El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.
Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.
M'importa la llum
perquè m'importa la vida.
Esteve Plantada. Troncal. 2020
Epíleg de Jordi Marrugat
El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.
Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.
M'importa la llum
perquè m'importa la vida.
Esteve Plantada. Troncal. 2020
Epíleg de Jordi Marrugat
De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015
Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.
Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.
Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.
Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.
Desitgem-nos text.
Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.
Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021
Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós
A Carme Ballús, per "Dies petits"
Minut 13:59, a youtube.com
la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta
el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa
la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil
La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats
la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020
Ajuntament de Granollers
Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada,
els alts cims de la Mola i del Montsant.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol
Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol
Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla
Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022
Lectura a la ciutat de l'Alguer
(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)
Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Cau la nit
i tot sembla foscor.
Però,
de sobte,
una espurna
i a l'horitzó
de llevant
esclata una llum
diminuta, ínfima,
gairebé insignificant.
I arrenca
una albada
on tot serà possible.
I la vida; el regal.
Xon Belmonte Mateu. De ser i d'amar (2000-2022) : poesia. 2023
Il·lustracions: Remei González Cara
L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.
Ferran Canyameres
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
descans.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.
Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents
cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.
Innàsiu Delogu
Lectura a la ciutat de l'Alguer
(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)
Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
«com ell, jo vull florir,
baldament per morir.»
JACINT VERDAGUER
Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,
cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.
Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,
pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.
Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,
fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,
capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.
Guillem Benejam. Fondària. 2021
Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos
Hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Potser perquè és despistada?
Potser perquè és divertida?
Potser perquè li agrada disfressar els peus amb els mil colors del dia...?
El cas és que hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Fragment de:
Un peu diferent a cada mitjó; Un mitjó diferent a cada peu. 2014
Text: Joan Calçotets
Il·lustracions: Armand
Dins,
Piscina poesia. 2021
Textos de diversos autors
Il·lustracions de Maria Beitia
Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.
Seria com una Torre de Babel*.
*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües
La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
Damunt del blat que oneja
com una mar daurada
de rígides escumes
i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
que envejaria el foc;
mentre, porugament,
les dolces margarides
esperen joves mans
que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
la terra assolellada,
colrada, cama nua,
l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
la calda del migdia
amb una bafarada
madura, de bon blat.
De Vivències (Obra poètica inèdita)
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.
—————————————————
Trees
I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.
Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019
Poems in Catalan
Translated by Julia Dale
en algun lloc, un sol. més avall, uns nois bruns
com el sègol s'insulten les mares i juguen a bàsquet, salten
dins de l'aire i s'hi queden. uns nois es converteixen en llunes
noves, foscos com genives, supliquen a l'aigua d'un blau
d'hematoma que s'alci, almenys que es remogui, almenys
que els torni un parell de pares ofegats. no començo.
la història és el que és. ja se sap el que ha fet.
mal gos. mala sang. mal dia per ser un noi
del color d'un juliol ben viscut. però aquí, ni a la terra
ni al cel, no ens recordem de les camises blanques
fetes vestits de robí. aquí, no hi ha llengua
per dir policia ni llei, res que es pugui dir blanc.
si nevés, la neu cauria negra. sisplau, no digueu que som
morts, digueu que som vius en algun lloc millor.
quan resem diem els nostres noms.
quan anem a comprar caramels, tornem.
Danez Smith, dins,
38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023
Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals
Traducció de l'anglès: Toni R. Juncosa
Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.
Per al llibre de salms d'aquests vells secs
Salvador Espriu, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Un ver poema és sempre una finestra
oberta al món
per veure horitzons més amples.
Francesc Manunta, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
Era la pedra i ara és la reixa.
La petja breu que va ser l'arrel.
Peix-mot pescat a l'encesa.
De Poemes inèdits
Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022
Il·lustracions de Felícia Fuster
Pròleg de Francesco Ardolino
Temps de traspàs. Crosta a crosta
Ens buidarem amb la persistència de les erugues
Que guixen mandales a les rajoles del pati
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano
És el perill, que em salva.
La salut porta risc.
M'exposo a estar segura;
l'aguait és atrevit
i la incertesa, antídot
que rescabala el trist.
És l'escull una dansa:
garantia que visc.
Penja d'un fil la vida
que és fora de perill.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Escriure, fer-se centre de la mirada de l'altre: una mirada que tracta
d'hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l'espill on
es reflecteix un alè creador.
Abandonar el jo, esdevenir l'altre. Afixar una veu, dibuixar el codi
secret, xifrat —potser imprenetrable— de l'altre que hi ha en mi.
Escriure, tan sols, per a l'altre —aquell que espera aquesta escriptura.
No pas un altre com ara jo, sinó un altre que no soc jo: alteritat de
l'escriptura.
Tagrera. De l'escriptura, del silenci
Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022
Pròleg de D. Sam Abrams
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019