Esperança

Quan la rosada de la nit
mullà totes les coses
dins mon jardí, no prou florit,
i el març marceja i dins el pit
la inquietud ha deixat roses,
inabastat, amunt, ardit,
s'alça un brot de cinc roses.




Maria Antònia Salvà

Es troba en el llibre:

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Règim

Ni carn ni vins ni aigua,
ni jovenesa ja, ni feneria...
Ni dol ni enyorament a dins ma via,
i el cor xalest, vessant de plenitud.




Maria Antònia Salvà, dins,

 21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (4 i últim)

Per què no fora eterna l'hora
que ens porta el bé
tan a la vora?
Si l'ombra sola d'un neguit
pot fer malbé tanta ventura
tinguem-ne cura,
agombolem-la bé;
que el seu record sigui una força
que cada dia ens mogui el braç
i ens aclareixi tota via
i ens acompassi el pas.



Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (3)

Dalt, la finestra
es bada encara.
Aixeco el cap i veig la mare.
I sento uns ulls
que em miren fit,
i aquell somriure
viatger
-ocell de pau i de missatge
que de la cara del marit
passa a la meva
i torna i ve-
s'ha desvetllat.



Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (2)

És la capella aquí tocant.
I pel jardí va caminant
aquest petit, que és meu
i em sobta.
Jugant amb les filles del Pastor
-trenes lluents i cama nua.
És tan menut i tan valent,
que si el tombava el cop de vent
d'unes faldilles
sap estirar, tot ell braó,
la cinta roja d'una cua
i amb el ditet
tocar una dent
de tota boca somrient
que sigui prop.


Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (1)

      (Jardí de presbiteri a Nuremberg)

Un núvol blanc

pel cel camina

i l'últim raig

del sol ponent

pinta la poma

i fa lluent

tota la branca.

Un violí sona molt fi

damunt el fons

sever de l'orgue.

Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Record de Sóller (5 i últim)

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós qui caceu libèl·lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta sutilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Record de Sóller (4)

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar?


Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (3)

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb el cabell a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (2)

L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca

del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam

d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,

i em feia pessigolles al front l'espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;

filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;

dansaven les corol·les de fulla acarminada,

com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (1)

                              An en Josep Carner

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...

Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,

la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,

on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;

la posadera em feia senyal de que emmudís,

posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta

pel portaló guaitava com auri paradís.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Dins magnòlies

Dins magnòlies
ens vam perdre,
sota mil constel·lacions
rèiem.
Gràcies a això
mai ningú ens prendrà
el que vam ser.

Maria Coma

A Barcelona

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.



Fragment


Jacint Verdaguer, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 2012

El mico destronat

Els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres
mateixos i del conjunt de la natura molt equivocada. Ens
pensem que som una espècie del cim de l'evolució, i que
aquest és un procés més o menys lineal que consisteix en
l'aparició d'organismes cada vegada més complexos,
entenent per "complexitat" "intel·ligència". I que aquesta
intel·ligència que suposadament ens caracteritza és un
punt i a part.



(Fragment)



Toni Gisbert. El mico destronat, 2008

25 anys Premi Internacional Catalunya

"La biblioteca és
la més democràtica
de les institucions,
perquè ningú en absolut
pot dir-nos què llegir,
ni quan, ni com"


Doris Lessing

Estil assertiu

Hi ha educadors amb estil educatiu assertiu que tenen

una perspectiva evolutiva del seu alumnat, i això fa

que entenguin que l'aprenentatge es desenvolupa

amb temps i que l'error és necessari per aprendre.

