Tu saps per què?

Fina Girbés. Que sonen els versos!. 2018
Il·lustracions: Julio Antonio Blasco

El poni ros

Amb tres monedes de fantasia
podem comprar-nos un poni ros,
lleuger com l'aire, valent i dòcil,
prou fort, que ens pugui portar a tots dos.
Galoparíem, quan el tinguéssim,
sobre les crestes blanques del mar;
ens guiaria el sol, de dia;
de nit, la lluna seria el far.
Arribaríem a l'illa verda
on viuen homes inofensius
que, contra lluites i fam, inventen
menjars flairosos i jocs festius.

Tot i gastar-nos les tres monedes
i tenir el poni, algú m'ha dit
que més valdria, per anar a l'illa,
pujar a la barca ferma i segura
on l'amor rema de dia i nit.



Bestiolari de Joana Raspall : per terra, mar i aire --. 2014

Edició: Josep Maria Aloy

Il·lustracions: Anna Clariana

Pròleg: Carme Arenas

Xiula que xiula

Tanqueu portes i finestres
que el vent bufa enfadat.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
i pels clavills s'ha colat.

Espenta els núvols amb força,
se'ls emporta cap al mar.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el cel ennuvolat.

Enlaira les fulles seques
formant caragols alats.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el brancatge fullat.



Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018
Il.: Julio Antonio Blasco

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
 l'alosa se'n va a dormir;
 ell, de nit, canta a la lluna; 
 ella, al sol, de bon matí.
 Les cançons de l'un i l'altra
 s'entrellacen a l'espai
 i ens fan creure en el miracle
 que els ocells no dormen mai.



Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret

Antany

Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.

                         Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.




R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995

Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Entreacte

                               a Anton Txékhov


Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.




Ponç Pons, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14

Tigre

¡¿Que amb l'ombra negra de mil jungles
se m'ha ratllat el groc del cos?!
Doncs sigil·lós, amb dents i ungles,
surto de cop d'un bosc tan clos

i ho paguen bens i bous i vaques;
i a tu si et tasto, ¡llamps i trons!,
em torno, amb unes carns tan maques,
¡devorador d'homes dels bons!




Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous

Cúmuls

Blancs i inflats,
formen un bonic dibuix
            fet d'esponjós cotó fluix.




Lola Casas

Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016
Il.: Mercè Galí

Cuixart

Que quan miris enrere,
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:

gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.

I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,

i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg: Feliu Formosa

Dues pells clouen

Dues pells clouen
fragància de magnòlies.
Joc d'erotismes
nocturn. Reflexes d'aigua
ens fan l'amor simètric.




Zoraida Burgos, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

Edició: Montserrat Abelló

Ficció

A mitjanit van simular una tempesta
d'estiu amb un ventilador, un joc de focus,
un timbal i l'aigua que queia del sostre.
La vida acadèmica és representació;
la vida veritable és la Vida.




Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pr.: Glòria Bordons

Els colors dels oficis

Els colors dels oficis jo els sé:
el blanc és el del forner,
que es lleva abans que els ocells
i duu farina entre els cabells;
l'escuraxemeneies és negrós,
de set colors els dels pintors;
als mecànics del taller
la granota blava els queda bé,
amb les mans untades de greix;
els ganduls no fan pas el mateix,
d'acord que no es taquen ni un dit
però el seu ofici no és net ni polit.




Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Il.: Bruno Munari
Tr.: Paul Vidal

Roderes i camins...

Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.

La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.

La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.

La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.


J. M. Andreu
Barcelona, 1920

Poema musicat per Mercè Madolell

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba

Ja sense pes

a Ottone Rosai
1934


Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,

Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,

Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...

Qui tem encara, qui jutja?




Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer

Meditació última

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església 
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.



D'Obra poètica, v. 1.

Llibres del Mall, 1979


Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998. P. 43-44

Pròleg de Ricard Torrents

Llibertat

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l'arena en la neu
Escric et teu nom

En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom

En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom

En la jungla i el desert
En els nius en les ginesteres
En l'eco de la meua infantesa
Escric el teu nom

...

Llibertat


Tr.: Marc Granell

(Fragment)


Paul Éluard, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.:  David Fernàndez

Jaguar

Ja que em compareu amb un cotxe veloç
amb un bell estil, elegant i feroç...
guarnit com un rei amb vellut ple de llunes
us diré que al bosc, dins del riu i a les dunes
arrisco la pell per menjar, simplement,
recelós que no la vulgueu d'ornament.




Ricard Bonmatí i Guidonet. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous

la nau digué el trajecte

la nau digué el trajecte
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.

No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.

Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.

Aprendre a aprendre és també viatge




Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015

Abstracció

A l'albada del temps
oberta al sagrat
com flor i essència
gravita la unitat
en els ulls de l'home
assegut en soledat

Mentre aquí contempla
el fluïd llegat
d'orígens purs
diversos com la mar
Empremta invisible
de la qual tot raja
en ell i en les formes
Buit esclafit

La idea és i està
en els seus ulls les seves mans
plenes a vessar fins l'infinit
com intangible flor

Ell
atent i segur
en esplendor assegut
o solitud florida
on tot gravita
aquí contempla immers
el fuïd llegat
la petja estel·lar
en ell i totes les formes
unides al silenci

Marie-Alice Korinman, dins,


Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina. 2006

Versió al català de Teresa Costa-Gramunt

Empúries

              Ia

Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge

              Ib

Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures

             II

Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.

              III

Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*

              IV

Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.

              V

Sabem dels grecs retòrica;
però,  ¿dolor i desig?

              VI

les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.

              VII

Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.

              VIII

Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.

              IX

Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.

              X

La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.


Fragment




*onada


Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

debut del temps

debut del temps,
al punt de la desclosa
l'oreig benigne

la nit és un dol prim
que l'alba esfilagarsa




Carles Mulet Grimalt. Viatjar descansa, 2016

21.PAU

El bec sadollat de pau
i un branquilló d'olivera,
és la figura senyera
per dir al món: Ja no ets esclau.

                                           1976




Montserrat Pujol. Que no s'ho emporti l'aire : poemes i escrits, 1991
Intr. Jaume Gabarró

Jardineria

He disposat grups de plantes a tres nivells

diferents. L'inferior, entre els dos últims versos,

el componen plantes de forma arrodonida.

Separat, al cinquè vers un segon agrupament

de plantes, retallades, de forma més allargada.

El superior està instal·lat damunt el primer vers.

El to verdós del conjunt s'anima amb tot de camèlies

que es confonen amb la gamma de verds

i que donen flors blanques.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998

Pròleg: Glòria Bordons