La mar

    Après de Maruja Sempere

En se que tingué cinc anys ben complits,
la portà sa mare a veure la fàbrica
de xarxes d'En Marc Lloret, rere el moll,
la més gran del poble, d'amples naus, llums altes.

La posaren sobre el teler d'enmig,
dempeus, tota tesa, els ulls molt oberts.
Les dones van fer rogle al seu voltant,
somrient, fent festa. Li diuen que cante.

Va cantar la cobla que aprengué de l'àvia
i deia Quién te puso Salvaora,
amb aquella nota d'aguantar difícil.

En se que acabà, entre la gatzara
del port i les dones, el món se li obrí
al davant dels ulls: descobrí el temps

i va començar a tindre records.


Gaspar Jaén. Del temps present, 1998

Avui la tarda em porta

Avui la tarda em porta
una alegria suau;

lliri d'aigua

que sura mansament

en la llacuna.

Avui les mans reposen

damunt la falda,

ben aparellades,

sense recança.

Montserrat Abelló. Vida diària. 1963

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra, dins,

Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un cranc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal soc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.



Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pr.: David Castillo

Premi Carles Riba 2000

Estimo

Estimo el mar, les vides submergides
que no coneixeré però existeixen
al cristall d'una roca, a les mol·lècules
d'aigua salada, als gens que ens configuren.
Estimo i existeixo en la paraula,
directa o retransmesa via satèl·lit
escrita a mà, impresa, escannejada.
Estimo les febleses i els defectes
dels qui conec, les mesquineses pròpies,
el gust amarg del vi quan s'acaba la festa,
la sal de les paraules de qui ens busca
per saldar un deute antic.
Estimo el temps que no cap al rellotge
que és relatiu, inútil i s'escola
per una subjectiva perspectiva
d'instants d'un sol present que ens presideix.
Estimo la foscor dins la claror,
el vincle antic que enllaça fill i mare,
la sort fidel i fràgil que ens atorga l'amic,
la bellesa de tota imperfecció.
Estimo o moro.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s'obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

V


Maria Mercè Marçal. Sal oberta. 1982

El mercat

Després del mercat una barreja d'olors
pertorba els sentits; restes de lletuga i tomata,
una cirera marcida, les pomes plenes de cucs,
solatges i deixalles que amb gran neguit
gossos i gats aprofiten abans de la neteja.

Seria més fàcil recordar-te d'una forma
més directa, ja ho sé. Però no puc sostraure'm
a aquest perfum pútrid en acabar-se el mercat
els dissabtes, aquesta delícia que embafa
els records i tonifica la pensa, fent-me sentir,
potser, un home cada volta més lliure d'atavismes.


Antoni Gómez. Sarajevo, 1996

Beso el verd enganxós de les fulles

Beso el verd enganxós de les fulles,
la promesa de l'herba que creix,
porto als llavis la terra perjura,
mare d'àlbers, violes, muguets.

Creixo en força i els ulls se m'enceguen,
subjugat per les dòcils arrels.
¿Tanta ufana del parc no exagera
amb aquesta bullícia esplendent?

Les granotes, granets de mercuri,
s'entrellacen en bola de veus,
les branquetes fan rams i els efluvis
vaporosos fan somnis de llet.



30 d'abril de 1937


Óssip Mandelstam. Poemes, 2009 
Tr.: Helena Vidal

Immediacions

13

Torno a emprendre amb Telèmac el més bell dels viatges.

25

O aquests velams de Klee. Quin consol en el blau!

52

Les xarxes a la sorra: passeig amb esperança.

79

Al peu del xiprer, una àmfora amb ecos d'un vell himne.

117

Ulls verds al fons del bar: la llum d'un far llunyà.

122

Els anys van refermant-me en la tasca d'intèrpret.



Feliu Formosa. Immediacions, 2000

Ocell

On és, el pur coneixement,
la lliure gràcia del vol?
Sota el cel vast de juliol,
l'ànima un altre Món pressent.

Cristall de l'hora resplendent.

Fresca alegria, al bat del sol.
Ocells innúmers, en estol,
aletejaven en el vent.