Amb aquest enfocament l'educador reconeix i

felicita els seus alumnes pels esforços que realitzen

per aprendre, i només reprova els comportaments

especialment greus, prenent una actitud de paciència

i tolerància. Aquests educadors tenen una visió

evolutiva del seu alumnat i confien en la capacitat

d'aprenentatge d'aquest. Els alumnes educats per

persones amb estil assertiu desenvolupen un

autoconcepte positiu, interès per aprendre i

confiança en la pròpia capacitat d'aprenentatge.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013
Coord.: Pere Darder

Elegia del Conflent

Torna l'enyorament d'aquella terra
      de pomeres i prats,
oliveres al flanc de blanes comes
      i d'altes claredats
en la blancor del cim. La cançó dolça
      del curs lent de la Tet
i l'argentina veu de la campana
      venint de Codalet...
Oh terra de Conflent, com vares prendre'm!
      D'un meu amor bressol,
fet del perfum tenaç dels teus camps pulcres
      i del benigne sol
que savi va pintant les teves gràcies
      amb un pinzell tan fi.
Fet de cançó de riu i d'hores calmes
      per un ample camí...
Torna l'enyorament... Amb passa lenta
      m'endinso pel record
tan dolç i tan punyent com una rosa
      que em reposés al cor.
I veig a dintre meu altra vegada
      aquell rostre estimat,
i et veig a tu, país, com un bell somni
      perdut en ser abastat.


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

No tot fa mudança

Qualque cosa resta encara
dels estius tan enyorats,
qualque cosa que es renova
amb dolcesa sempre igual.
La claror dematinera
que és daurada, com abans,
fa reviure l'alegria
infantil dels primers anys.
Si en veig de coses que foren
i que semblen retornar!
A les mortes rebesàvies
els besnets van retirant.
Oh, els vellets! -els pintaria-
prou deixaren qui els semblàs!
Hi ha garbes per les eres,
oronelles pels teulats,
alegries a les noces
i plor viu als soterrars.
I en la cursa de la vida
que s'esmuny en santa pau,
qui diria la bonesa
del sol, de l'aire, del pa?




Maria Antònia Salvà. Lluneta del pagès. 1952

A les donzelles de l'any dos mil

Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s'allunya, de mos versos dins l'esbart voleiadís.



Maria Antònia Salvà. El retorn. 1934

Princesa de colors

Sovint m’enfado amb el teu món
Petit, tancat, humit
I sense retorn
Sí, m’entristeix el teu món
Jo que sóc Princesa de Colors
Jo que em capbusso fins al fons

Sí, M’he perdut a l’horitzó
Sí, He vist l’albada plorar
Aquí i enllà
Com un cargol sense mar
He sentit tants cops el teu crit
Donant voltes sobre el meu pit
Jo que sóc Princesa de Colors
Jo que em capbusso fins al fons

Joana Serrat

Salutació a Jorge Guillén, abans de la seva mort

Esdeveníem
esguard orbat pel ferro
roent del vespre.

Ara començo
a davallar pel somni.
Una sobtada
hostilitat de proes
me'l van rompent a trossos.

Despullat, l'aire
s'adorm al llit amplíssim
d'un sol de posta.

Se'm fa més clara,
quan en nit m'empresono,
la resplendor de l'alba
del vinent dia.
Escolto el serè càntic
que vol alliberar-me.

Regalimosos
salts de dofins plategen
la llunyania.

Els rems s'endinsen
per quietuds de l'aigua.
Nauxer, governa
pors abissals que sotgen,
enemic batre d'ales.

Salvat, acull-te
a l'alta llum d'uns versos
que tant estimo.

Salvador Espriu. Poesia, 2013;
 a cura d'Olívia Gassol

Dir la veritat i viure en societat

La sinceritat o veracitat és un valor social
perquè fa possible la convivència; encara més, 

la convivència es fonamenta en la presumpció 

de la veracitat. Si no creguéssim en la sinceritat 

de les persones, no seria possible la convivència. 

Encara que sapiguem que ens poden enganyar, 

la vida social només és possible si suposem que 

ens diuen la veritat.

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
il.: Inés Luz González

Cançó

ei company les carbasses grosses regnen els babuïns ballen. els
dimonis estan tips. els nens de la terra es queixen que valdria més
cantar una cançó.

els thabos no tenen cap pla. les parelles de bous no s'ajunten. els
estiren amb una cadena. és horrible allà hi ha els que els estiren
la cadena. les teles de lli no són sinó llençols. no ens van bé. hi
ha boira. els ulls fan pampallugues. les lletres no s'ajunten. els
homes treballen com formigues. no deixen ni els cacauets. encara
són calents d'ahir. les peülles del vedell del braman. en una
cassola petita. els piets i jans. panxes grosses. comprimides amb
faixes.

