El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Aleshores fou el fred i la no-llum

Aleshores fou el fred i la no-llum:
era quan la terra era el centre i ho creien
i els homes giraven al voltant d'un déu
i la suor del treball els alimentava lleugerament
i les pells i la llar (un incendi en el fons d'un quadre)
i les misèries del no poder decidir.

Ara és la xafogor i la calor
una matèria que s'escampa
que existeix si s'observa
i la gota que regalima pel front
esdevé llàgrima: es reté dins un tel invisible, porós i del pes
s'acaba desplomant.

De tanta humitat n'hem fet fang,
del fang, maons,
de les misèries, ciment,
de la inseguretat, bigues,
del cedre, mobles i armes,
de les paraules ones en una xarxa de miralls que es difonen fins a l'infinit,
per prefabricar l'antiga torre:
una Babel, llisa i pulcre,
parcel·lada i emmurallada

i en la resta del món frutificaran les ombres
i en el mar, la humanitat
i alguna mena de futur.

Núria Mirabet. Lianes o les rates que imiten l'Esther Williams. 2021

Pròleg de Pere Gimferrer.

Himne

No tot és claredat a dalt de les alzines;
s'enfonsa un verd més fosc al coure de la llum:
l'home color de vi, les estrelles veïnes,
la copa de tenebra i tabac en un grum.

De tanta claredat, el fons del cel esclata;
com un timbal de fosca, el capvespre granat;
la llum esquinça al cel el blau de la buata,
el blau esquinçador del blau embuatat.

Feta estelles, aguaita la claror de campanes,
el safir de la llum, la comarca del vi:
el mar color de sang colpeja les drassanes
amb l'enterboliment del vespre carmesí.

Un fus de llum, un fus encès al cel que crida,
un fus al cel que tria la claror d'existir;
amb una esgarrapada, la túnica teixida,
de cap a cap l'esberla la llança del matí.

La túnica del dia i de la nit, la túnica
teixida per les ungles del vespre cabdellat.
Un rapte de centaures flameja en la nit púnica,
als enderrocs que miren les armes del passat.

Pere Gimferrer. La llum. 1991

També es troba en el llibre:

Barcelona Poesia. 1998

Antologia a cura de Gabriel Planella.

Ningú comprèn el nostre Stanley Kowalski

Ningú comprèn el nostre Stanley Kowalski.
Ningú percep la seva sensibilitat
quan llença cadires o escridassa la mare.
Ningú el seu crit desesperat
quan surt a caçar o s'esbatussa amb el veí.
Ningú entén la tragèdia
que li ha tocat interpretar a aquest home
que ha de desaprendre tota la seva masculinitat
i no pot, i no en sap.

Laia Carbonell. Nibrós. 2020

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2019

També es troba a:

«El llop era ver» 

Violències masclistes

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Demano minuts

Demano minuts i hores i mesos
quan la immediatesa trenca el fil i
sembla que no tinguem passat:
dies i nits
carregats de robins i pedres afganeses.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès.

Short talk on walking backwards

My mother forbad us to walk backwards. That is how the dead walk, she would say. Where did she get this idea? Perhaps from a bad translation. The dead, after all, do not walk backwards but they do walk behind us. They have no lungs and cannot call out but would love for us to turn around. They are victims of love, many of them.

Xerrada breu sobre caminar cap enrere

La mare ens tenia prohibit caminar cap enrere. Així és com caminen els morts, deia. ¿D'on havia tret aquesta idea? Potser d'una mala traducció. Al cap i a la fi, els morts no caminen cap enrere, però sí que caminen darrere nostre. No tenen pulmons i no poden cridar, però els encantaria que ens giréssim. Molts d'ells són víctimes de l'amor.

De: Short talks (2015 [1992])

Traducció de Núria Busquet Molist.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 130-131

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

O amor das cousas

O amor das cousas

mancaba como a voz
dun can ferido que
viña desde moi lonxe.

L'amor de les coses

feia mal com la veu
d'un gos ferit que
venia des de molt lluny.

