Tardor

Muntanya avall
grocs i vermells encenen
roures i alzines
i els xops s'acomiaden
de les darreres fulles.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Contagi del blanc

I el mar, emmirallar-se
en la blancor de l'aire.

I abolir la frontera
ᅳque era això, l'horitzó.

I respirar les boires
en l'onada del cos.

Unir el fora i el dintre.

I abolir-la,

la pell.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,
penso què pensaran
els fills dels nostres fills
allà a sota del mar
sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cançó de la calma

Es desfulla la roba
en batalla ferotge dels sentits.
A fora viu la nit
i s'endanya la calma
esquiva i freda.
Puc sentir com voreges
amb els dits el perfil
de tots els somnis.
Ets estança de versos
que guareixen la sang.
Totes les hores es poblen de tu.

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Llampaies

Llampaies, llogarret
amb camps, veïnats i riera,
masos a l'entorn de l'era,
hort menut, carreró estret.

Finestra, ràfec, llindar,
pilastra, porxo i entrada,
l'escut a la portalada
i la creu al campanar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Sabina

Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.

Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.

Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 111-112

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sobre la meva mare

Sobre la meva mare no sabria dir res
- com quan em repetia, et sabrà greu
quan jo ja no hi sigui, i jo no creia
ni en "ja" ni tampoc "no hi sigui",
com m'agradava mirar-la llegint una novel·la de moda,
anant directament al darrer capítol,
com, a la cuina, pensant que no era el lloc
adient per a ella, feia el cafè el diumenge,
o encara pitjor, un filet de bacallà,
com esperava que vinguessin els convidats i es mirava al
                 mirall,
i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia
de veure's tal com era realment (sembla
que jo ho he agafat d'ella, com també altres febleses),
com, després, parlava amb desimboltura de  coses
que no eren el seu fort, i com jo li feia la guitza
estúpidament com aleshores quan ella
es comparava a Beethoven, per la sordesa,
i jo li vaig contestar, cruelment, però ell
tenia talent, saps? i com m'ho perdonava tot
i com ho recordo, i com vaig volar de Houston
al seu funeral, i com no vaig saber dir res,
i segueixo sense saber-ho.

D'Asymetria (Asimetria),2014

Traducció de Xavier Farré.

Adam Zagajewski

Es troba en el llibret:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018. P. 83

Ets l'aigua

Ets l'aigua que el sol evapora,
vapor dins dels núvols
corrent amb el vent.

Ets la pluja de veu melodiosa,
regalims d'aigua
als vidres del temps.

Ets la cortina d'aigua,
la tempesta, el tro
que no sempre vol emmudir.

Ets la neu glaçada
que cobreix la teulada
i la muntanya a l'hivern.

Ets el rierol que canta
polint les pedres
a l'hora del desglaç.

Ets l'aigua subterrània
que absorbeix la textura
porosa de la pell.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Tots Sants

I després dels esclafits de l'estiu, com si s'hagués
de deixar anar del calze  una rosa es vincla sobre
un fons negre  una tarda inclement de novembre.
La pell encara rosada i groga dels pètals és plena
de taques i  un perfum endolcit, com de vellut, es
desprèn discretament de la corol·la mentre el fred
ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s'acosta
un altre hivern  i ara el pare ja no hi és. Batega en
silenci al cor del temps. Són llargues  les nits i ja
fosqueja.

De: Els traus infinits

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024.