Jo pagaria rescat pel meu silenci

Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...

De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.

Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.

Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.



Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969

Mirall

Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?

Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.

Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,

què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?


5 de febrer del 1943



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952

El pou

A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols
i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,
petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou
comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,
sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.

1

Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

Cel i mar calmada

Com un pidolaire de dolç ventijol
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó

Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.

I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.

A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.

El mar clapoteja amb veu ensonyada.


Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes

Revolta

Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.

Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.

Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.



Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936

Utopia

Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls


Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.

La irreductible certesa del nom i el sobreviure.

Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.



Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991

El meu orgull

Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.

M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.

L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.

Si acluco els ulls encara em veig més gran.

Oh ment, oh ment, dimensió infernal!



Pere Quart. Poemes escollits. 1983

El selenita

El que no ha dit la premsa és que quan

els americans van arribar a la lluna, el

primer que van veure fou un home amb

barretina, faixa i espardenyes vigatanes

que recitava Verdaguer -amb l'ortografia

pre-normativa- com un desesperat. Els

cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:

-Que sou un selenita vós?

-Jo? Sele-què? Botifarra!

Els americans, com ja és usual, pixaven fora

de test. No sabien que aquell era un de tants

catalans que encara estan a la lluna (de València).

(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara

estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,

estan més a prop).

Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976

Sang-i-neu

Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una

finestra del seu palau mirant com queia una gran

nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet

que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una

gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:

-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.

I se'n volgué anar a buscar-la.

La seva mare li pregà que ho deixés córrer,

perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,

va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el

seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,

sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la

noia que buscava.

(Fragment)

Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952

Horitzó d'esperança

No tot és mur
greu penombra
tristesa
en el clos fosc del jardí

entre el brancam
sota el sol
noble escletxa
ens insinua el destí:

enllà dels pins
dels xiprers
al confí
lluu blava ratlla

la mar

assenyalant-nos camí



Jordi Gabarró. El jardí. 2001

Lluna plena

Davant de Port de la Selva,
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.



De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,


Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls

Imatges diminutes

mar

Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.



i... cel

Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.



(Selecció)


Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004

Mots encreuats

Foc, guspires, flames, brases. Taronja, daurat, groc, roig, cremada imaginària, solitud. Cendres, mort. Fotografia en blanc i negre. Somnis de colors. Estats d'ànim, termòmetre del cor. Mots començats a escriure coma contrapunt de la vida. Joc de passions i calfreds. Finestres, miralls, penombra, xarxes, marc de plata, avorriment, record. Virtut, dolor, transgressió, buidor. Música, escales, piano, silenci, abraçades, capvespre, negra nit.
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.


Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Canticel

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.


Josep Carner, dins,
50 poemes per saber de memòria, 2010
Ed. Jaume Subirana
Pr.: Narcís Comadira

Els camins dels teus ulls

De vegades no calen
paraules
si un somriure esclata un altre
somriure,
si una mirada fons uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.

De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.

IV

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Cançó

És una onda de gràcia i d'harmonia
que d'ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa
que d'ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.


Màrius Torres. Poesies. 1992

Gerro antic amb flors

Rosa blanca, pàl·lids clavells,
vermell morat de buguenvíl·lea.
Lliga les flors el meu desig,
una mà blava les aguanta.

Cauen els pètals, giravolt
en la llum vaga de la cambra.
Ombra talment d'un cel clement,
una mà blava els concilia.



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986

Edició: Àlex Susanna

Biblioteques als Estats Units

Els americans estimen les seves biblioteques, i els avenços
tecnològics han multiplicat les maneres que les biblioteques
poden enriquir la qualitat de vida a les seves comunitats.
Tant si són en una escola primària o una universitat, un 

museu o una corporació, públiques o privades, les
biblioteques del nostre país ofereixen una vida
d'aprenentatge. Als fidels de les biblioteques d'arreu
del món, amics, síndics, membres de la junta, els clients,
i els voluntaris, American Libraries ofereix aquest regal
de 12 dels ideals cap als quals els bibliotecaris s'esforcen,
ja que proporcionen un accés complet al registre
de l'existència humana.

