El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
[«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».
———————————————————
I will love the twenty-first century
Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me: «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»
[«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»
Mark Strand. Rufaga d'un. 2016
Traducció i pròleg: Joan Todó
La rosa té fred en la terra nevada...
A Sevan hi ha tres metres de neu...
Un pescador de muntanya treu el trineu
tot pintat de blau cel,
morros de truita amb mostatxo
vigilen el fons calcari
com policies fent guàrdia.
A Erivan i a Etxmiadzín
la gran muntanya s'ha begut tot l'aire,
caldria seduir-la amb alguna ocarina,
temptar-la amb una caramella fins que la neu
es fongués dins la boca.
Neu, neu i més neu sobre el paper d'arròs,
el cim s'acosta als llavis.
Tinc fred. Estic content...
La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.
Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:
la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.
Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.
Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.
El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...
La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!
Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca
que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...
En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!
La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.
I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.
Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona
amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...
15 de gener de 1946
Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999
«Si mai em perdo, busqueu-me al Pedró de Pals»
Endreça al Doctor En Jaume Pi i Figueras
i a la seva dilecta esposa
Bernat de Santa Eugènia aquí a Pals,
on en pedres i murs encara brilles,
amb amor i paraules ben senzilles
jo et vull cantar les gestes triomfals.
Dels pirates anares a l'encalç
sembrant la mar de rastres i de quilles,
i per gran rei vas conquerir les illes
de Mallorca, amb gent d'aquests rodals.
Els mariners d'aquesta empordanesa
costa van afrontar la gran empresa
que els sarraïns tragué d'aquells topants.
Des d'aquest mirador tu ens assenyales
les Medes, horitzons, sorrals i cales
que obren solcs de grandesa als catalans!
Pals, 9 d'octubre de 1978
Mercè Sanpons, VDA. de Llopart, dins,
55 poetes d'avui, 1980
Noia del tram, tens l'esguard en el llibre
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!
Que les cames se't veuen
i la mitja es ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo baixés ara? 一Mai no et sabria els ulls...
Té! Ara ja he baixat!
Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962
(per al meu pare)
Essencialment
cal no massa.
JOAN VINUESA
Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.
Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.
Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.
Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.
de Poemes de pau (FONS)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»
Teresa Costa-Gramunt, dins,
Poemes per a un món millor. 2002
III Premi "Poesia en acció"
Per a Leonard Baskin
A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.
Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.
Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa
mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen
fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.
Sylvia Plath. El colós, 2019
Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
17 d'agost de 2017.
Atemptats a la Rambla de Barcelona
Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.
Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.
I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.
La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.
Rosa Font Massot. Celobert, 2019
XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March
Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots
Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots
Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor
Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019
Pròleg de D. Sam Abrams.
Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.
i totes les peülles meves guarnides, en allò
que jo era: una dona travessant la claredat
del silenci de mi mateixa i la meva ruta.
VERONIKA PAULICS
Al seu costat,
triomf fora del temps,
roman encara aquella
que ara marxa.
I perquè sempre és tard,
única-
ment ser
en el no
els empara.
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
Seguim el solc de les idees.
Però la vida és una,
inhòspita, incompleta,
incomprensible, inajornable,
incòmoda, innocent,
arraconada en el futur
per l'inútil propòsit d'abastar
desitjos brillantíssims,
ocells del paradís.
Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019, Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.
Hi ha dies que estàs a l'afeli
del sol de la il·lusió,
que l'hivern se't fa més dur
i les preocupacions han canviat
l'el·líptica dels dies.
Malgrat tot la vida
segueix la seva òrbita
i un dia t'aproparàs al periheli
i la calidesa i la llum
seguiran els teus passos.
—————————————
Estaciones
Hay días que estàs en el afelio
del sol de la ilusión,
que el invierno se te ha hecho más duro
y las preocupaciones han cambiado
la elíptica de los días.
A pesar de todo la vida
sigue su órbita
y un día te acercarás al perihelio
y la calidez y la luz
seguirán tus pasos.
Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología, 2011
No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.
El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.
Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel
en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.
Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946
Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.
Nati Soler Alcaide, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21
Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.
El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.
Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996
Epíleg de Joan Bastardas
en la pupil·la on els perfils es perden
MIREIA COMPANYS
-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.
Isabel Ortega, dins,
Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa. 2020
Coordinació: Josep Gerona
Tinc un company que odio.
Quan vull enfilar-me als arbres
em diu "no, no, no, millor que no,
que relliscaràs i cauràs a terra".
Tinc un company que odio.
Quan vull jugar a futbol
em diu "no, no, no, millor que no,
que et marcaran un gol per sota el cul".
Tinc un company que odio.
Quan m'acosto a la nena que m'agrada
em diu "no, no, no, millor que no,
que no voldrà saber res de tu".
Tinc un company que odio.
Quan vull fer un petó al meu germà petit
em diu: "no, no, no, millor que no,
que el despertaràs".
Tinc un company que odio.
Es diu Vergonya.
Li dic cada nit "no, no, no de cap manera,
demà no et faré cas".
Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Tr.: Jon Elordi, Laia Noguera i Clofent
A un escriptor
Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.
febrer 1985
Esteles íntimes (1965-2015)
Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015). 2017
Pròleg de Jordi Llavina
A la mare
Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.
Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.
Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).
Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,
Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat
i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot
Margaret Atwood. Política de poder. 2019
Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de Caterina Riba
Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.
Tenim la boca seca.
Narcís Comadira, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
