com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vida
així voldria jo una biografia
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch
Premi Carles Riba 2023
El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.
Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.
Parlo de tramvies
i de llops.
Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Epíleg: Esteve Plantada
Il·lustracions: Ana Cabello
cada setmana es baralla el divendres amb el dijous
i quasi sempre guanya el divendres, aquest cop han
quedat divendres 20 dijous 19; el divendres sempre
guanya per la mínima; el dijous no guanya quasi mai
però quan ho fa ho fa per pallissa, l'última vegada
va ser fa més de mig any, dijous 30 divendres 1.
Enric Casasses. Marramaus i més marramaus : del llegir, de l'escriure i daixò i dallò. 2023
Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,
mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,
mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,
mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.
mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,
mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,
mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,
mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,
mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.
sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.
No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:
un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.
Hui tornen ells,
els nostres morts.
Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.
Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.
Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.
Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,
deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.
Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,
el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.
Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023
Enmig dels tarongers,
la planura s'estén
fins al límit enaiguat
dels arrossars.
Diuen que Joan Fuster
venia aquí sovint,
caminant des de Sueca,
per aplegar cargols
i brots de fonoll fresc,
mentre pensava
en un Foix de cel clar
i en un vehement Sagarra.
A l'ermita, dalt de tot,
les promeses són blanques
i l'ocellada s'arrauleix
per cercar empremtes de sol
en les niades fosques.
Allò que té consistència
és el verb que crema.
No hi ha respecte als difunts
si n'hem perdut els mots.
Damunt l'aigua de les séquies
el pas s'estanca.
Enllà, els canyissos s'alcen
i un xaval xiula cançons
damunt la bicicleta verda.
El verger més feraç,
la llavor que germina.
Aquí, entre llentiscleres i caps blancs,
va enamorar-se, per primer cop,
Ausiàs March.
El verb, l'alba, el tresor.
Qui ets? D'on vens?
La veritat et protegeix:
ara i sempre.
Però la mentida
és el fast food
del cor.
Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023
Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis
Epíleg: Jaume C. Pons Alorda
Nota final: Anna Enrich
desitja amor pur i pau suau
als que
no t'han tractat bé
i passa pàgina
ㅡ us alliberarà a tots
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018
Traducció: Bel Olid
Com el pastor mitrat que fa visita
als seus fidels i té per cada u
mots de consol, farina pel dejú
o pel sedent un trago de vi bru,
va pels reialmes d'Empordà, Afrodita.
Cales i freus, monticles i carenes,
masos i fonts, pastures i ramats,
la vinya d'or on venen els mercats
i l'olivet al rost pendís dels prats.
D'homes i cases sap els goigs i penes.
Mare amorosa, avui es pluralitza
amb noms diversos, fulles d'un sol tronc.
El sol li diu —Contemplo, mentre em ponc,
el bellugueig de potes lleus del tronc
allargassades d'ombra sense guitza.
Carles Fages de Climent. Vellut de veus : poesia inèdita. 2018
Introducció, edició i notes: Jordi Pla Planas.
Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,
els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.
De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.
El poema també és al llibre:
Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
Vam néixer a temps.
BOB DYLAN
Te m'estimo travessant-me quan t'esquerdo
caminant-me vora el foc. Aprenguérem llengua
mare amb foc i flama. Dec tenir uns quatre mil
anys. Generacions i generacions d'àvies i padrines
ja hi parlaven vora el foc, ja ens ho sabien, ja
ens coneixien, ja...
Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012
Xiprers d'Empúries.
Altes i obscures flames
de la memòria.
Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020
Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.
S'estimava més guaitar, tot ençà,
les menudes coses coneixents.
VÍCTOR CATALÀ
cullen mores.
els dits tacats, la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers. la vida
aferrada a aquell riure
regalat, tant
sí com no.
5
agost de 2020
Maria Josep Escrivà
es troba a:
Reduccions: revista de poesia. Tardor-hivern 2023. Núm. 120. P. 40
Tota la nit amb la cançó de l'aigua
i el teu record...
Unes hores salades
i el ritme a les genives,
de petons i d'estrelles.
Ets tan a vora meu
que la mar és gelosa
i canta fort perquè no l'oblidem.
La seva veu és ronca
i la pell la té grisa,
amb arrugues profundes,
i amb escumes amargues.
Avui ja és lluminosa
i té color de nacre.
El seu ritme ja canta
cançons de marinada.
És igual que la vida,
que té dies que ploren
però si el sol ens besa,
les hores són de vidre
i de corall encès!
De: II, La garba verda dels sentits.
Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010
Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas
Epíleg: Roser Castanyer Bachs.
Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!
Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.
———————————
Hábitat nuevo
Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!
Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Fer camí per la natura poètica.