(Fragment)

Traduït per a aquest blog.

12 ways libraries are good for the country  

La meva Europa

     A Nisaan Eftal, exiliat armeni.


El prestigi de la vella Europa

s'ha desplomat també sobre els teus canals,

Amsterdam,

sobre els teus parcs tan verds,

sobre milers de flors.

T'he resseguit silenciosament,

he escoltat el batec arrítmic

de les teves aigües...

(Europa se'ns mor)

i malgrat tot,

paradís de refugiats,

de sans-logis, d'apàtrides,

et prefereixo

sense disfresses,

així d'honesta;

així de bella.

Sílvia Aymerich, dins, 

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.



Miquel Martí i Pol. 50 poemes per saber de memòria, 2010

Desig

Tinc fam dels teus ulls clars.

Tinc set del teu cos dolç,

de les teves mans belles

creadores d'amor.

És la nit de la terra.

Si besava els teus llavis

naixeria un gran foc.

Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!



Montserrat Abelló, dins,


Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003

On és la meva germana?

Tracta d'un nen petit que ha de trobar a
la seva germana que ha desaparegut. Per poder
buscar-la als llocs adequats ha de pensar com
pensa ella i pensar què és el que més li agrada fer.
L'ha de conèixer per poder trobar-la. I mentre la
busquen, recorda coses que han passat,
perquè puguem conèixer la germana tot i que
només sigui com un puntet a cada doble pàgina.
(fragment)



Sven Nordqvist (On és la meva germana?, 2010)

Pregoner de ponent

En Josep Vallverdú i Aixalà el veiem
fonamentalment com un perenne pedagog,
com un mestre que té l'aula sense porta,
amb uns grans finestrals que permeten la
lliure entrada de la llum i del vent, i
a més disposat sempre a ésser present en
múltiples actes culturals en els quals
la demanda no ha estat mai negligida, i
en molts, moltíssims casos, ha estat
el cop de ventall que calia donar perquè
el caliu tornés a flamejar.


Fragment del pròleg.


Antoni Bergós, dins,

Josep Vallverdú. Pregoner de ponent. 1982

El misteri

Qui ve a cuidar el jardí
de la torre tapiada?
Qui encén un foc a l'era
del mas abandonat?
Què ens vol assenyalar
l'escala que aboca
a la piscina buida?
Només els rat-penats,
obscurs en el seu cau,
proclamen el secret
de l'existència viva.
Qui pogués, ah, però,
desxifrar-ne el llenguatge?



Ramon Farrés. El present constant. 2009

El parlament de les persones

                              En homenatge a les que creuen en les democràcies
                             i els drets humans

                                   

Com m'és de plaent dir-te que la

joventut d'ara ja són els transformadors

responsables, tal com desitjaves,
en desvetllar i tenir cura d'un poble
que vol la llibertat per a poder
decidir en pau el seu futur.

Europeus convençuts, a les persones
que volen conviure al nostre país
amb l'esperit democràtic, en pau,
respectuoses i activistes dels ODS

les rebrem el millor que podrem.

Plegats administrarem amb ètica
per avançar, transformar,
legislar amb saviesa
i humilment

els nous jorns amb afany d'alegria.

Fem encomanadissos
els valors per a la convivència.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Els pensaments

Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...



Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!


Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.



Selecció de diferents llibres de poemes.


Joana Raspall

l'ombra i l'ocell

sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall
l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.




Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Pròleg de Xulio Ricardo Trigo.

Mans

Aquestes carícies que ens fem
de tant en tant
just abans d'adormir-nos,
quan a fora només rondina el vent
i a dins tot reposa de si mateix,
potser diuen més sobre el nostre amor
que tot l'afany amb què sovint ens abracem,
enduts per les ràfegues del desig:
un mateix vent podria alçar-se
en més suaus planícies,
mentre que aquestes mans,
ja cautes i endurides,
sols saben passejar-se
allí on hi ha amor.


Àlex Susanna. Boscos i ciutats. 1994