Una cançó "bamba"

La nina, nina, nineta,
té tan blanca la color
que quan dorm a dins del bres
els llençols són de carbó.

A la no, no, no,
bon dormissó!

La nina, nina, nineta,
feta sucre, mel de cel,
la prengueren els seus pares
de la cua d'un estel.

La nina, nina, nineta,
feta mel, melicotó,
la robaren els seus pares
de la neu de l'ametló.

A la no, no, no,
estrelleta i flor!

La nina, nina, nineta,
els seus pares l'han trobat
feta farineta dolça
dins una espiga de blat.

La nina, nina, nineta,
tota ploma, plomissó,
la trobaren els seus pares
a la Cala de l'Amor



Cèlia Viñas, dins, 

Antoni Artigues. Poesia. 2000, vol. 1

Tot sovint, amor, m'has regalat flors

Tot sovint, amor, m'has regalat flors
collides del teu jardí, a l'estiu
i a l'hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixen
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! - pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l'arrel a l'ànima.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006

Traducció de Dolors Udina

El bon somni

Festejant
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.

L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que

tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,

s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.



Denise Levertov, dins, 

Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló

El poc és molt

En Tzac era pobre, pobríssim. Però volia millorar la seva sort,
volia aprendre, progressar. Un dia va decidir d'estudiar a sol
i serena. De nit, llegia mercès a sol·lícites cuques de llum.
I així és com va esdevenir un bon filòsof.



Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2001

Àncora

Al nostre mar no hi ha escullera
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.


Ronny Someck (Amor pirata, 2006)

Els colors

-Com pintaries el món? -va preguntar la mestra.

-El pintaria de colors!

-Doncs..., vinga, anem a fer els deures.

La pau la pintaria de blanc,

la guerra de color negre,

l'amistat de color blau

i l'esperança verda.

Ariadna Acedo, 3r de primària, Col·legi Miró, Barcelona

dins, Poemes per a un món millor : V premi "Poesia en acció. 2004

Tot dormint

Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.



Simona Gay, dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició de Montserrat Abelló

Cançó de mar

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-

Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-



Cèlia Viñas., dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló.

Homenatge a un govern

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969


Philip Larkin. Finestrals. 2009

Matí d'hivern

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís

de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;

el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles

humils, rient: rient del fred. Fins a les celles

va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.

(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)

Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada

pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada

com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

Josep Carner.  Poesies escollides. 1979

Oasi

No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.

Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

De tu a mi

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994

Jo pagaria rescat pel meu silenci

Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...

De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.

Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.

Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.



Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969

Mirall

Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?

Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.

Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,

què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?


5 de febrer del 1943



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952

El pou

A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols
i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,
petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou
comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,
sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.

1

Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

Cel i mar calmada

Com un pidolaire de dolç ventijol
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó

Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.

I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.

A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.

El mar clapoteja amb veu ensonyada.


Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes

Revolta

Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.

Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.

Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.



Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936

Utopia

Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls


Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.

La irreductible certesa del nom i el sobreviure.

Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.



Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991

El meu orgull

Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.

M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.

L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.

Si acluco els ulls encara em veig més gran.

Oh ment, oh ment, dimensió infernal!



Pere Quart. Poemes escollits. 1983

El selenita

El que no ha dit la premsa és que quan

els americans van arribar a la lluna, el

primer que van veure fou un home amb

barretina, faixa i espardenyes vigatanes

que recitava Verdaguer -amb l'ortografia

pre-normativa- com un desesperat. Els

cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:

-Que sou un selenita vós?

-Jo? Sele-què? Botifarra!

Els americans, com ja és usual, pixaven fora

de test. No sabien que aquell era un de tants

catalans que encara estan a la lluna (de València).

(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara

estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,

estan més a prop).

Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976

Sang-i-neu

Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una

finestra del seu palau mirant com queia una gran

nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet

que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una

gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:

-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.

I se'n volgué anar a buscar-la.

La seva mare li pregà que ho deixés córrer,

perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,

va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el

seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,

sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la

noia que buscava.

(Fragment)

Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952

Horitzó d'esperança

No tot és mur
greu penombra
tristesa
en el clos fosc del jardí

entre el brancam
sota el sol
noble escletxa
ens insinua el destí:

enllà dels pins
dels xiprers
al confí
lluu blava ratlla

la mar

assenyalant-nos camí



Jordi Gabarró. El jardí, 2001

Lluna plena

Davant de Port de la Selva,
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.



De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,


Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls

Imatges diminutes

mar

Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.



i... cel

Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.



(Selecció)


Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004

Mots encreuats

Foc, guspires, flames, brases. Taronja, daurat, groc, roig, cremada imaginària, solitud. Cendres, mort. Fotografia en blanc i negre. Somnis de colors. Estats d'ànim, termòmetre del cor. Mots començats a escriure coma contrapunt de la vida. Joc de passions i calfreds. Finestres, miralls, penombra, xarxes, marc de plata, avorriment, record. Virtut, dolor, transgressió, buidor. Música, escales, piano, silenci, abraçades, capvespre, negra nit.
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.


Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Canticel

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.


Josep Carner, dins,
50 poemes per saber de memòria, 2010
Ed. Jaume Subirana
Pr.: Narcís Comadira

Els camins dels teus ulls

De vegades no calen
paraules
si un somriure esclata un altre
somriure,
si una mirada fons uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.

De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.

IV

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Cançó

És una onda de gràcia i d'harmonia
que d'ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa
que d'ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.


Màrius Torres. Poesies. 1992

Gerro antic amb flors

Rosa blanca, pàl·lids clavells,
vermell morat de buguenvíl·lea.
Lliga les flors el meu desig,
una mà blava les aguanta.

Cauen els pètals, giravolt
en la llum vaga de la cambra.
Ombra talment d'un cel clement,
una mà blava els concilia.



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986

Edició: Àlex Susanna

Biblioteques als Estats Units

Els americans estimen les seves biblioteques, i els avenços
tecnològics han multiplicat les maneres que les biblioteques
poden enriquir la qualitat de vida a les seves comunitats.
Tant si són en una escola primària o una universitat, un 

museu o una corporació, públiques o privades, les
biblioteques del nostre país ofereixen una vida
d'aprenentatge. Als fidels de les biblioteques d'arreu
del món, amics, síndics, membres de la junta, els clients,
i els voluntaris, American Libraries ofereix aquest regal
de 12 dels ideals cap als quals els bibliotecaris s'esforcen,
ja que proporcionen un accés complet al registre
de l'existència humana.

(Fragment)

Traduït per a aquest blog.

12 ways libraries are good for the country