una realitat poètica
d'una realitat poètica
que ni Arderiu,
ni Espriu
no van conéixer ni assaborir,
ni milions de poetes d'arreu del món
imaginar-s'ho.
I ara, nosaltres, sí!
Internet i la pluja m'han regalat,
novament,
l'equilibri a l'espai quotidià
una tarda de versos de maig.
novament,
l'equilibri a l'espai quotidià
una tarda de versos de maig.
Teresa Grau Ros
Tant de bo no estimés ningú
Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un d'aquests dies llargs.
Llavors ets una beneita,
va dir el vell coix
de la casa dels pobres.
Llavors ets una beneita,
va dir la dona jove
que vagarejava pels carrers
sense res, sense res.
Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un altre d'aquests dies llargs.
Llavors ets una beneita,
va dir una cara arrugada
d'una casa d'ancians.
I va esclatar a riure.
Una pobra beneita!
Mary Oliver. Ocell roig. 2018vaig dir, un d'aquests dies llargs.
Llavors ets una beneita,
va dir el vell coix
de la casa dels pobres.
Llavors ets una beneita,
va dir la dona jove
que vagarejava pels carrers
sense res, sense res.
Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un altre d'aquests dies llargs.
Llavors ets una beneita,
va dir una cara arrugada
d'una casa d'ancians.
I va esclatar a riure.
Una pobra beneita!
Traducció: Corina Oproae
Què hi porto, a la motxilla
Un acudit per explicar
Una llibreta amb gairebé tots els deures fets
Una aranya de mentida
Una lupa
L'entrepà d'avui
Mig entrepà que va sobrar d'ahir
Una goma nova, perquè l'altra me la van tirar per la finestra
Un petó dels pares
Cromos
El meu gat (dibuixat)
Un missatge secret
Un tovalló que fa olor de casa
Un cargolet de mar de les vacances
Una pila de somriures
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018
Il·lustracions: Mercè Galí
Una llibreta amb gairebé tots els deures fets
Una aranya de mentida
Una lupa
L'entrepà d'avui
Mig entrepà que va sobrar d'ahir
Una goma nova, perquè l'altra me la van tirar per la finestra
Un petó dels pares
Cromos
El meu gat (dibuixat)
Un missatge secret
Un tovalló que fa olor de casa
Un cargolet de mar de les vacances
Una pila de somriures
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018
Il·lustracions: Mercè Galí
això és el que hauria de dir
això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.
ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.
Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.
ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.
Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
30 de maig 2019
Lluny de terra els blaus guien
Lluny de terra els blaus guien
la proa a l'infinit,
el vol nou de les ales
a l'esfera del cel.
Cap dels rumbs ens indica
els cercles del retorn.
Teresa Pascual. Vertical. 2018
LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia
la proa a l'infinit,
el vol nou de les ales
a l'esfera del cel.
Cap dels rumbs ens indica
els cercles del retorn.
Teresa Pascual. Vertical. 2018
LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia
Els dies
Cada dia és un nou dia
diferent i singular,
de cap a peus nou de trinca,
tot ell llest per a estrenar.
El d'ahir, ahir moria
i ja mai més tornarà.
Que demà vinga o no vinga
el de demà ningú ho sap
i si ve serà un nou dia
amb distints ulls i altre nas,
amb una boca distinta
i un diferent caminar.
Cada dia és un nou dia,
tot ell únic i especial.
De: La lluna que riu i altres poemes (1999)
Marc Granell. Poesia completa : 1976-2016. 2017
Pr.: Francesc Calafat
diferent i singular,
de cap a peus nou de trinca,
tot ell llest per a estrenar.
El d'ahir, ahir moria
i ja mai més tornarà.
Que demà vinga o no vinga
el de demà ningú ho sap
i si ve serà un nou dia
amb distints ulls i altre nas,
amb una boca distinta
i un diferent caminar.
Cada dia és un nou dia,
tot ell únic i especial.