ei company les carbasses grosses regnen els babuïns ballen. els
dimonis estan tips. els nens de la terra es queixen que valdria més
cantar una cançó.

en fanon els va veure. ballaven amb collarets de perles. les corones
de la colònia. es ficaven diamants a la boca. se'ls mengen en grans
quantitats. els diamants se'ls mengen a anglaterra. se'ls mengen
amb anglesos. els comparteixen amb alemanys. els ossos dels
diamants els llancen als seus gossos perquè els vagin rosegant.
qui  dubti d'això que ho pregunti a en yengeni. el van tancar
perquè va ensumar els diamants.

ei company les carbasses grosses regnen els babuïns ballen. els
dimonis estan tips. els nens de la terra es queixen que valdria més
cantar una cançó.


Kgafela oa Magogodi (Johannesburg, 1968), 

es troba al llibre:

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 :
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona
; traducció: Ramon Farrés.

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades

sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:

lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,

lo mar amb sa infinita superba majestat.

Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:

ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,

ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,

ja estenen per la platja son transparent cristall.

Les ones van i vénen per sobre la mar blava:

si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.

No és això lo que passa pels mars en què navego,

on les ones que fugen se'n van per no tornar.

Víctor Balaguer, dins,

Antologia general de la poesia catalana, 2012

L'àmbit de tots els àmbits

                   [5]

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005

Resposta a una lletra

Els veritables enemics són altres,
no sou vós; per respondre a llur atac,
posam avarament en el buirac
els dards que haveu llençat contra nosaltres.

Vós parlau bé o mal de Catalunya,
però en parlau sovint, i li heu begut
els alens, i sentiu de terra llunya
la virior del geni renascut.

Una mica d'espai de branca a branca,
què hi fa si per la rel estam units?
Jo sent en vostra veu resolta i franca
la consanguinitat dels esperits.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005

Edició de Pere Farrés.

Rondalla del bou

El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l'establia.

I quan minvà una mica el fred
i l'Infantó ja no plorava,
sortí amb pas lent, dins l'aire net,
sota la nit florida i blava.

Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.

Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s'oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

Marià Manent

es troba en el llibre:

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

la poesia,

...la poesia, així que és comunicada,
ja és dels altres -i pobra poesia
la que no pot ser dels altres-,
que la completen i hi troben sentits,
relacions noves, moviments inesperats. (OCC3:287).


Carles Riba, dins,

Reduccions, núm. 100, p.215

Flors al vent

  IX

La flor del taronger
ja no la colliré,
que ve l'hivern.

Rosa Leveroni. Presència i record, 2013

       

Dir el vers, dir el país, dir el futur

La importància del domini de la paraula dita, i

particularment de dir el vers de Nadal, es deu

al fet que posa a prova un enorme conjunt

d'habilitats extraordinàries indispensables per

a la futura sociabilitat dels individus i les

comunitats. En conjunt, les podríem anomenar

qualitats comunicatives, però enteses en el

sentit més ample. Per començar, hi ha

l'entrenament emocional per superar la

vergonya d'una situació que posa qui diu el

vers al centre de tota l'atenció. La gràcia,

d'altra banda, és que aquesta timidesa no se

supera amb desvergonyiment sinó per l'acció

ritual, ben pautada i, per tant, a través del

domini de les regles de la sociabilitat.

Fragment

Salvador Cardús, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Edició: Jaume Subirana

Gaudir de les petites coses

Encara que ens importin molt els grans ideals,

els projectes a llarg termini..., aquests només causen

alegria quan s'aconsegueixen, si s'aconsegueixen.

Per això, cal que parcel·lem els plans ambiciosos

en esglaons assequibles tant pel que fa a les

possibilitats com al temps. D'aquesta manera,

la felicitat i l'alegria seran sempre presents en

les nostres vides.

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003

Per a Mireia

Ara de vell entro en les coses
jo que hi passava pel costat
i, finalment, veig les roses
que sempre havia mirat.

I només ara, després
de tant menjar -o no menjar-
m'ha corprès
el bes nou d'un mos de pa.

I els matins tots prims de llum
amb els pagesos que sembren.
I el fum i el que no és el fum
del vint-i-cinc de desembre.



