Com un arc de sant Martí

Com un arc de sant Martí que il·lumina un avís al món
un gran cartell de disrupció que penja sobre els camps
que vol dir guerra potser o tot just una tempesta d'estiu
i tothom deixa la feina i mira amunt i els ramats es neguitegen

——————————————————————————

Like a rainbow shining a warning to the world
A bright banner of disruption hung above the fields
Meaning war perhaps or maybe just a summer storm
So that everyone stops work and looks up and the flocks grow restless

Fragment.

Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011

Traducció de Jaume Coll Mariné

Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Reis per a en Marc Giró

Marc Giró, quan siguis gran
no et creguis ni gens ni mica
de les coses que et diran.

Creu en el que trobis tu,
i veuràs —i cal cridar-ho!—
com l'Emperador va nu.

L'Emperador del mantell,
l'Emperador de l'espasa,
l'Emperador del martell.

Però guarda en el teu cor
l'esperança dels demàs
i dels ahirs, el record.

En un cor sempre d'infant
que aleni un cos fet i dret,
Marc Giró, quan siguis gran.

Lleida, 6 de gener de 1977

Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013

Mare morta

L'estrella és pura
per damunt de l'aurora;
i tu, cor simple,
des dels morts endolceixes
cada obra en sa naixença.

De: El cicle de la vida. Mort. P. 101

Carles Riba

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

A cura de Jaume Subirana.

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa monstruosa.

——————————————————

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

La lent del microscopi

La lent del microscopi
eixampla la visió
del tercer ull, on neixen
les paraules. El porta
a la cova amagada
a la mateixa entranya
de la vida... i en fa
matèria de poema.

Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Aquesta dècima nova

Aquesta dècima nova
no ha sorgit pas del no-res.
Cor que en or val el seu pes,
que no cercava i, va, i troba.
Per si en volies la prova,
per tu, que ets dona marina
faig de l'amor flor divina.
Del paradís l'he triat,
i amb flaire d'eternitat
n'hem fet dolça medecina.

Víctor Obiols, dins,

Reduccions : revista de poesia. Març de 2017. Núm. 108. P. 22

Mare

L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.

Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
              malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.

Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.

Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home

al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—

sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé

Marta Petreu, dins,

37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2022

Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

El mar amic

Ai, quin cel tan blau!,
quina mar tan plana!
Una vela, lluny,
sembla una rialla
i el sol, tan encès,
diríeu que canta!
Petxina, d'on vens?
Conquilla daurada,
quin món has deixat
per venir a la platja?
Deus saber secrets
de les fondes aigües
potser me'ls diràs,
si aprenc a escoltar-te?

Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions de Glòria Garcia

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Olidon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa mols anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs

Dia Mundial de la poesia 2016

Barcelona fa festa

 Als barcelonins ens encanten les
festes i Barcelona, com a bona ciutat
mediterrània que és, en té una rica
tradició que es va desplegant al llarg
del calendari.

A Barcelona, la festa la construïm,
la vivim amb intensitat, en definitiva,
la gaudim. És el punt més àlgid
d'expressió de la vida ciutadana.
El calendari ens reserva espais per
poder trencar amb les rutines diàries.
Uns espais temporals que ens ofereixen
amb una generositat maternal
el fet de sentir-nos comunitat, veïns
de la gran Barcelona, que, en la festa,
es converteix en propera, abastable,
manyaga, dolça i arrauxada alhora.

Fragment.

Teresa Duran i Armengol

Barcelona : festes = festivals = fiestas. 2016

Text: Teresa Duran Armengol
Fotografies: Pere Vivas, Hans Hansen, Oleguer Farriol, 
Biel Puig, Ricard Pla

Maig

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprarem llaminadures
i herbes collides al bosc
per curar-nos les malures.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Cançó després de la pluja

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.

      Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bumm
      les ales li frisen.
Les flors de la perera
      riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
      una mica mica.
El núvol empeny el núvol
      i llisca que llisca.

Qui puja a muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

      El sol és aquí,
entre la rosa i el molí
      Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
      El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Cistell de flors

Allò que es guanya
a despit de l'embat
és benaurança.

Primavera flairosa,
l'horitzó desitjat.

Lluïsa Etxeberria Azkune. Dol i sol. 2016

Pròleg de Laura López Granell

Potser no tindràs memòria

Potser no tindràs memòria després de caminar damunt les onades
assaborint-ne la sal, però l'olor de profunditat que va estampant
la roïnesa de tot el que has viscut t'omplirà de temprança

i t'engrandiràs en el dedins.

Josefina Espinosa. Sobrevol. 2021

Pròleg de Lluís Muntada
Epíleg de Josefina Pasqual Fransoy

Cavall de Przewalsky

És una part de Rússia
on només hi ha Kandinsky i silenci
ho entens?

Silvie Rothkovic. Als llacs. 2021

Camps de Castella

Em dius que han mort
en accident de carretera
—sempre l'estiu
porta records amargs,
de fruita encara verda—.
Camps de Castella, y al andar...
Quanta tristor, en els teus ulls,
en el silenci d'aquests mots
que volen revoltar-se.
Ens abracem.

(Aquests dies tan blaus
i el sol de la infantesa.)

Xavier Macià. Del cel i de la terra. 2003

Guanyador ex aequo del I Premi Sant Celoni de Poesia.

Rosada

Clareja al pati.
L'aigua mort sobre l'herba.
De sobte, el dia.

