El nou dia

          Als infants ucraïnesos

Es va fent el dia
molt a poc a poc
mentre el cel es pinta
de blau i de groc
esperant que siga
més bell i millor
que el que ahir moria
fet negre carbó.

Marc Granell. Versos al vol. 2024

Il·lustracions d'Anna Mongay.

Penya-segats

Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.

Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.

Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.

Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

Tendres

                 A les dones que perseveren
                                            i escriuen.
               Especialment a Joana Creus.

Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.

De: IV. Aigua de pluja

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Presentació d'Andreu Francisco i Roger, alcalde d'Alella.

1r Premi del 13è Certamen Alella a Maria Oleart.

De bat a bat el cor

De bat a bat el cor,
el nostre cor obert sempre.
De bat a bat la mà
que es lliura, amiga dels amics.
I un futur massa inequívoc,
sempre a l'aguait d'aquells somnis
que anàvem regalant.
Ja som al recer del
vent i de la pluja,
però el navili dels rebels
mai no farà gesta, si abans no
posem un fermall al temps mort.

Carmelina Sánchez-Cutillas. Per si un dia ens trobem. 2024

Il·lustracions de Gemma Capdevila.
Tria i pròleg de Paqui Cano.
Tria i proposta didàctica de Reme Gadea.

L'Esperança és

L'Esperança és una rara invenció -
Una Patent del Cor -
en incessant acció
però sense esgotar-se mai -

D'aquest elèctric apèndix
no es coneix res
però el seu impuls únic
embelleix tot allò que tenim -

 Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Somni

Hi va haver un temps en què la pau
era una mica aquesta estona d'ara:
el poble callat als peus,
les fulles vermelles de les vinyes
i els traços de guix dels avions
damunt l'estesa immòbil de la tarda.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

com la sorra del desert

com la sorra del desert
en periple de dècades
fertilitzant la selva amazònica

partícula de pols
que cega la mirada

bandejar la urgència
la multitud  el flagell

triar ser menester
esdevenir causa 

De: #eixam

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

Epíleg de Lola Nieto.

Calma endins

                          calma endins
                           el tacte suau
                              de la fulla.
                      al mateix temps
      persones de peus llunyans
             es projecten viatgeres
                       i creuen abastar
         la joia d'un emplaçament
                  on no arribaran mai
perquè tot té un final, tot acaba

David Guijosa. Memory amb postals. 2021

Epíleg de Marc Morell.

La simbologia

Qui traduirà els versos
del meu territori?

Qui desxifrarà
les paraules incrustades
als terrossos?

Plorava l'aixada de ferro
quan la guardaven a la paret
i plorava el remolc
en acabar-se la verema.

Hi haurà algú que enregistri
la música de les branques
quan el vent esclata a mitjanit
i les exalta?

Arribarà el dia que algú s'adoni
de les danses ocultes
de les arrels vigoroses
que s'allarguen pel subsol?

Al dit hi tinc una cicatriu
de dos centímetres
de quan, amb vuit anys,
collia raïm amb l'avi.

Aquella sang pintava els gotims,
i així els meus sanglots,
les meves mans tremoloses,
la meva diminuta mala sort
odiaven el moment,
odiaven les tisores,
però ell, serè,
amansia el desconsol
tot prement el tall
amb un pàmpol.

Qui sabrà mai que això ha passat
si l'avi ja és mort i la ferida, tancada?

Potser aquella soca ho recorda.

Potser en aquell punt concret del paisatge
hi han nascut dues males herbes
- una de gran i una de petita -
que ara s'entrellacen.

Anna Gual

Es troba al llibret:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi Maria Mercè Marçal, 2024

El millor crit

Llenço cap a dalt
el meu millor crit.
El més bell i obert:
el més vermell i verd.
El més negre per ofegat.
El més sincer.
És un crit a la vida:
el crit que vull ser!

Lanzo hacia lo alto
mi mejor grito.
El más bello y abierto:
el más rojo y más verde.
El más negro por ahogado.
El más sincero.
Es un grito a la vida:
¡el grito que quiero ser!

De: L'opressió.

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Text en català i en castellà.

Versión de Orlando Guillén.
Pròleg d'Andreu Subirats.

Un bisíl·lab

rellotge de cucut
toca
els quarts
i les hores
del teu nom
des d'allà mateix
on
el teu cor
va perdre
el pèndol
i les busques.

(Allò que tu i jo vérem
dins els potets
semblava caviar,
però eren espies,
perdigons russos).

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Cèrvols i pluja

A Ghiare cau la pluja,
una pluja mudada d'unes altres contrades,
que llisca pels pendents
fins a la corba exígua del Taro.
Uns cèrvols joves
salten turons amunt
amb un silenci d'arc ferit
tan reu com l'aigua
que depassa les roses grogues
crescudes tot un dia
al tronc d'un roure mort.

De: joia de les fulles altes, p. 9

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

Del comediant

      Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
                   aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
               l'àngel arriant-se del núvol,
           pluja de paperets i carrer guarnit,
           el dimoni que s'ho mira i dispara
              amb vermellor de pirotècnia.
                     Quan tot comença,
                       quan tot acaba,
                   capgrossos i música
                 amb somnis de carrer,
                     traca que esclata
                    i bomba de paper.
            Poemes enlaire, enfilant-se,
             amb els dimonis de la nit
                 i el drac de la terra.
             Sol Solet de Comediants,
                fent l'ullet a la Lluna,
                    titella del portal
               i la plaça fent-se teatre.
           Circ de la vida i de la màgia,
     joc de mans, gest i bombolles d'aire.
                  On tot recomença,
                       on tot es viu,
                       on tot passa.

De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Ingravidesa

És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.

És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.

De: I. Terra de nit

M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011

Premi Carles Riba 2010.

Sidra

 A principis de setembre collíem
la poma i a l'octubre ja estàvem
amb la sidra. Els meus oncles matxucaven
amb cops secs, suant dalt de
la pastera. Els més joves carregaven
a l'espatlla sacs i ampolles.
El meu avi premsava el cup, només
l'imprescindible, els deia.
I aquell suc degotava
pels taulons com un petroli
fred, dolç, dens.
I era un món només d'homes,
un món tallat
a la mesura d'ells.
Tota la violència era allà amagada.
Tota la violència, com una guineu,
es resistia a mostrar llavors
les seves urpes.

Berta Piñán. La ferida = La mancadura. 2018

Nota de l'autora.

Nota i traducció de l'asturià de Jaume Subirana.

Textos en asturià i català.

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món

⇓

L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde

De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.

Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable

- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.

El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.

                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.

De: Al cor de Girona

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

De: I. El cel del laberint.

Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

la constatació

fa temps que reculls tots els pecats
en un cest de vímet que es forada / i s'escola
l'aigua cap als peus / i els rega
amb el cor esbatanat / i vols
fer dels teus mots un grumoll primigeni
que ho permeti explicar / tot.

Pol Guasch. Tanta gana. 2018

3r Premi Francesc Garriga, 2018.

Boscos

Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

paradís o autòpsia

oberts en canal
dos peixos espasa
després d'haver-se estimat tota la nit.

De: II. Apologia de la violència afectiva.

Raquel Santanera Vila. Reina de rates : crònica d'una època. 2021

36è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol.