Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...
Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.
Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.
Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010
Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora
Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.
Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.
Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.
Abel Meeropol, dins,
Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015
Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.
Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ
A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.
Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.
Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.
A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.
Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Traducció i pròleg: Albert Mestres
Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts,
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irreprensibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.
Poesia de Gabriel Ferrater,
a l'entrada de la Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona
Se'n va l'estiu. El vent ja bufa tant
que dius: no pas l'estiu, se'n va la vida.
I tremoleja, i accelera el pas,
i arronsa les espatlles, fredolica.
Per l'aigua, pels terrossos, per la neu.
L'hivern no hi ha manera que li agradi.
La seva casa, on és? Pertot arreu!
I sobretot, al blau dels transatlàntics.
Se'n va la llum. Se'n va la vida. Calla,
escolta aquesta nit: se'n va l'amor,
i deixa la tardor com una carta
on ha posat les últimes raons.
Se'n va la musa. Rere seu s'enlairen
libèl·lules i fulles dels aurons...
Se'n van les dones, apressant les passes,
a punt de córrer, i avançant-se als plors.
Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013
Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova
Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo
Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.
Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.
Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.
¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».
Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.
Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.
*En sard, 'pare'.
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
Poses adob a la paraula
que escultures amb argila
de llengua i de paisatge.
Més tard quan confegesquis mots
un aleteig de frases
et dirà si les notes
s'avenen i s'encontren
en concert.
De El llegidor. Llibre segon. V
Biel Mesquida. Carpe momentum. 2021
La Girona dels poetes. 2005
Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions: Mercè Huerta
ALLÀ on l'aigua es confon amb les flors
per captar l'aparença d'un somni,
o el color de la pensa exposat...
Allà on l'eco destaca l'immòbil
pas de fulles com barques lliscant
cap a ports de riberes lentíssimes...
Allà on taca la vista el pinzell
enfonsat en l'espera tranquil·la
de la forma que ve, com un any...
El llenç pren les arrels dels nenúfars
i la saba d'un riu vegetal.
Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995
Aquest matí he obert la finestra,
feia un sol resplendent,
he fet un sospir tan fort
que es deu haver sentit des de França.
Estava contenta, tot anava molt bé.
S'havien acabat les guerres,
tot era pau i felicitat,
la tele portava bones notícies,
els partits polítics s'havien entès,
ja no s'insultaven, ni es criticaven,
tot anava com una bassa d'oli.
Els meus fills eren a l'escola,
el meu home a treballar,
i jo aquí plena de felicitat,
amb tot el goig de viure.
Soc feliç amb tota la bonança
que es respira, tot és tranquil·litat.
Torno a sospirar, tanco els ulls,
tanco la finestra, obro els ulls,
entro a la vida real.
Segueixen les guerres,
les dones maltractades,
nens i no tant nens que passen gana,
drogues, violència.
Dono les gràcies per estar aquí,
espero que passin aviat les guerres,
que s'acabi la fam al món.
Voldria, com quasi tots, que vingui
amb força, la PAU AL MÓN!!
Carme Hostaled Grau. Petit recull de poemes. 2012
L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable ーi respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l'arada.
Bartomeu Fiol. Tot jo és una exageració. 1999
Intr.: Pere Rosselló Bover
Copsarem en llibertat
ingravideses de l'aigua,
fesomies de l'Onyar...
Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002.Vol. 2, p.26
Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?
Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010
Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.
Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994
Premi Salvador Espriu 1987, convocat per l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, 1987
Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.
L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.
Sarrià, Barcelona, gener de 1993
Carles Duarte, dins,