És primavera.
Una nota s'escapa
del pentagrama.

Tornen al poble
després d'un llarg exili
les orenetes.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

Les orenetes

Les orenetes han tornat al niu.
Dibuixen arcs invisibles en l'aire,
camins de fum.
Ens espien els passos,
s'aturen un instant. I fugen.
El món com s'il·lumina!

Sents com respira la primavera?
La veus, la llum del món?

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Primavera

Ha vingut com cada any la primavera:
colors grocs i vermells, ocells al vol,
un vent enjogassat, amb la fal·lera
de perseguir el que troba sota el sol.

Arbres florits i xiscles d'oreneta,
olor d'herba, de camp tot just llaurat,
trobes en el marjal la violeta
amb un ull fi, divinament morat.

Paisatge fresc, espai, altes carenes
retallades pel cel que les atrau,
la llum de març, que s'ha desfet les trenes,
empeny el núvol convertint-lo en nau.

La primavera, sí, quantes vegades
que t'han cantat, i les que et cantaran
els que rebin les teves alenades,
et fas estimar tant!

Si ets àgil i voluble, esbojarrada,
si encens l'argent i multipliques l'or,
sempre arribes de cop, a la impensada,
i vibres, sensitiva, en cada cor.

Noguer de Segueró, juliol 1945

De Colors de tot l'any.

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

El bosc

El sòl és sec;
l'eixuta llicorella
ens llisca sota els peus,
i les gatoses
esgarrinxen arreu, despietades,
amb mil agulles
aspres i punxoses.
D'on treu, el bosc,
les mates tan florides,
i les meloses cireres d'arboç,
i el verd tan verd
dels pins i de les molses,
i el rovelló
tan roig i tan gustós?
Com surt, d'un lloc tan àrid,
tanta vida,
i aquest batec de creixement constant?
Preguntem-ho als ocells,
a les abelles, als esquirols...
ben cert que ells ho sabran.

Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

Capvespre

Al peu dels passos del capvespre
Corre una aigua clara
Del color de l'oliva,

I arriba al breu foc oblidadís.

Sento entre el boirim grills i granotes,

On tendres tremolen les herbes.

———————————————

Sera 

Appiè dei passi della sera
Va un'acqua chiara
Colore dell'uliva,

E giunge al breve fuoco smemorato.

Nel fumo ora odo grilli e rane,

Dove tenere tremano erbe.

1929

Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988

Quan tanc els ulls

Quan tanc els ulls som la mar i els seus mites,
la seva èpica, els seus vocabularis,
els seus reflexos dins la gamma dels ònixs.

Antoni Vidal Ferrando. Si entra boira no tendré on anar. 2022

Premi Carles Riba 2021

Recerca

Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Pròleg d'Isidor Cònsul

Nosaltres

Nosaltres tu les teves camarades en el mateix cor amenaçat
amb els nostres cossos els nostres morts els nostres desordres diversos.
Nosaltres en espirals planetàries per pensar niu d'esperança.
El pes real del nostre cor amenaçat ajustat a l'alta ressonància dels llibres.

———————————————————————

Nous toi tes camarades dans le même cœur menacé avec
nos corps nos morts nos désordres distincts. Nous en spirale
planétaires pour penser nid d'espérance. Le poids réel de notre
cœur menacé ajusté à la haute résonance des livres.

Denise Desautels. D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó : inventaris 2012-2016. 2022

Traducció i pròleg d'Antoni Clapés

Noces

Avui ens toquen a glòria
mil campanetes d'argent
per celebrar la gran joia
del vostre enllaç sant i ferm.

La vida és camí de roses
i àspids i esbarzers;
per minvar hores penoses
fareu d'amor un ungüent:

amor que tindrà tendror
i calma, fe i paciència,
amb foc de jove passió
i somnis sens turbulència.

Aplicareu amb gran cura
aquests ingredients valuosos
i ablanireu pena dura
que us ataqui essent sortosos.

Tots els presents a la festa
preguem Déu que ho encerteu.
Del bo i millor sigui plena
la vida que ara enceteu!

Maria Terrades i Compte. Terra & Cor : Quermançó i altres poemes. 2009

Pròleg de Carme Pagès

Rodolins

—Llibre, amic fet de lletra i paper,
la teva companya sempre vull ser.

—Una metgessa per a la salut
és molt de recolzament i ajut.

—La mimosa ha florit,
la fredor ja ha finit.

Rodolins. 2010

Lola Casas 
Francesc Chiva
Pere Cabaret

Göteborg

Göteborg, aquestes tardes;
El sol, que es va fent translúcid,
T'escalfa l'esquena, amable.

Malmö, dejorn, i el sol
Que et treu la pols del damunt
Mentre aixeca onades.

De Quadern de Perplexitats.

Jordi Vivet, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 92. P. 36

L'esperança

No es queda mai amb recança
de no haver escalat l'empriu;
a l'hora de dansar, dansa
i després del plor somriu.
Perquè va amb la confiança
sap què vol i com es diu
no recula mai, avança
lluny de la calda i l'ombriu.
No té hisenda, però viu
com si en tingués, l'Esperança.

                              Març 1971

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga

Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Terra

No mates, ni cures,
només, indolenta,
fas que afogues

una saviesa de segles.

Narcís Ribes. De sediments. 2017

Epíleg de Jaume Bosquet