De: La lluna que riu i altres poemes (1999)
Marc Granell. Poesia completa : 1976-2016. 2017
Pr.: Francesc Calafat
27 de maig 2019
L'ensenyament del llibre
Les armes valdran quasi el mateix que els soldats.
Els productes valdran quasi el mateix que els obrers.
Les pastilles de vitamines, els transistors,
els bitllets de cinema, la nostra adolescència.
El suc de taronja, els enamorats, el tremolor
dels dits que toquen el botonet de pilotatge.
Cent anys no seran prou per a l'instant irrecuperable
per damunt d'un milió de persones a l'alçada de
trenta mil peus.
Els morts de la guerra no poden comptar-se. Un
dels germans pot ser entre els supervivents.
A més, si és el temps de la pau, el net no reconeixerà
el testament.
Es jutja els acusats. El temps passa.
Allargant les mans, un foll cec dins la cambra ben roja
gira lentament els braços llargs. Els braços llargs.
Cap dit llarg no l'estimula,
el mur llança tot sol la seva sang.
Dins l'acordió que han fet amb la teva pell
hi ha la fi del mur marcat per la saliva
de la classe social que no triomfa mai.
D'ací d'allà, el tub, el fum, el soroll buit de l'aixeta.
La música de tothom.
Tot i això, ni si el teu cos, tot, es convulsiona estirant-se,
arronsant-se, cap soroll.
"Fins demà a la mateixa hora, a la mateixa emissora."
Si estires una il·lusió, innombrables en seguiran,
una darrere l'altra.
Si d'un dia passat no en resta més que un dia,
avui, a reveure, i tornar sense cap obsequi.
I sense que s'hagi matat ningú, el far brilla,
les onades amaguen l'escullera i de sobte ja no es veu.
Mirar fit a fit és la lliçó del llibre.
Perquè un llibre ha existit
només per aquell que viurà encara igualment demà.
1964
Horikawa Masami, dins,
Poesia japonesa contemporània. 1988
Els productes valdran quasi el mateix que els obrers.
Les pastilles de vitamines, els transistors,
els bitllets de cinema, la nostra adolescència.
El suc de taronja, els enamorats, el tremolor
dels dits que toquen el botonet de pilotatge.
Cent anys no seran prou per a l'instant irrecuperable
per damunt d'un milió de persones a l'alçada de
trenta mil peus.
Els morts de la guerra no poden comptar-se. Un
dels germans pot ser entre els supervivents.
A més, si és el temps de la pau, el net no reconeixerà
el testament.
Es jutja els acusats. El temps passa.
Allargant les mans, un foll cec dins la cambra ben roja
gira lentament els braços llargs. Els braços llargs.
Cap dit llarg no l'estimula,
el mur llança tot sol la seva sang.
Dins l'acordió que han fet amb la teva pell
hi ha la fi del mur marcat per la saliva
de la classe social que no triomfa mai.
D'ací d'allà, el tub, el fum, el soroll buit de l'aixeta.
La música de tothom.
Tot i això, ni si el teu cos, tot, es convulsiona estirant-se,
arronsant-se, cap soroll.
"Fins demà a la mateixa hora, a la mateixa emissora."
Si estires una il·lusió, innombrables en seguiran,
una darrere l'altra.
Si d'un dia passat no en resta més que un dia,
avui, a reveure, i tornar sense cap obsequi.
I sense que s'hagi matat ningú, el far brilla,
les onades amaguen l'escullera i de sobte ja no es veu.
Mirar fit a fit és la lliçó del llibre.
Perquè un llibre ha existit
només per aquell que viurà encara igualment demà.
1964
Horikawa Masami, dins,
Poesia japonesa contemporània. 1988
Edició: Felícia Fuster, Naoyuki Sawada
Pròleg de Caritat Oriol Serres.
25 de maig 2019
No una idea, imatge, record
No una idea, imatge, record,
sinó pètal que cruix i cau
sobre la terra d'una taula.
La rosa així desprèn un llast
d'aroma a punt de morir.
Tu que perceps els ecos del vol,
de la fragància que lleu es transforma,
sigues mestre del temps
perquè jo aprengui
i així tots tres redreçarem l'aroma
i portarem de nou la rosa al seu origen.