Josep Gomà, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Edició de Jaume Subirana
Pròleg de Salvador Cardús i Ros

Tardor

Aquest desmai de roses amb la posta
damunt la sorra fina del jardí;
aquest llanguir callat que té la brosta
al bes enfredorit de l'aire fi;

aquestes melodies apagades
de les fulles caient en el repòs,
com de llac adormit, en resignades
notes opaques d'un dolor reclòs...,

són veus d'un mateix cant... Oh melangia
tan tendrament subtil de la tardor
que em poses nou encís dins de la via
i fas més amorós el meu dolor!


Rosa Leveroni. Presència i record, 2013

Non-non

Què li darem
al Noiet de la Mare?
Què li darem que li pugui agradar?

L'ovella diu:
-Esquileu-me la llana,
que un matalàs ben tovet se'n farà.

Diu el vell pi:
-Recolliu-me les branques
i enceneu foc per donar-li escalfor.

-Muuuuunyiu-me bé
-diu la vaca calmosa-
i de la llet deu-li un bon petricó.

-Jo faré mel
-diu l'abella feinera-
que el llavi tendre li pugui endolcir.

-Jo -diu el vent-
arracono les boires
perquè l'Estel il·lumini el camí.

-Si tingués veu
-diu la flor-, jo voldria
fer-li cantades bressant-lo en el llit.

El seu desig
ple d'amor fa el prodigi.
Sense cantar-li, l'Infant s'ha adormit.

Joana Raspall, dins,
50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, 2008

Na Pau

Na Pau, Na Pau, tant desir vostra pau
com d'autra haver tot ço que se'n poria,
car tant havets sus totes milloria
que ab les que vei no em sové d'haver pau.
Per què d'huimai, en tota part on sia,
herauts vull ser expandint vostre llau;
        car tant me plau
vostre capteny amorós e susau,
que vostre sui, tant, que més no us diria:
       Na Pau, n'he pau.

final del s. XIV-primera meitat del s. XV

Lluís Icart, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 2012

Viatge i concert

No sé girar el seient
i de cara al nord miro, mentre el tren
corre cap a migdia.
Molta estona ha durat la neu del cims,
la nítida blancor de la infantesa
tan tendra i clara com
la veu de l'oboè.
Al cel s'alcen i fugen, violins pressentits,
branques altes i nues
amb tímids brots novells
però amb vells nius on tornen els ocells
la cadència, les ales
del record que va i ve.
No veig punt d'arribada però vaig
cap a una antiga música.

Un viatge més llarg és la nostra tardor
sovint mirant enrere neus i rostres,
mentre avancem potser massa de pressa
cap a una forma estranya de sonata
i a l'últim moviment
-un inaudible adagio.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

Mai no hi ha ombres perdudes

trenquen el cel les aus
i a cada buit em sobta la incertesa
d'una altra ombra perduda.

Potser, Almaisa,
ara ben lluny d'aquell gris de Liorna,
o l'alba que arribà perquè existires
només entre crepuscles.

Mentre contemple els núvols,
els núvols meravellosos que passen,
mai no hi ha ombres perdudes -em dius.
I, seduït pels mots, calle i m'hi endinse.

II


Vicent Alonso. Cercles de la mirada. 1998

S'envelleix lentament

S'envelleix lentament.
Envellir lentament
és un gran privilegi.

Tot allò que hem viscut
a vegades no cap
a l'estoig dels joiells.
En perdem enfilalls,
perla aquí, perla allà,
i sols queda l'empremta
al vellut dels records.

Qui pogués escollir
les gemmes espargides
i tornar-les al cor!

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Coses petites

Al berenar va bé que et trobis una perleta de sorpresa:
la imprevisió del dia que em vas dir esquirolet o et vas
posar les pedres a la teva butxaca. Dins la xocolata hi ha
unes miquetes d'avellana, com una resistència fortuïta,
sempre tan fàcil de trencar amb els petons i amb paraules
precises i boniques com dents. Prem més suau, més dolç,
que la tarda és eterna.




II. Berenar

Anna Aguilar-Amat. Música i escorbut. 2002

Premi Màrius Torres 2001