Onada suau

Com una onada suau d’escuma blanca

que retorna a arrapar-se

a la càlida sorra,

així et somio,

amb exquisida confiança.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros 

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.



Narcís Comadira. Les ciutats. 1976

Proverbis de l'infern

En el temps de la sembra aprèn,
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.

Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.

L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.

La cisterna conté;
la font sobreeix.

Un sol pensament
omple la immensitat.

Crear una floreta
és feina de segles.

El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.

Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.

Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!



Fragment


William Blake,

Poesia, veritat i vida. 2001

Traducció: Joan Solé

No sé si imagino

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.



Joana Bel. No sé si imagino. 1999

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

Fent la teva

Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.

Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.

I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.

Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.


Jaume Sisterna

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Anava sola i dreta dalt l'autobús

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.

(Fragment)

J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980

Somni endins

Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Però en la sequedat arrela el pi

Però en la sequedat arrela el pi
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.




Salvador Espriu. Obres completes. 1987

I aquí es parla de la llengua

I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.




Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006

El distret

Segur que hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.


Gabriel Ferrater dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

Pròleg de Miquel Desclot

Desitjo

Desitjo

que vegis, com jo,

la claror de la costa

dibuixada contra el cel.

És cap a tu que jo meno el meu vaixell

en el brogit caòtic de la nit.

És cap a tu que jo meno el meu vaixell

amb timó de pur cristall.

Quina costa, preguntes, és la que més m'estimo,

quin món, quin sol,

quina muntanya, quin bosc,

quin espai, quina terra,

quin nom, quina empara, quin port?

L'ona vers ta platja

mormola ara també ma resposta,

mormola com el vent en la vela:

Ets tu, ets tu, ets tu...

Bo Setterlind. Poetes suecs del segle XX, 1995 

Tr.: Lluís Solanes

I aleshores ella

Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Altres ulls

Altres ulls et miren. Ignorants, fins i tot voldrien parlar-te.
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.


Ramon Guillem. Maregassa. 2002

Reclam

Sucoses fruites
regala encara l'arbre.
Sabràs collir-les?



Esperança Rosarqué. Veu maragda. 2000

És ara que conec els moviments de la mar

És ara que conec els moviments de la mar
que la tem.
Perquè ja sé que la navegació té el risc
del naufragi. Però les ones m'empenyen amb força
fins al prodigi de les teues platges i també
jo, Ningú, vull recuperar a l'illa feàcia el nom.

El nom i la memòria.



Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

La Pedrera

Sorpresa a la caiguda de la tarda
he vagat pels camins d'asfalt.
Les mans dins les butxaques
jugaven amb tiquets multiviatge.

He vist canviar els colors del cel,
primer al vermell, després al grana;
i m'he aturat allà on Gaudí
recorda formes germanes.

Sorpresa, en caure la tarda,
allí on deliris fòssils aturen
les presses urbanes.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg: Màrius Sampere.

Torradet i Gresca

La poesia és amistat

quan sap acaronar 

amb ritme asserenat.

Guarda’t del sol sufocant

dels malabaristes, i,

en especial, de

rosers i punxes de funk,

de folles tecnologies,

graneres de sofre o calç

emperadors i mosteles

i de sis mil càmeres cegues.

Delecta’t i confia,

en sentiments com l’estima

il·lusions que reparteixen

la llum d’estacions benignes

entre gegantons animats.

I gaudeix de la finor,

dels estudiants de llevant,

d’una terrassa vora la mar

i d’uns intèrprets de jazz.

Teresa Grau Ros

A la taula del mig

Soc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on soc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Mosaic

Ermita de Santa Anna

Amb blaus brevíssims
reconcilia
lenta saó de segles.





Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

L'alegria s'anomena cançó

A tots els llocs on vaig escoltar la teva tonada

vaig recuperar l'alegria; la passió de viure.

Cançó que jo esperava sortissis de la meva ploma

va resultar que tu vas ser la que es va endinsar en mi.

(traduït per a aquest blog)

José Agustín Goytisolo. Poesía completa. 2009,  p. 759

A mi mateix

Per què renegues i per què t'apartes

de la vida que tens a la balança.

Per què desitges la desesperança

i la mostres en totes les pancartes.

Tots els mars que et conviden els descartes

i et tornes riu que en solitud avança.

T'agrada contemplar, però, la dansa

de l'aigua que menysprees i coartes.

Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,

ignores dies, nits, mirades, coses.

Per què tens por que avui la llum t'abraci.

Per què no surts al món i a les tarimes.

Per què no perpetues el que estimes

abans que entre les mans no se't desfaci.

Israel Clarà. Una mena de màgia. 2009

Regal

Quin dia tan feliç.

La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.

Els picaflors es detenien en els xuclamels.

No hi havia res a la terra que volgués tenir.

No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.

Vaig oblidar tot el mal que havia passat.

No m'avergonyia pensar que era qui soc.

No sentia al cos cap dolor.

Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

Czesław Miłosz. Travessant fronteres. 2006

Traducció del polonès i introducció de Xavier Farré.

A la lluna

Que estàs pàl·lida de cansament,
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.



Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990

Textos en llatí i anglès amb traducció al català.

Edició: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià.

Poema xinès

Seria un error suposar
que això és impersonal.
És cert que el cel està buidat de tot
menys del més pàl•lid blau,
i és cert que un saüc fresc, aquí,
es repeteix en aigües mai abruptes.

Però mira de prop com està fet:
el pintor es revela en la seva
acurada cal•ligrafia,
signa amb lletres que per elles mateixes
són d’altres imatges, miniatures, i totes
ben dretes, en posició de ferms.

Aquí podem observar una fredor deliberada.
Monet hauria entès quant acuradament
l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre
es mou, mai no està quieta, perquè
tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta,
el duu constantment en un joc seriós.
Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells
a casar els elements i a mantenir-los lligats,
aigua i llum diàfana, en harmonia,
però aplegats per un toc humà.


Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània,
1994 ; tr.: Pilar Teixidó

Les ensenyances d'Huria - IV -

No hi ha lloc per a sentimentalismes al teu món.
Has pastat amb alfàbrega el migdia. Has cuit per al brou
crestes de gall. Sé què t'afona el cor picotejat
pel gall dindi després de la teva segona expulsió del paradís.
Tot el nostre món va canviar, com han canviat les nostres veus.
Fins i tot les nostres salutacions s'esfondraren, com cauen els botons
d'un vestit damunt la sorra, sense fer soroll. Digue'm:
Bon dia!
Digue'm qualsevol cosa que m'alleri la tendresa de la vida.

(fragment)

Mahmud Darwix (Per què has deixat el cavall sol?, 2004) (Tr.: Margarita Castells Criballés)

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.

———

Dopo
che hai fatto la valigia, spento il gas,
spente tutte le luci, chiuso l'uscio,
chiuso il portone, quando
ti appoggi a un muro e temi di cadere
e aspetti un mezzo, un modo
per andare lontano,
quando il cielo è sereno,
blu e sterminato sul cavalcavia
e tu non hai passato né futuro,
in quel momento vuoto
si accampa la poesia.





Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

Haikús d'hivern

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.

Com comença? Un so,
un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.

Imagina objectes
que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.

Kodak a les mans,
passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.

Nen que juga amb lletres.
Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.

Traginers que criden,
venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.

Zanni parla tosc,
criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.




Selecció d'haikús.


Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern. 1969

Es troben en el llibre:

Julià, Jordi. Un lleu plugim. 2009

La llum primera

La llum primera
anomena el món
eixit de la tenebra:

diu pedra
a la pedra, om a l'om,
turó al turó.
Llum a la llum.

La llum darrera.



Antoni Clapés. Alta  Provença. 2005

Cançó

Cançó, no ets pas encara. No et bastin
els sons i les cadències, si del vent
el moviment de l'ala no has tingut.
Aquí em tornaràs un altre dia:
nocturn enfosquit del record,
coral resplendent d'alegria.

José Saramago. Els poemes possibles, 2005 ; tr.: Josep Domènech

73 | Pragari

(a Dasa K.)

Per girar el guant
i trobar-te amb la meva cara.
Per provocar-me un part sense dolor
el dia que vaig decidir
néixer ja pel meu compte.

I en l'encara vers,
hi seràs.

Confonc el teu nom, Praga,
amb el teu nom, Praga.



Mireia Vidal-Conte. Pragari. 2005

Premi Miquel de Palol 2005