L'ànima sap que tot és U:
la terra muda, la innocent
vitalitat del cos, ben nu,

i l'espill trèmul de la ment...
I en el terrat, on el sol lluu,
naixia el cant d'Orfeu, silent.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Imatge

Llegir Atxaga davall l'ombra plena d'un pi
assaborint un cafè amb gel
tot contemplant com ella, esplèndida,
jeu sobre la tovallola envejada,
i aixeca el cap i em demana que si vaig amb ella a nedar.
Quina actitud se'm pot demanar que adopti?

A la mar, el sol ja feble.
Em besa i riu.


Joel Bagur i Mellinas, dins,
Trànsit poètic. 2001

Recull dels guanyadors del 2n Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Dia X, hora 0 i l'aeroport de qualsevol indret

Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."
Sorellmar, Miralls

És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!

La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adeus.

Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Horaciana

Hi vas gaudir del goig de tenir una casa,
amors ocasionals,
de mirar els llargs capvespres d'autumne,
transparents i extensos,
damunt una ciutat i un camp que t'estimaves,
cossiols d'alfàbegues a la terrassa
des de Santa Àgueda a Sant Andreu,
llimoners i palmeres.

Hi vas gaudir en fer projectes de viatges solitaris,
en trobar amistats
incidentals i fugisseres,
amants que vas voler profundament,
l'immens plaer de sentir per un instant
que et posseïa intensament la vida.



Gaspar Jaén. Del temps present. 1998

Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés 1997, Ajuntament de Burjassot.

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Al pont

El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver


Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.

El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.

Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010 
Trad.: Elordi i Laia Noguera

Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn. 2002

Pròleg de Miquel Martí i Pol.

Escherzo

"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls

Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.


Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de J. Llavina

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

Amor secret

Jo també vaig tenir un amor secret
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.

Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".

No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.

Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.

La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.

Igual que fa tants anys.
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad. de Jon Elordi i Laia Noguera

Sovint diem

Sovint diem
Sovint diem

això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.


Montserrat Abelló. Àgora poètica. 2008

Direcció: Mari Chordà

Llum

Mon cor és l'Occeà ont sense treva
les ones s'hi arrestellen ab dalit.
És la bota immortal de les Denaides
que'n les fonts de la vida vull omplir.
"Més, més", sento que'm crida a totes hores
"Aquí'n tens més", li dich.
"Més, més!", torna a cridar, y esta paraula
ressona constantment dintre de mi.
He devorat tres quarts de ma existència
y sempre'l mateix crit!
-So foll?, -tot cavilós a voltes penso.-
Podré lograr, cor meu, ferte feliç?
Y'l cor entre sospirs de fonda engunia,
contesta forcejant dintre del pit:
-Quan no'm taqui de llot les blanques ales,
llavors y sols llavors, esper que sí.




Evelí Dòria i Bonaplata. De sol a sol. 1899

Jardí botànic

Aprendrem a sumar idees,

multiplicar esforços,

restar dogmes adquirits,

dividir les preocupacions,

potenciar la solidaritat.

Sembrar tolerància,

cultivar actituds dialogants,

podar imposicions,

respectar la diversitat de les espècies,

en un jardí on creixen les paraules

sense fruits prohibits.

Assumpció Forcada, dins

Poemes per a un món millor. 2002

Becada

Aquesta au, que ofereix un rotit excel·lent,
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.


Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)

Djemaa el Fna

Al Jordi, a l'Anna,
a l'Antoni i, sempre,
a la Mercè

El capvespre s'imposa
lentament i segura,
i s'encenen els llums de les parades
que oscil·len amb la mica de vent.

Entre glops saborosos de te,
amarat de l'aroma de menta,
veiem, de la claror esvanida,
sorgir Sírius, l'astre brillant;
ara Proció, Betelgeuse...
i el cenyidor d'Orió
i l'Auriga i Gèmini
i, a llevant, il·luminant-se, Leo...

A sota la terrassa
un paisatge canviant i sempre viu:
encantadors de serps,
venedors de misteris,
d'herbes remeieres,
d'afrodisíaques nits...

