Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya
alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol
adient per posar a prova aquest consell. Perquè
aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé
perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi
l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per
comprendre el món. No per gaudir-la. O més
ben dit: no tan sols per gaudir-la.
(Fragment)
Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995
|
30 d’abril 2013
Recordes quan et deia:
27 d’abril 2013
Companyia
Com pues d'eriçó,
sentíem l'afuada
solitud de la nit.
I, quan el déu solar
escampa el do sagrat,
a punta d'alba,
neix la rosa, impalpable,
amb llargs pètals, que tenen
mudança de colors.
I naveguem
per l'oceà celeste
de la llum... Ulls que canten
la glòria d'Apol·lo!
Mans que amanyaguen
el volum, cantellut
o amorós, de les coses!
Pensament que retroba
l'antic nom, ben cairat,
com un fi dau de vori...
Frescor de l'aire,
solitud esvaïda,
matinal esperança.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
21 d’abril 2013
Dolça senyora
Hi ha una dolça senyora a la finestra
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.
Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.
Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.
Lluigina Cano, dins,
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.
Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.
Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.
Lluigina Cano, dins,
Aniversari
Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.
18 d’abril 2013
Jurat
El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
14 d’abril 2013
Els verds de l'Empordà
Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.
El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.
El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.
El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.
El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.
El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.
El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.
El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.
El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.
Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.
M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,
veureu tants verds que no els podreu comptar.
El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.
El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.
El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.
El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.
El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.
El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.
El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.
El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.
Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.
M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,
Compilador Esteve Albert i Corp
Singin' the blues
A Paco Díaz de Castro
Com notes que tremolen mentre es llancen
per ferir el silenci
i entonar, lent, molt lent,
el seu dol per les coses.
Com una lenta flama
que surt d'una trompeta
i brilla i crema i creix
fins a incendiar la nit.
Per un instant etern
s'ha fet més greu el món,
més ample i més secret, tot escoltant.
Bix Baederbeke ha fet cantar el blues.
Enric Sòria. L'instant etern. 1999
Com notes que tremolen mentre es llancen
per ferir el silenci
i entonar, lent, molt lent,
el seu dol per les coses.
Com una lenta flama
que surt d'una trompeta
i brilla i crema i creix
fins a incendiar la nit.
Per un instant etern
s'ha fet més greu el món,
més ample i més secret, tot escoltant.
Bix Baederbeke ha fet cantar el blues.
Enric Sòria. L'instant etern. 1999
L'amistat
Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
Fragment
Francesc Torralba. L'amistat. 2008
13 d’abril 2013
Voldràs la rosa?
Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.
Susanna Rafart. Baies. 2005
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Vistes al mar, 3 i 4
III
Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.
IV
Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!
Víctor Català, dins,
Absurd esforç
Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
Desmuntatge
- Van serrar les potes del cavall,
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
A Joan Fuster
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
A Joan Fuster
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
01 d’abril 2013
A la memòria
 | ||
Torbido lago ove affuisce il cuore. Tu que tan fidelment on floriren les roses Del desig ara em regues els saules de l'enyor, Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges, Estany enterbolit on aflueix el cor: L'alta ombra del germà de callada tendresa I aquells ulls de l'amat irisats de claror. Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990 |
D'un llibre estès,
 |
| D'un llibre estès,el gest vermell de sang que esdevé flor, la rosa oferta que aculls com una mà que, generosa, es lliura. Sant Jordi és el soldat de Mitilene, el màrtir de Lydda, l'heroi crescut dins la llegenda que les generacions escriuen amb traços ben diversos, i és un alè incansable que lluita contra el drac i ens n'allibera. Sant Jordi és l'aventura i el destí. Ni el cavaller ni el poble no claudiquen. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997 |
Transmutació
No em pintis més peixos al cel
ni estels al mar.
Mira,
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
ni estels al mar.
Mira,
la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
Subscriure's a:
Missatges (Atom)