Josep Maria Capilla. Un riu als ulls del corb. 2015
sinó pètal que cruix i cau
sobre la terra d'una taula.
La rosa així desprèn un llast
d'aroma a punt de morir.
Tu que perceps els ecos del vol,
de la fragància que lleu es transforma,
sigues mestre del temps
perquè jo aprengui
i així tots tres redreçarem l'aroma
i portarem de nou la rosa al seu origen.
Josep Maria Capilla. Un riu als ulls del corb. 2015
Pròleg: Abraham Mohino i Batet
24 de maig 2019
Fines capes esmaltades
Fines capes esmaltades
de cristalls
concèntrics
del meu jo.
La campana
de la torre
de l'església
envigorida.
Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009
de cristalls
concèntrics
del meu jo.
La campana
de la torre
de l'església
envigorida.
Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009
21 de maig 2019
Khuleiqat
...
Recordeu i feu recordar al fruit madur
les fulles i la branca,
feu recordar als cards durs
que a la primavera van ser tendres i verds,
i no oblideu que també un puny
fou una vegada una mà oberta i dits.
Recordeu i feu recordar al fruit madur
les fulles i la branca,
feu recordar als cards durs
que a la primavera van ser tendres i verds,
i no oblideu que també un puny
fou una vegada una mà oberta i dits.
Fragment del final
Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. 2018
Traducció de Manuel Forcano
19 de maig 2019
És en aquests
És en aquests
rars moments en què
romanc absent quan
realment soc.
Tota aquella qui
es desprèn de la
lletra entrada
amb sang.
Tota aquella qui
és prou valenta
per escoltar la
veu que acallen.
Tota aquella qui
no té por de si
mateixa.
Totes aquelles que
esperem que germini
la llavor, som
solidàries.
Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016
A cura de Celeste Alías i Laia Noguera.
rars moments en què
romanc absent quan
realment soc.
Tota aquella qui
es desprèn de la
lletra entrada
amb sang.
Tota aquella qui
és prou valenta
per escoltar la
veu que acallen.
Tota aquella qui
no té por de si
mateixa.
Totes aquelles que
esperem que germini
la llavor, som
solidàries.
Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016
A cura de Celeste Alías i Laia Noguera.
Poemes musicats de Montserrat Abelló musicats per Celeste Alías.
hi ha paraules que volen ombra
hi ha paraules que volen ombra,
com flors que moren al sol.
hi ha poemes que naixen
entre les roques profundes del somni
com hi ha plantes
que estenen arrels i escorça
sota un cel implacable
o sota l'arena cremant del desert.
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
com flors que moren al sol.
hi ha poemes que naixen
entre les roques profundes del somni
com hi ha plantes
que estenen arrels i escorça
sota un cel implacable
o sota l'arena cremant del desert.
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
Mirant un documental
Mirant un documental sobre ossos polars que intenten
sobreviure damunt les capes de gel que es fonen
Que Déu hagi tingut un pla, no en tinc cap dubte.
I si el seu pla fos que nosaltres ja ho faríem millor?
————————————————————
Watching a Documentary about Polar Bears trying
to Survive on the Melting Ice Floes
That God had a plan, I do not doubt.
But what if His plan was, that we would do better?
Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae
sobreviure damunt les capes de gel que es fonen
Que Déu hagi tingut un pla, no en tinc cap dubte.
I si el seu pla fos que nosaltres ja ho faríem millor?
————————————————————
Watching a Documentary about Polar Bears trying
to Survive on the Melting Ice Floes
That God had a plan, I do not doubt.
But what if His plan was, that we would do better?
Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae
el mag
Fa esclatar un ram de colors
i plou confeti a desdir.
Després treu uns mocadors
que s'enlairen sense fi...
i veiem, meravellós,
un gran arc de Sant Martí.
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018
Il·lustracions: Mercè Galí
i plou confeti a desdir.
Després treu uns mocadors
que s'enlairen sense fi...
i veiem, meravellós,
un gran arc de Sant Martí.
