Font de Canaletes

Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.

De: doble joc

Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51

Elogi de la primavera

Feixos de llum. Coleòpters.
S'esvalota a la corda
verd metàl·lic iridescent
el rei Escarabat.
Donant voltes retorçades

com un vedell.

De: I Brilla en la foscor

Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 75

Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.

Text en grec i català.

Això, no ho sé

Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig 
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.

De: # El món dels vius, I.

Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021

Traducció de Paco Esteve.

Text en gallec i català.

Petit consell per a un filòsof sorrut

Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un 
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el 
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46

L'ex-col·legiata de Sant Feliu

Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.

Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.

El teu cloquer, com brau marlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal

i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.

De: Els temples

Josep Tharrats

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 50

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Deixa'm explicar-te

Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.

Xelo Llopis

Es troba en el llibre:

Estels de paper : mostra poètica. 2012

Nota:  A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.

La vida

La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.

La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.

#II. El germen

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50

Epíleg de Raquel Casas Agustí.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.

Jo no vull ser com tu

Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
 ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.

Bel Granya. Mudar de pell. 2016

També es troba a:

«Extirpada de tu, mare»

Relacions entre mares i filles.

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Una cara

És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.

I no saps quina de les dues et convenç més.

De: Parèntesis

Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167

Traducció i pròleg de Pau Sabaté.

La ciutat esfullant-se

La ciutat esfullant-se
a la gola oberta del bosc.
Mudes, les branques dels cards
s'hi adormen. Funestes com la nit
les conques se m'esquerden.

                { v }

De: Bec de fang

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Illes Cíclades

Un vent frenètic
s'enduia les illes. En una onada blava
la cítara d'Apol·lo

les va assentar.

De: I Brilla en la foscor

Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 79

Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.

Text en grec i català.

Artesana

En els tallers sense llum
hem fabricat ocells
que no canten
estels que brillen
però no volen
a la velocitat
en què cau la llum
a la gola
del foc delicat amb què treballem.
Pensava que havia descobert
un kit de supervivència
soterrat
al cor de la lluna
pla i resilient com tortugues
una capsa de carei
suspesa
a la boca de la foscor
amb gravats precisos i improbables
esculpits a la closca
i la carn tendra a sota.

No vaig reconèixer
la forma
del meu propi nom.

El nostre cobrellit
és una flor de mitjanit
que arriba
ben avall
fins al terra
és allà
on el teu art es revela.

  Part III

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024. P. 127-128

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Glossari de noms africans utilitzats en els poemes.

Bibliografia.

Sobre la bondat

Que bo
que els núvols viatgin com ho fan,
com els vestits llargs dels àngels
de la nostra imaginació,

o que s'amunteguin per esqueixar-se després
en ofrenes cícliques,
i que bo
que els arbres ombregin els ocells pacients

sota les fulles espesses,
i que bo que al camp,
al matí
l'ocell roig es torni a divertir, la gola plena de cant,

i que bo
que els foscos estanys, de nou frescos,
mostrin les copes blanques dels lliris
com si cadascun fos un ull que mira cap amunt,

i que bo que el petit xarxet alablau
hi vingui nedant, content com sempre,

etcètera, etcètera.

Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció i pròleg de Corina Oproae.

Text original en anglès i traducció en català.

Tankes a Maria-Mercè Marçal

  I

De l'injust oblit
pertinaç guaridora.
Al desert cremat
de l'eixuta memòria
hi portaves la pluja.

II

Algú del futur
farà recer a l'ombra
del teu brancatge
no de llengua abolida
ans de llengua regada.

Josefa Contijoch

Es troben en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 156

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Els putxinel·lis

Fan, fan, fan
els petits putxinel·lis
fan, fan, fan.
fan tres voltes i se'n van.

Nota: "Els putxinel·lis" es cantava per a fer bellugar i accionar les
manetes dels nens com si fossin titelles.

Actualment seria vàlida de la mateixa forma.

Cançó infantil 3-4 anys.

Virolet Sant Pau : cançons populars catalanes per a nens i nenes de 2 a 5 anys : seleccionades
i adaptades per Montserrat Busqué i Barceló. 2008. P. 31

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Harmonitzacions: Joan Figueres.

Veus: Nens de l'Escola de Música de la Garriga: Miqui Giménez, Roser Cabacés, Joan Figueres.

Pròleg a la primera edició: Ireneu Segarra.

Cançó nocturna

(Fulbe)

El cel s'enfosqueix
com un cotó fluix tenyit de cendres.
Dels núvols goteja llet fresca.
Udola la hiena, i el lleó,
senyor de la màgia, respon arrogant!
És bo, en aquesta hora plàcida,
xiuxiuejar a un amic de pell clara.

Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999. P. 48-49

Il·lustracions de Ramiro Fernàndez Saus.

Vells murs

Vells murs de pedres
que s'atrauen,
perpètues,
les unes a les altres.

Murs de pedra seca
que ens guien
i protegeixen el camí,
i una successió infinit
de camps d'ullastres i cultius
que entapissen l'illa.

Noemí Morral. Camí de cavalls : Menorca. 2019. P. 84-85

Dibuixos de Noemí Morral.

