Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

———————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Sensibilitat

Fer camí per la natura poètica.

Un moment dolorós
consciència de l'emoció
errades en la  percepció?
instants...  transformadors.

respirar, descansar
obrir els ulls, somrient.

sentiments d'amor
mereixedors de permanència.

Poema inèdit

Teresa Grau Ros

Palafrugell

El suro t'ha fet rica, t'ha fet forta,
amb pausa, seny i cor, Palafrugell;
si ha caigut abaltit el teu castell
el camí de la mar et reconforta.

Tens Port Bo a la rada de Calella
el poble mariner que atreu el blanc;
el repòs a la platja de Llafranc
i a Tamariu, el blau que es descabdella.

A Cap Roig els jardins imanten lloes;
a Sant Sebastià, ermita i far
i la insondable plana de la mar
llaurada per l'arada de les proes.

I encara un nom: Llofriu, un nom que encunya
de Josep Pla la vida, el cant, la mort,
un nom que no s'esborra del record
perquè ens ensenyà a veure Catalunya.

Palafrugell, vila que acull i entranya
la vida tota de l'Empordanet,
que amb vi de somnis ha apagat la set
de la plana, del mar i la muntanya.

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

A collir mores

Hem anat a collir mores
aquesta tarda.

Calentes encara
les volíem totes:
rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

A cada gest
i a cada tast,
preníem un bocí d'estiu
que s'escapava.

Rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

Que lluny queda
—m'has dit—
l'hivern, aquesta tarda.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa
Il·lustracions de Marta Mateos

Pròleg de Cinta Mulet Grau

La llum naixent

                    [homenatge a
                  Joan Guinjoan]

Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres

gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.

I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.

Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.

Poema inèdit

Antoni Clapés. Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Publicat d'acord amb el col·lectiu Gens Poetica i amb Antoni Clapés.

Obres d'art: Alícia Casadesús

Un matrimoni

Ens vam conèixer
           dessota un xàfec
de cants d'ocells.
           En aquest món
esclau del temps,
           l'amor ha estat
aquest instant
           de cinquanta anys.
Ella era jove:
           la vaig besar
tancant els ulls,
           quan vaig obrir-los
tenia arrugues.
           La mort va dir-li
"vine", escollint-la
          com a parella
en l'últim ball.
          I ella que, en vida,
ho feia sempre
          tot amb la gràcia
que ho fa un ocell,
          ara obre el bec
per deixar caure
          un sol sospir
com una ploma
         de tan lleuger.

—————————

A Marriage

We met
         under a shower
of bird-notes.
         Fifty years passed,
love's moment
         in a world in
servitude to time.
        She was young;
I kissed with my eyes
        closed and opened
them on her wrinkles.
        'Come' said death,
choosing her as his
         partner for
the last dance. And she,
         who in life
had done everything
         with a bird's grace,
opened her bill now
          for the shedding
of one sigh no
          heavier than a feather.

De:

 
Mass for hard times (1992)
Missa per a temps difícils

R. S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013

Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.

Text en català i anglès.

La gran meravella

Vull ye-ye.
S'acaba la tinta.

Podré oblidar
les grans veritats?

Què faríem
sense signes d'interrogació?

Aleshores potser
deixaria d'escriure poemes.

N'hi ha que ho saben tot.

Oh, nits!
Càntics d'innocència
i James Bond
esbrinant futileses.

De: 8 poemes, pròleg de Paulina Pi de la Serra

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Introducció: Marta Pessarrodona
Nota editorial: Àlex Susanna Nadal
Pròlegs i epílegs dels poemaris: els seus autors

Ignorar les mancances

Ignorar les mancances
va ser creure

                     en la llei

pel sol fet de ser escrita.

De I. Còrtex

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020

Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido

Epíleg de Laia Llobera

La veritat oneja al vent

          Dedicat a la Mercè.

La veritat oneja al vent,
i cada bri d'aire
et bufeteja els somnis
fins a convertir el teu son en fum.

Què n'ha quedat, del saber antic?
Qui ha trencat la màgia de l'instant?

Torna.
Torna enrere,
allà on vas clavar la bandera
de la teva identitat.
Oblida tot allò que t'ha mancat,
i torna a començar.

La veritat oneja al vent
i només tu la pots copsar.
No te la quedis,
que et pot enverinar.

Llegeix.
Llegeix entre la boira
el missatge dels infants.

Escolta.
Escolta entre el silenci
el seu clam de llibertat.

Busca.
Busca entre les cendres
una espurna de pietat.

La veritat oneja al vent,
i només tu la pots copsar...

La casa, oberta,
encara que el fred
se'ns escoli entre els llençols.

L'amor, a cabassats,
encara que el pes
ens vincli els genolls.