De Muiñeira da Pinguela (inèdit)

Lupe Gómez

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 52-53

Traducció d'Eduard Velasco.

Artrosi

De l'altra banda
                          dels cubicles on vivim
els nostres cossos són xerrics de matalassos.
Les parets són paper fi per dir els insomnis
plorallosos que ens tenim a cada banda
dels cubicles amb dos mesos de fiança
                               en què vivim.

Maria Sevilla Paris. Plastilina. 2021

Epíleg de Maria Callís Cabrera.

Noia morta

Com una cinta d'aigua que travessa
l'obaga verda sospirant tot just
i és tota adeus en el penyal adust
i en el pendís enganyadora pressa,

sempre passant i sempre romanent
com si fos ala i fos arrel alhora,
fidel al branc que es gronxa al seu devora
i a l'ocell que el deixà ploma-batent,

i ve l'hivern, el magre rapissaire
d'allò que es mou, amb argelagues d'aire,
tort de fumeres agres cap al cel:

a llunyanies meves decantada
la mort va deturar-me amb una unglada,
ai l'adormida soledat del gel!

De: Evocació dels morts. XVII. 

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2022. P. 113

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Sonet marí

                                                A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                     Malta-Alexandria, juny 1933

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tempestat de flama : antologia poètica. 2012

Introducció, bibliografia i propostes de treball
a cura de Roberto Mosquera.

Ametlla de tarda blanca

Ametlla de tarda blanca:
creua'm el pit.
Separa els fils de pluja
dels mestrals grocs,
car el capteniment
frisa les cèl·lules
i flairosos, corbats,
dins viles mudes,
nodrim les soledats
de verds ben tènues,
amb una arena humida
als peus cansats.
I escoltem cada nota
del temps malalt
que empresona els turmells
i vol cremar
els tèrmens de les nits.
Som conscients
i som ben conscients
que els coralls es reclouen.

M. Antònia Grau

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

La vall fosca

Baixava un pastor
per una vall fosca,
però en mirar el cel
ja té al nas la mosca.

Crida al gos d'atura
però ell no li respon.
Ovelles tossudes
no es mouen d'on són.

Llavors cau un llamp...
rosteix una ovella.
S'ha buidat el camp.
Li xiula l'orella.

Una tromba d'aigua!
A buscar aixopluc.
Es troba una porta,
gravat un escut.

Una escalinata
el duu a un soterrani.
A baix ensopega
i fa rodar un crani.

La closca li parla,
el pagès fa un crit.
Surt amb dues gambades
al mig de la nit.

Sota la jaqueta,
quina tremolor.
El pobre es pregunta
si és fred o és la por!

Fantasmades rimades. 2009

Text: Núria Albertí.
Il·lustracions: Luis Demano.

Do mi sol

Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.

De: Escenaris paral·lels. Connexió.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

La portada d'un poemari bestseller

No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.

De: L'únic que em queda. Avalon

Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020

Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira

¿Ca l'Arbre?

Tres o quatre colors es planten davant meu al ras de terra,
sense cap altre propòsit, ni ordre ni acció aparent, que
aquest de plantar-se. En el més viu de tots s'hi posa un pinsà.

Davant la certesa que la naturalesa és la imaginació mateixa,
m'he passat la tarda girant les fulles del portal d'entrada
perquè obrin cap enfora i tanquin cap endintre.

Així les coses, mica en mica, ha anat entrant al taller la
visibilitat i la presència d'un món moblat: l'immens saló
dels arbres.

Perejaume. El sol i les fogueres : 118 punts finals. 2022

Políptic de l'infant

Prínceps del silenci, oh taciturns
a qui cridava en els llunyans cels nocturns
la veritat de les estrelles mai vistes.

La vostra faç és la faç dels elements,
solitària com el mar i les muntanyes
vingué del fons de tot com les fontanes
dura i pura com ho són els vents.

Painéis do infante

Príncipes do silêncio ó taciturnos
Por quem chamava nos longínquos céus nocturnos
A verdade das estrelas nunca vistas.