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018
Il·lustracions: Mercè Galí
Cançó de l'estrella de mar
Recordo la calda, al cel, aquell any,
les nits xafogoses, l'estiu irritant.
I a sota teníem un gran oceà...
Vaig dir, decidida: «no es pot aguantar!».
Em vaig deixar caure, estrella fugaç,
quan vaig capbussar-me... que freda que estààà!
Però vaig anar enfonsant-me i vaig acabar
com tantes estrelles al fons de la mar.
I ara il·lumino el meu veïnat;
els caps de setmana muntem tots un bar:
el nostre DJ és un calamar
i el pop és qui guanya jugant al billar.
Música: El poll i la puça
Capicua : 12 poemes amb animals per llegir i cantar. 2016
Text: Salvador Comelles
Il·lustracions: Mariona Cabassa
les nits xafogoses, l'estiu irritant.
I a sota teníem un gran oceà...
Vaig dir, decidida: «no es pot aguantar!».
Em vaig deixar caure, estrella fugaç,
quan vaig capbussar-me... que freda que estààà!
Però vaig anar enfonsant-me i vaig acabar
com tantes estrelles al fons de la mar.
I ara il·lumino el meu veïnat;
els caps de setmana muntem tots un bar:
el nostre DJ és un calamar
i el pop és qui guanya jugant al billar.
Música: El poll i la puça
Capicua : 12 poemes amb animals per llegir i cantar. 2016
Text: Salvador Comelles
Il·lustracions: Mariona Cabassa
14 de maig 2019
CIRCULAR
Avant! Avant! Avant!
Tot tornant al punt de partida.
Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
Ed.: Glòria Bordons
Tot tornant al punt de partida.
Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
Ed.: Glòria Bordons
12 de maig 2019
de roent a fresc
de roent a fresc
el capvespre de maig
escric al ras
paratge admirable
esperant que el sol s'ajaci
tot és esperar
Patrick Gifreu, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
Edició: D. Sam Abrams
el capvespre de maig
escric al ras
paratge admirable
esperant que el sol s'ajaci
tot és esperar
Patrick Gifreu, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
Edició: D. Sam Abrams
Hem treballat
Hem treballat el tros dels nostres pares
i el nostre aprèn del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons del sediment.
Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla; sobre els dies, l'empremta
d'alguna cosa nova mou els límits.
Teresa Pascual. Vertical. 2019
LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.
i el nostre aprèn del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons del sediment.
Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla; sobre els dies, l'empremta
d'alguna cosa nova mou els límits.
Teresa Pascual. Vertical. 2019
LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.
S'obre un nou dia
S'obre un nou dia
i m'encén les pupil·les.
Tu, un món animes.
Primavera
Jordi Sala. L'instant obert. 2015
Pròleg: D. Sam Abrams
i m'encén les pupil·les.
Tu, un món animes.
Primavera
Jordi Sala. L'instant obert. 2015
Pròleg: D. Sam Abrams
05 de maig 2019
La galerna i el llamp, el torb i la tempesta
La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
―La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!―
Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...
Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.
Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.
Màrius Torres, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
―La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!―
Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...
Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.
Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.
Màrius Torres, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015
Edició: Jaume Subirana
Pròleg: David Fernàndez
Pròleg: David Fernàndez
04 de maig 2019
Comiat
S'acaben els versos,
se'm tanquen els ulls
i m'obrin la boca
badalls com a punys.
Em llave les dents,
em lleve el barnús,
em pose el pijama
i apague el llum.
Hui somiaré en vers,
això ho sé segur!
Teresa Broseta. Poesia de nit i de dia, 2018
Il.: Lirios Bou
se'm tanquen els ulls
i m'obrin la boca
badalls com a punys.
Em llave les dents,
em lleve el barnús,
em pose el pijama
i apague el llum.
Hui somiaré en vers,
això ho sé segur!
Teresa Broseta. Poesia de nit i de dia, 2018
Il.: Lirios Bou
Subscriure's a:
Missatges (Atom)