El bes, sincer,
encara que l'alè
se'ns mengi les paraules.

L'entrega, total,
encara que la por
ens cremi les entranyes.

La veritat, sobre la taula,
encara que els déus
juguin amb les nostres errades.

Rosa Bosch. Una rosa al cor. 2004

Pròleg d'en Ramon Guitó i Pons

L'escondiment

O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;

  que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.

  Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.

  Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.

  Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.

Josep Carner. La inútil ofrena. 1924

També es troba al llibre:

Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016

Edició crítica de Jaume Coll

Escriptura amorosa

Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.

El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.

El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.

I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.

I això és la llum.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

Torna el confiar

Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.

I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.

Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.

I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.

Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985

Il·lustracions de Rosa Galceran.

Pròleg d'Albert Manent.

Temps

Tot es mou.

Corrents d'aigua subterrània
desgasten els nostres peus,
com còdols.

Sabem que tot passa
i res no espera.

Sabem que l'erosió
també dibuixa camins
a les nostres geografies.

Però no en sabem,
de rebre
la riuada del temps
amb la vall d'uns braços
que només coneixen la sequera.

De: Tsunami

Sònia Moya. Silur. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

Pròleg de Mireia Calafell

De vegades el món

De vegades el món no sembla tan inhòspit.
Quan em faig un cafè a la base
la neu sura una mica neguitosa
rere els caramells del voladís,
com si no sabés, ben bé, on caure.

Aquests matins no són blancs, sinó plens de matisos,
perquè el blanc no acaba de ser blanc;
hi ha un blanc blavós, un blanc groguenc,
un blanc brut que se m'escapa.
El blanc és el color de la neu
per als qui no han vist mai la neu.
No sabria descriure-la ni pintar-la, però és molt més
que un full en blanc o un tub de pintura blanca.

Hi ha qui escriu coses com «el blanc de la neu»,
«el blanc del full», «la ment en blanc»
i s'omple de paraules per expressar el silenci.
Els matins com aquest no vull escriure res.
Amb la tassa a les mans,
només miro la neu mentre escolto com cau.

De: Perfils intimistes.

Melcion Mateu, al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

Al trenc de l'alba

Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Indòmita

La finestra es va obrir. Verd i blau.
La Quimera va entrar-hi
disfressada de ventet d'estiu.
Els finestrals van batre a morts.
Va escriure "bé i per sempre"
en un anell d'or fals, en una taula coixa;
en un llit desfet, en una olla desfonada.
També a les parets innocents
de la casa.
Als cabells, a les plantes dels peus
i a les conques dels ulls orbs
de la dona que s'hi estava.
Després va obrir el gas
i va deixar fer, com si res.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra

Vent de nit

Han callat les cançons i els borratxos.
Que, ben d'hora, demà, cal llevar-se.
Mor la llum a les isbes. I els nanos
de la festa retornen a casa.

Corre el vent, desbocat, i a tots mostra
un mateix caminet d'herbes altes,
tant per ell com per tota la colla,
per on torna d'aquella vetllada.

I travessa la porta capcot.
No li agraden les gresques nocturnes.
Ara vol fer les paus amb el món
i s'embranca amb la nit en disputes.

Són davant del jardí i de la cleda.
Discuteixen, tots dos, i no paren.
Les disputes, atents, les segueixen,
apinyats al carrer, rengles d'arbres.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Marques de bengala

Les marques al terra
que deixen els llums de bengala gastats
Són com
ninotets ferits
com llumins esparpallats

com esvàstiques trencades
o petjades de coloms

diagrames de passos de sala de ball
el bastó d'un cec pel terra
restes de cabells d'un gegant
un munt de bastonets de Mikado

els passos zebra esdentegats de Londres
un "uniu els punts" de baixa resolució
un codi secret

Pamela Z, 

dins el llibre:

Nit de poesia al palau : XXVII Festival Internacionsl de Poesia de Barcelona 

Palau de la Música Catalana, 11 de maig de 2011.

Traducció del poema: Hara Kraan.

Unitat d'acció

Aquí
els poemes s'aferren,
indòcils,
els uns als altres.

S'entortolliguen,
comparteixen cada batec,
la suor freda,
els brams d'orgull.

Les llàgrimes es fusionen
en un mescla indissoluble.

És la complicitat
de no estar sols.

Els poemes, de sobte,
aquí,
són un mur de paraules
protegint un col·legi electoral
el dia en què ens vam atrevir
a descolgar-nos.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

Sant Feliu de Guíxols

                        A Sara Viñas

Sant Feliu de Guíxols, vila marinera
que rima amb les ones i avança amb les naus,
blanca com l'escuma, de nits reverbera,
de dies barreja els verds amb els blaus.