Un moment dolorós
consciència de l'emoció
errades en la percepció?
instants... transformadors.
respirar, descansar
obrir els ulls, somrient.
sentiments d'amor
mereixedors de permanència.
Poema inèdit
Teresa Grau Ros
El suro t'ha fet rica, t'ha fet forta,
amb pausa, seny i cor, Palafrugell;
si ha caigut abaltit el teu castell
el camí de la mar et reconforta.
Tens Port Bo a la rada de Calella
el poble mariner que atreu el blanc;
el repòs a la platja de Llafranc
i a Tamariu, el blau que es descabdella.
A Cap Roig els jardins imanten lloes;
a Sant Sebastià, ermita i far
i la insondable plana de la mar
llaurada per l'arada de les proes.
I encara un nom: Llofriu, un nom que encunya
de Josep Pla la vida, el cant, la mort,
un nom que no s'esborra del record
perquè ens ensenyà a veure Catalunya.
Palafrugell, vila que acull i entranya
la vida tota de l'Empordanet,
que amb vi de somnis ha apagat la set
de la plana, del mar i la muntanya.
De: Baix Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Hem anat a collir mores
aquesta tarda.
Calentes encara
les volíem totes:
rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.
A cada gest
i a cada tast,
preníem un bocí d'estiu
que s'escapava.
Rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.
Que lluny queda
—m'has dit—
l'hivern, aquesta tarda.
Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016
Text de Núria Freixa
Il·lustracions de Marta Mateos
Pròleg de Cinta Mulet Grau
[homenatge a
Joan Guinjoan]
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres
gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.
I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.
Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.
Poema inèdit
Antoni Clapés. Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024
Publicat d'acord amb el col·lectiu Gens Poetica i amb Antoni Clapés.
Obres d'art: Alícia Casadesús
Ens vam conèixer
dessota un xàfec
de cants d'ocells.
En aquest món
esclau del temps,
l'amor ha estat
aquest instant
de cinquanta anys.
Ella era jove:
la vaig besar
tancant els ulls,
quan vaig obrir-los
tenia arrugues.
La mort va dir-li
"vine", escollint-la
com a parella
en l'últim ball.
I ella que, en vida,
ho feia sempre
tot amb la gràcia
que ho fa un ocell,
ara obre el bec
per deixar caure
un sol sospir
com una ploma
de tan lleuger.
—————————
A Marriage
We met
under a shower
of bird-notes.
Fifty years passed,
love's moment
in a world in
servitude to time.
She was young;
I kissed with my eyes
closed and opened
them on her wrinkles.
'Come' said death,
choosing her as his
partner for
the last dance. And she,
who in life
had done everything
with a bird's grace,
opened her bill now
for the shedding
of one sigh no
heavier than a feather.
De:
Mass for hard times (1992)
Missa per a temps difícils
R. S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013
Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.
Text en català i anglès.
Ignorar les mancances
va ser creure
en la llei
pel sol fet de ser escrita.
De I. Còrtex
Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021
III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020
Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido
Epíleg de Laia Llobera
Dedicat a la Mercè.
La veritat oneja al vent,
i cada bri d'aire
et bufeteja els somnis
fins a convertir el teu son en fum.
Què n'ha quedat, del saber antic?
Qui ha trencat la màgia de l'instant?
Torna.
Torna enrere,
allà on vas clavar la bandera
de la teva identitat.
Oblida tot allò que t'ha mancat,
i torna a començar.
La veritat oneja al vent
i només tu la pots copsar.
No te la quedis,
que et pot enverinar.
Llegeix.
Llegeix entre la boira
el missatge dels infants.
Escolta.
Escolta entre el silenci
el seu clam de llibertat.
Busca.
Busca entre les cendres
una espurna de pietat.
La veritat oneja al vent,
i només tu la pots copsar...
La casa, oberta,
encara que el fred
se'ns escoli entre els llençols.
L'amor, a cabassats,
encara que el pes
ens vincli els genolls.
El bes, sincer,
encara que l'alè
se'ns mengi les paraules.
L'entrega, total,
encara que la por
ens cremi les entranyes.
La veritat, sobre la taula,
encara que els déus
juguin amb les nostres errades.
Rosa Bosch. Una rosa al cor. 2004
Pròleg d'en Ramon Guitó i Pons
O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;
que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.
Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.
Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.
Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.
Josep Carner. La inútil ofrena. 1924
També es troba al llibre:
Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016
Edició crítica de Jaume Coll
Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.
El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.
El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.
I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.
I això és la llum.
Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023
Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis
Epíleg: Jaume C. Pons Alorda
Nota final: Anna Enrich
Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.
I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.
Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.
I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.
Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985
Il·lustracions de Rosa Galceran.
Pròleg d'Albert Manent.