A vossa face é a face dos elementos,
Solitária como o mar e como os montes
Vinda do fundo de tudo como as fontes
Dura e pura como os ventos.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Transmutatio

Rierols daurats s'escolen tartera avall:
             orografia del no-ésser.

           Or o grafia: fer del plom, or,
                                  -L'escriptura, pedra fiolosofal.

De: II. Fam

Mireia Ibáñez Cid. Esta negra mala herba. 2024

Postfaci: Míriam Cano.

Somio amb les parpelles plenes de funàmbuls

Vas baixar del tren
A ritme de blues regurgitat
Espargint monosíl·labs,
Bufant un vidre pàl·lid,
Tímid de vellesa prematura:
Amb el re-fer del des-fer
A la boca

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano.

Ens conduïres pels camins de la pau

Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.

La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.

La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.

I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.

                                 A la meva mare

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Seure en un pedrís

Seure en un pedrís, prefereixo,
a perdre la mirada en els escrits.
Contemplar i parar l'orella,
recuperar l'olfacte, el tacte
de l'ombra i el solei,
a mantenir forma de quatre
abocada a l'irreal teatre
que espurneja fluorescent.

Arengar els núvols, prefereixo,
a restar muda davant de l'immens;
colpir els matolls i el grèvol boix
a cops de rima i fullaraca,
inscrivint mots al mig de l'aire,
a prémer tecles endreçades
que no decanten mai de banda
i només són perquè els dits salten.

Anna Maluquer

Es troba en el llibre:

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed. P. 26

Edició de Montserrat Serra i Arenas.

Pròleg de la primera edició de Mercè Pomer.

El que hauria vist en un altre

EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.

De: Totes les esperes.

Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024

Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.

Poesia

La poesia neix quan mor una experiència,
que es desfà just al temps de ser viscuda.
I d'allò que ja no és,
només en queden les paraules.
En el darrer alè, en l'última mirada al present,
la poesia és el dolç i etern comiat.
El fil de llum que uneix cada instant,
perquè la vida continuï.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Llevantada, fúria

Llevantada, fúria

gel, boira, flama.
Estats físics que mesuren
la textura de la força
que desfermen dues gotes
en formar-se dins i fora teu

un oceà.

De: Amarar la mare, amarar a la mare.

Sandra Blanch. Amarar. 2024

XXVIII Premi de Poesia Màrius Torres 2023.

S'enarbora

S'enarbora davant la imatge especular,
la dramatització d'abandonar la cura,
la resistència de la tensió travessada
per aquells que ja no hi són,
imatge indicible al centre del vitrall;
aquí i ara, l'ambivalència de la figura
que desentela un desig irresoluble:
l'evocació del perfum,
                                   reemplaçament i obertura.

De: Resignificació, V

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.

Primavera

Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.

Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres
i tenies la veu color de rosa.

Temps era temps, amor, temps era temps!

Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.

Dissabte de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.

De: Joc de l'amor i de les estacions (1954)

Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó. 1990

Un estiu a Calcuta

Què és aquesta beguda sinó
el sol d'abril, espremut
com una taronja al
meu got? Xarrupo
el foc, bec i torno
a beure, estic borratxa,
sí, però de l'or
dels sols. Quin noble
verí em corre ara per
les venes i m'omple
el cap d'un riure
pausat? Els meus neguits
dormiten. Les bombolletes dringuen
al got, com el somriure
nerviós d'una núvia, i venen a trobar-me
els llavis. Estimat, perdona
aquesta treva del
meu desig, l'entelament
de la memòria. Que
breu la durada de la meva
devoció, que breu
el teu regnat quan, amb
un got a la mà, bec, bec
i torno a beure aquest
suc dels sols d'abril.

Kamala Das. Parlo tres llengües, escric en dues, somio en una. 2023

Selecció, traducció i pròleg de Gemma Gorga.

Text en anglès i català; preliminars en català.

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Damunt de l'aigua

Damunt de l'aigua
un crit es desfigura:
pont d'esperança.

De: Primavera



Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams.