Incendis

Incendiaries aquest blau de tan extern,
aquest blau de cendra i cims eixuts
-blau del sempre estiu, blau indòmit.

Incendiaries la carn deserta del riu,
aquell cec moviment que és només
llum sorda i fingiment de colors.

Amb estrenu combat incendiaries ara
aquesta pulsió, aquest esforç clos
el pàl·lid record dels arbres caiguts.



Antoni Defez. Incert moviment. 2008

Verdaguer

La seva llengua literària va dotar la tradició

d’una autoritat àulica, que li va permetre

de sobreposar-se al llenguatge literal que

havia reduït la imaginació dels seus usuaris.

...

Va estendre fins a l’infinit les possibilitats

de pensar i les de construir nous móns, implícits

en la capacitat de la metàfora de fer reals les idees.

(Fragments)

Antoni Marí. La vida dels sentits, 2004, p. 77

Senyal de perill

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.

No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
-ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

[Publicat al llibre Arietta, 1996]

Maria Àngels Anglada. Maria Àngels Anglada, 2009

In memoriam

Avui ha mort Philip Larkin
-avui ens ho diuen els diaris.
Al seu país, a la ciutat
on treballà
i d'on gairebé no es mogué mai.
Bibliotecari, va anar a la feina,
com tothom, unes hores cada dia,
i després se'n tornava a casa, caminant,
per a sopar i reposar
i distreure's una mica,
també com tothom.
A més, de tant en tant
escrivia; escrigué quelle cose
che han nome poesia...
Així l'hem conegut, uns quants.
Si no, hauria estat
un qualsevol Mr. Bleaney,
com el dels seus poemes.



(Aquesta inapreciable diferència, tanmateix,
és el que més agradava als seus lectors).


2.XII.1985

Àlex Susanna. Palau d'hivern. 1987

Acordar

          Perquè sempre ens ennobleix

Mena la poesia al cor,

i a dins, molt endins, del cos.

Així quan la força estranya

s’arrapa fort a la disputa,

la cordialitat  acompanya.

Si va afluixant

la col·lisió

respirem de nou.

És quan la tendresa vol.

Si ens ve el riure

sent comprensió o s’enfada.

I si ens veu els ulls humits,

sent una pietat desbocada.

Teresa Grau Ros

Aniversari

En el temps en què celebraven
el dia del meu aniversari
jo era feliç i ningú no era mort.
A la casa antiga, fins i tot que jo fes anys era una tradició
de segles
i l'alegria de tothom
i la meva, era segura com
una religió.
En el temps en què celebraven
el dia del meu aniversari,
jo tenia la gran salut de no entendre
res,
de ser intel·ligent per a la família
i de no tenir les esperances que els altres posaven en mi.


Álvaro de Campos. Les Lisboes de Pessoa. 1999

Si vols

Si vols, si penses
la guanyada riquesa
de les imatges,
duràs sense recança
als llavis un somriure.





Salvador Espriu, dins el llibre:

Josep Grau i Colell. Invitació a la poesia de Salvador Espriu. 1992

Ruth desvetllada

Volia dir-te, amiga, el record d'una tarda,
d'ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,
escoltem entre els joncs la remor d'aigua lenta
i parlem. (Si fes mai una fotografia,
damunt d'un fons benigne de verds desenfocats,
laberíntic de tiges i d'heura arrapadissa
al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:
els de la teva veu). Parlarem al jardí.
Tossut, jo voldré dir-t'hi pulcres alexandrins
per aixecar un poema que pogués dur per títol
"Ruth desvetllada". Sí, ple de ressons antics,
vers a vers l'escriuria damunt d'uns altres versos.
I que et parlés d'ahir, de fa una estona, d'ara,
quan m'has llegit, pausada, L'amitié féminine,
on Renée Vivien lloa la bíblica amistat
de Rut i Noemí. La teva veu tenia
els ulls afirmatius.
...
Tot això, et contaria: vint-i-quatre quartetes
en rimes consonants, per arribar al moment
de la sega i la gràcia en què Ruth allibera
de la mort Noemí.
Però jo no sóc qui.
No tinc versos alats com els teus entre els dits.
Sóc només una veu que et vol retre homenatge
tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,
i més lluny quan m'hi acosto.
...
jo t'he dut aquests versos que et parlen d'altres versos
que no he sabut escriure, perquè els sentis i els vegis
i potser, quan els cullis d'un sol cop de falçó,
esdevinguin indicis d'una llengua abolida,
alcin ponts en la nit entre dos idiomes.
Alcin ponts cap a tu.



(Fragment)



Carles Torner. Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Moment inicial

Cerco estones lentes d'aire antic,

tancades per rellotges sentinelles

i clavades a les parets com quadres.

No hi ha pressa; és diumenge,

i els avalots dels últims dies

han deixat pas al silenci.

Com quan teníem aquell televisor

en blanc i negre

i les veïnes de l'escala

pujaven al terrat a caçar núvols.

David Escamilla. La casa del temps, 1993

Sextina a Maria-Mercè Marçal en la publicació del seu primer llibre

Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
-fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre, el veig com una barca,
ben blau damunt el fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!



Joan Brossa. Vint-i-set sextines i un sonet (1976-1977. 1981,

dins el llibre,


Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000

Veus que no veus

Deia un dels més grans lectors de poesia que hem tingut a
casa nostra, Joan Ferraté, que l’únic que l’interessava
“és la manera com l’obra literària s’arrapa en el psiquisme
del lector”: pocs com ell per a desentranyar el seguit de
processos que s’hi produeixen, en aquest terreny de joc,
però abans cal que la partida es jugui en cada lector,
i perquè això pugui esdevenir-se plenament, més que més
si es tracta d’una veu pròxima en el temps i en l’espai
com és el cas, basta que els poemes ens ho diguin tot
-tot el que tenen a dir-nos- directament i sense
interferències, ço és, valent-se exclusivament d’ells
mateixos, de la peculiar barreja de so i sentit
de què estan fets com a artefactes verbals que són.



(Fragment del pròleg)


 Àlex Susanna


Agustí Vilar. Sargantanacarícies. 2003

No pas l'atzar

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!



J.V. Foix. Sol, i de dol. 1975

Vengué d'Escandinàvia

Vengué d'Escandinàvia; el seu parlar
no enteníem de prompte, però ens era
visible dins la llum del riure clar
l'ànima juvenil de l'estrangera.
I pels cors baronils que una cuirassa
de gel feia insensibles a l'amor,
ella va ser la súbita calor
del sol qui los desglaça.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006

No escanyis la petita que viu, rebel, en mi

No escanyis la petita que viu, rebel, en mi
que m'incita al candor, a encendre la mirada,
a estrenar boscos on els llops fan nit
i a creure en el poder de les paraules:
insecte estrany que fins i tot clavat
a la seva minúscula ranera
impenitent arbora
el repte del seu vol.



Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000

La poesia és una cosa ben estranya

La poesia és una cosa ben estranya,
per alguna raó no es deixa enterrar viva i ressuscita,
fins i tot malgrat els esforços d'un aparell
propagandístic tan poderós com el nostre.



(Fragment)


Nadejda Mandelstam, dins,

Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal

El naixement d'un somriure

Quan un infant enceta el seu somriure,
amb entreratlla d'amargor i dolçor,
les comissures de la boca ballen
en l'oceà sens límit ni senyor.

Ell és feliç, immensament feliç,
tempteja el rictus amb magnificència
i va marcant l'entrada al paradís
del reconeixement de l'existència.

S'aixeca un continent sobre les aigües
-el caragol dels llavis que es desvessa-
en un segon atlàntid que ens enlaira
amb música de lloa i de sorpresa.


9 de desembre de 1936
17 de gener de 1937


Óssip Mandelstam. Poemes, 2009 
Tr.: Helena Vidal

Haikús del calidoscopi

aprofites cada instant
que el món baixa la guàrdia
per pensar en ella


el dia que ella et toqui
el teu cos vibrarà
amb una nota clara i sostinguda


l'estimes
arribaràs fins allà on sigui
amb ella


t'agradaria escoltar
aquesta música amb ella
res més



Selecció


Ramon Farrés. El present constant. 2009

Mare

La mare no va tenir jardí
sinó illes de penya-segats
surant, sota el sol,
en els seus coralls delicats.
No hi va haver una branca neta
a la seva pupil·la sinó molts garrots.
Quin temps aquell quan corria, descalça,
sobre la calç dels orfenats
i no sabia riure
i ni tan sols podia mirar l'horitzó.
Ella no va tenir la cambra d’ivori,
ni la sala de vímet,
ni el vitrall silenciós del tròpic.
La meva mare va tenir el cant i el mocador
per a bressolar la fe de les meves entranyes,
per a aixecar el cap de reina no escoltada
i deixar-nos les seves mans, com pedres precioses,
davant les restes fredes de l'enemic. 



(Traduït per a aquest blog)


Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti

Parar-se i esperar

Parar-se i esperar
al punt de l'horitzó
on s'encreuen els somnis
esperar al mig de l'espera
(no es pot saquejar el cor
com si fos un fortí)
parar-se a frec del dibuix de sorra
del vel de seda
tocar el voraviu
d'allò que no té nom
i et salva.



Josefa Contijoch. Les lentes il·lusions. 2001

la guerra és una font d'experiències formidable.

La guerra és una font d'experiències formidable.
Tant d’experiències positives com negatives.
N’hi ha unes que són extraordinàriament bones,
profitoses, que si no és una guerra no pots aprendre.
L’autèntic sentit de la paraula amistat,
parlo en profunditat, de bo de bo, sense fronteres,
solament en una guerra s’aconsegueix trobar.
I després, és clar, hi ha les negatives,
que són les que fan que hagi dit tantes vegades
que la guerra era una escola magnífica però cara.


(Fragment)


Entrevista de Joan Fuster a 
Tísner. Tísner : miscel•lània d’homenatge, 1996

Al llarg de tota una impaciència

Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.




Feliu Formosa. Darrere el vidre : poesia 1972-2002, 2004
Pr.: Enric Sòria

AUF DER ERDE UND IN DER HÖLLE

Thomas Bernhard

Hi ha tanta pena al món, tan sofriment,
tanta ànima esqueixada,
tant cos martiritzat...!

No cal pas ser feliç,
només tenir un bocí de pa i un bol de llet
cada matí
i unes engrunes, ni que sigui, de tendresa,
per a saber-se afortunat
sobre la terra,

a l'infern.

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Estatgera

I recordem, ara que hi som a temps,

que tot allò que desitgem conèixer

ens exigeix, necessàriament,

un viatge al centre de nosaltres mateixes.

Farem camí amb el sonall dels records

curosament desat a la butxaca,

com una brúixola antiga, inexacta,

que conservem per a casos d’emergència.

Fragment

Eva Baltasar. Atàviques feres. 2009

Premi Comas i Maduell de poesia 2008 (Premis Literaris Ciutat de Tarragona)

Instant

és necessari i forçós seguir gastant més paraules
perquè encara no ens han sentit
o si ens han sentit s'han tapat finament les orelles
o n'han sentits massa que duien fang a la boca
perquè han posat massa floritures al que no és per florir.


Andreu Vidal Sastre

Foravilers

Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara!




Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida : 1973-1988. 2000

La solució de l'il·lús

La democràcia sols

funciona sense trampes

en els pobles on abans

de votar-la i engegar-la

ja l'exercien, de fet,

per costum i per criança.

I per això no reïx

a l'Espanya retardada

on encara lleven fruit

caciquismes, tupinades,

capellanies i feus,

rebrots d'antigues usances.

¿Com pot Catalunya entrar

en la mateixa fornada

si ella, només per raons

- val a dir-ho -, geogràfiques

supera cívicament

el míser estat d'Espanya?

Que ens deixin, doncs, anar sols

i podrem, amb el temps i palla,

ensenyar-los com se fa

una vera democràcia.

Llavors, i només llavors,

encetarem el diàleg

per arribar a ser germans

- però cadascun a casa!

Pere Quart. Antologia. 1979

Paisatge

Vosaltres, espigats àlbers - homes d'aquesta terra!
Vosaltres, obscurs estanys del goig - que els reflectiu fins
a la mort!

T'he vist, germana, dreta dins aqueixa claror.




Paul Celan. Poemes. 2000 

Traducció de Karen Müller i Andreu Vidal

Tu

El teu nom,

Marina,

té gust d'onada

i ressò de vela

blanca,

d'horitzons

gratats

pel cel

i de calma

blava.

Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt.

Follia per la poesia

"Aquesta follia ve donada perquè la poesia
per a mi ha estat una de les coses que més
m'han enriquit. M'ha donat una perspectiva humana
molt més àmplia de les coses i m'ha donat
una pau i una serenor que m'han acompanyat i
m'acompanyen cada moment del meu viure."


(Fragment)


Ovidi Montllor. Poemes i cançons, 1978