Penyal

Alta ventura:
saber un coll august
on capbussar-se.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016. P. 65

"Postil·la" i "Notes finals i més dedicatòries encara" de Maria Josep Escrivà.

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Mira més enllà

Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.

Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.

De: III Veu pròpia.

Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025

Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.

Llevar-se

Llevar-se a poc a poc, a l'alba,
anar creixent amb el matí,
respirar igual a la tarda,
reposar en caure la fosca,
restar en pau tota la nit
i despertar-se amb el nou dia:
aquestes són les vint-i-quatre
hores de l'aura a Sils Maria,
i aquest el seu cicle perpetu.

62

Levarsi piano insieme all'alba,
crescere lungo la mattina,
spirare uguale il pomeriggio,
quietarsi quando si fa sera,
aver pace l'intera notte
e risvegliarsi al nuovo giorno:
queste sono la ventiquattro
ore dell'aura a Sils Maria
e questo il suo perpetuo ciclo.

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció; # sobre Fasani i sobre novenaris, d'Antoni Clapés.

# «Com una darrera aventura» La mirada pura dels Novenaris de Remo Fasani. Epíleg de Maria Pertile.

Text en català i italià.

Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.
                                              Fernando Pessoa

Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

No vella del tot

No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.

Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?

S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.

Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.

XV

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

La noia escriu

 24

La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.

25

Consolen el món
esquelles i címbals.

26

Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.

27

Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.

28

Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.

Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38

Si tot va bé

Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
«Si tot va bé», pensa, «els qui ara són nens
esborraran les negacions». Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les «o». Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.

Mireia Calafell. Costures. 2010

XXXIV Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009.

Pròleg de Màrius Sampere.
Epíleg de Gemma Gorga.

L'hivern del samurai

               Who hateth thee that I do call my friend?
                            William Shakespeare, sonet 149

Aquell hivern m'havia convertit en un samurai.
Errava per la ciutat buscant una missió
que donés al meu cos una certesa
(una velocitat, un destí), però la violència del tachi
em gelava les mans, els nens
i les seves mares em miraven espantats.
Els policies abaixaven el cap: no volien problemes.

Cansat de carrers que no em duien enlloc,
vaig seure en un jardí oblidat
pel fred del gener. Els ocells hi saltaven
rítmics i el sol desfeia el gel que m'impedia acariciar.
Vaig tancar els ulls. Em va conquerir
una calma desconeguda. Vaig adormir-me
i, en despertar, al davant se m'obria la sendera
dels teus ulls foscos.

Vaig recuperar el tachi, disposat a iniciar el combat
contra els vells enemics en comú,
però em vas agafar la mà
(encara blava, mig gelada), i em vas pregar:
«Deixa que passi l'hivern infaust i després marxarem;
jo i la resta de fantasmes».

Marià Veloy. El quadern de l'espia. 2021

Premi Mallorca de Poesia 2020.

Tot s'ha acomplert

Camins que són tota una pasterada.
Jo m'hi obro pas al mig d'aquests indrets.
Com qui fes pans amb llims i glaç, funyint la massa,
m'empantano i avanço pel fangueig.

Hi passa un gaig que crida i baladreja,
per aquest solitari bedollar.
Com una construcció no acabada, incompleta,
el bosc s'aixeca buit, més elevat.

Puc veure-ho, a través de les clarianes,
tot, la vida futura, tot sencer.
Fins la fracció d'una centèsima, tot passa,
tot passa com ho veig, tot s'ha acomplert.

Penetro bosc endins, no tinc cap pressa.
La neu i el glaç s'assenten per estrats.
Com a un ocell, un eco em tornarà contesta;
que tot el món, en pes, m'està obrint pas.

Enmig d'un clap, on l'amarada argila
ha quedat, terra nua, al descobert,
hi piupiueja un moixonet com amb sordina
i espaiant, uns segons, els refilets.

Com qui escoltés una capsa de música,
atentament, para l'orella el bosc,
i va recol·lectant la veu vibrant i fluixa,
i espera pacientment que es fongui el so.

I jo, aleshores, sento a unes cinc verstes
com un cruixir de passes i un ronc greu,
degoteig d'arbres, i la fressa amb què s'esberla
i cau, teulada avall, bramant, la neu.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Text en rus i català.

Llibre

Al recer de les vostres pàgines
existeixo.
La ficció hi transita inabastable
i malgrat tot hi soc.
Qualsevol lletra, una de sola, soc jo.
I totes, també.
L'aire, el sexe, la mort,
                                     la pell,

tipografiada,
enquadernada.
Incunables de pergamí, descatalogats.

De: Dona mosaic.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa.

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010.

Un personatge transparent

No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.

Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.

Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107

Traducció de Corina Oproae.

XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".

Text en català i romanès.

S'acosta la remor

S'acosta la remor d'una multitud   fora que siguin
cavalls   corrent per les teulades
sabates   frisoses de tocar l'eternitat
nins morts   amb ocells als ulls
que   les marees escampen arreu
dels meus somnis.

7

De: Tots els cavalls (2017)

Antònia Vicens. Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. 2020

Il·lustracions de Lily Brick.

Pròleg de Jaume Pont.

Qüestionari Suda. P. 71-76 " d'Àngels Marzo i Torres, Josep Maria Rodríguez Cabrera.