En acabat, senyoregen les parades de broquetes de carn,
d'albergínies i de peix fregits,
que es vesteixen de gent que s'hi asseu
a sopar-hi.

I quan la nit ja és fosca,
al bell mig de la plaça,
en un cercle que es fa i es refà sense presses,
com si el vent se n'endugués les cendres
i hi menés nova llenya per mantenir el caliu,
se sent, sobre el silenci, la rítmica música
del rebab i el tar,
instants sublims traçats per unes destres mans
ensinistrades a desvetllar
un art ocult
que amagava la càlida nit.


Carles Duarte i Montserrat. La tierra y el sueño = La terra i el somni, 2000

No hem posat nom a les pedres

No hem posat nom a les pedres.

Ens precedien.

Ens havien esperat.

Amoixar-nos com còdols.

Ens fa l'aigua.

Mira aquest nucli de gavines.

Passen i diuen.

S'aturen a l'aigua.

Deixen la platja plena de petjades.

Som pedres.

Ens deixem caure.

Que ens faci el vent.

Laia Noguera i Clofent. Triomf, 2009

La vida

T'has adonat que de pressa passa la vida?
Quan ets petit, no t'adones de res
t'és suficient amb passar-t'ho bé.
Quan ets adolescent,
el rellotge va per a tu molt lent
voldries créixer més.
Quan arribes a l'edat madura
succeeix a l'inrevés.
A l'arribar a la tercera edat
és quan t'adones de veritat
lo ràpid que ha passat.
És tard ja per tornar a començar
i el que has de fer és gaudir
sense enyorar el temps passat.


2n premi juvenil A

Daniel Asín Díaz
IES Can Vilumara 

XIVè Certamen poètic Andreu Trias, 2011

El falcó

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
con en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.


Josep Carner

Aquestes branques baixes

Aquestes branques baixes t'ofereixen
tota mena de fruits i els pots collir
bo i assegut.

De cor ho dic: voldria
no ser massa exigent; que no fes mai
nosa a ningú, i saber conservar
ben aplomats els sentiments.

En l'ordre que m'imposo
no hi ha desistiment
ni dubte ni refús; només la clara
voluntat d'estimar i aquest recurs
-branques plenes de fruits-
de les paraules.




Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit. 2000

Caminar tota una vida

Caminar tota una vida

et porta a preguntar-te si quatre passes

et fan el pes. Però no hi ha altre canvi

i veus a trossos sota tanta pluja

els vespres de la vida en un sol vespre

i el sol que es repeteix en mils de gotes.

(Fragment, p. 81)

Joan Brossa. La Revolta poètica de Joan Brossa, 2003

Per què neix un poeta?

Qui ens dirà per què neix un poeta? ¿Quin atzar o
quina justa harmonia d'elements, combinació perfecta
de bona i mala astrugància, precipita aquest do que
converteix qualsevol fantasma en poesia corpòria,
en poesia de pedra picada, en poesia perdurable
com el foc precipitat que sorgeix dels volcans
furiosos?
...

Quan penetrem, però, en la cripta de la poesia i
sentim l'aire immòbil, sabem que hem traspassat el
llenguatge dels significats, el quotidià, el de
l'inventari, el de la reducció del temps a espai,
i hem penetrat en el llenguatge dels significants,
en el qual els mots tenen carnet d'identitat i de
conduir i tot, si m'apuren, de tal manera que els
mots s'acoblen, es lliguen, fan gravitar la pròpia
identitat de tal manera que el poema, aquesta
realitat que ens ofereix el poeta, només tangencialment
i remota té a veure amb aquells detalls tan
tranquil·litzadors que sabem del poeta.



(Fragment del pròleg)




Maria Aurèlia Capmany, dins,


Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit. 2000

Blanca

Ni el colom d'ales més blanques

ni l'escuma ni el cotó

poden fer-nos més claror

que la llum que als teus ulls tanques.

Ni les flors dalt de les branques

a l'estiu o a la tardor

escampen més resplendor

que el teu nom, Blanca de Blanques!

Carme Guasch. Poesia completa. 2005