La mar l'acompanya i a voltes recita
poemes que moren al peu del coster,
Sant Elm la vigila des de dalt l'ermita,
ajuda les barques, empeny el veler.

Damunt de la platja el sol es rabeja,
el cos li pinzella amb tons d'albercoc,
l'estiu que s'ho mira, encès per l'enveja
tot ho torna flama, tot ho torna foc.

Flanquegen i vetllen la Porta Ferrada
les torres altives del Corn i del Fum
i apomen en somnis sobre cada arcada
les roses abstractes que escampa la llum.

Quan toca la cobla en dies de festa,
vibren les sardanes i retruny l'esclat
del "Juny" de Garreta que encén la ginesta
emplena les xarxes i madura el blat.

Treballa i reposa, passeja i somnia,
pesca escates vives, exulta i somriu,
al port i a la vila regna amb gallardia
les ones li canten el nom: Sant Feliu.

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Nit d'estiu a la plaça Reial

El formigueig, el magma, el rebombori
de formes i colors i passions
o patiments, la borratxera
feta d'espuma efervescent
i de ressaca,
ràbia i desig, onada
rere onada,
no arriben ni a immutar
l'estricta formació dels porxos,
el somieig de les palmeres.

(Darrere el vidre fosc del cel,
com en un altre pla,
qui sap per quin silenci esgarrifós
navega aquesta lluna absent!)

Ramon Farrés, dins el llibre:

Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004

A cura de Víctor Sunyol

Vals del pescador

                              A l'Anna Solans

Un capvespre aniré amb pescadors,
solcarem els camins de la cala.
Amb un vent de sirenes joiós,
baixarem al profund amb l'escala.
Serà el temps de saber les llavors
sobre terra de mar; de la cala,
escalada, calada i tresors
en farem, si basarda no ens cala
la collita del mot; les albors
et duran els estels de l'Escala.

                       (L'Escala, 30-12-83.)

Vicenç Llorca i Berrocal, del llibre:

Antologia miscel·lània 6 : poemes : [cita de poetes a Santa Coloma de Gramanet. 1984

Tortuga

La tortuga duu a dins de casa seva un llit
un llit i una nevera
un llit, una nevera i un llum
un llit, una nevera, un llum i una butaca
un llit, una nevera, un llum, una butaca i el raspall de dents
i duu també
ganes de riure
ganes de riure i ganes de plorar
ganes de riure, ganes de plorar i por
ganes de riure, ganes de plorar, por i tafaneria
ganes de riure, ganes de plorar, por, tafaneria i alegria
i quan necessita alguna cosa
es fica a dins de casa
i agafa el que volia.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Si penses

Si penses que les coses bones ja venen,
I que el món millorarà, no continguis l'alè.
Tu ves al cementiri, i a veure què et diuen.

————————————————

If you think good things are on their way
And the world will improve, don't hold your breath.
Just go to the graveyard and ask around.

Mark Strand. Rufaga d'un. 2016

Traducció i pròleg: Joan Todó

Text en català i anglès

Com si fos juny

Com si fos juny
i un gallaret que el bat la pluja
enfonsa el cap
és ben bé així
quan el coll d'un home es rendeix
i el calze de bronze del seu casc
li enfonsa el cap

—————————————————————

As if it was June
A poppy being hammered by the rain
Sinks its head down
It's exactly like that
When a man's neck gives in
And the bronze calyx of his helmet
Sinks his head down

Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011

Traducció de Jaume Coll Mariné

Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Una illa sola

Una illa sola
al mig de la mar brava,
cenyida d'ones...
tots els pujols en flames
de fulles escarlata.

De: Període d'Edo

Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023

Pròlegs d'Ángel Crespo i de Jordi Mas López

Juny

Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.

Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.

Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.

Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...

Narcís Comadira

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó

l·lustracions de Mercè Huerta

Instant

de la gran sala blanca il·luminada
al carrer fosc
passant pel petit jardí

la frescor vegetal
la sentor de la nit


recapitulo

Feliu Formosa. El temps sofert. 2023

Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo

Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner

La pau

La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual 
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.

Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024

Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil

El procés

Mastegar com si esculpís qui sap quin segle i
quin no res. Mastegar el tronc de regalèssia
que fa el nus arran del mur de les glicines.
Parlar amb qui no té temps perquè és el sol
l'únic compàs que vol i don i escoltar-li tot
el fred que dol i viu. Escapar-me de la feina
amb la gavina fins trobar-me al mig del pas
per fi el remei: una branca d'eucaliptus que
ha arrencat el vent de l'est i que ara rau sota
l'estàtua: dona i ocell. Pensar en quin és
el nom i si en té deixar que em faci pessigolles.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012