L'amistat

Res de mi no temeu, oh, dolça amiga!
No torbaré del vostre cor la pau:
el pas dels anys el foc d'amor mitiga
i l'enamorament ja no m'escau.

Jo admiraré vostra gentil figura;
vós, els meus versos sobris i acurats,
i, enmig de versos i literatura,
jo us callaré mos somnis soterrats.

I per si mai reviscolés la pira
i us n'arribés tan sols una guspira
-car, vell i tot, mon cor encara bat-

sigueu per mi, discreta i noble dama,
no el foc que atia la primera flama,
sinó la pluja que, amatent, l'abat.


Joan Arús. Obra poètica, v. II (1937-1982), 1991

 

Tàber

Encara és fosc;
travesso el vell portal.

Als carrers del turó
el silenci nocturn
és opac.

Les parets diuen noms
i mirades distants
que no sé reconèixer.

Tot el dolor s'eixuga
en aquests murs tan lents.

Quan arribo al Palau,
escantells a la pedra,
revelacions de setges.

A les gàrgoles gòtiques,
antics lladres de temps
preservaren l'instant,
el rostre d'un malson.

El pati està ple
de taronges caigudes
i a la font un sant Jordi
venç de nou el dragó.

Un rostre de bronze,
sever,
em mira enllà del temps.

Fa fred. Escolto
la veu de les campanes
i bateguen, exhaustes,
les ombres del Palau.

Com la mar imprevista,
una onada de llum.

És l'olor de l'albada.


Carles Duarte. El centre del temps, 2003

Bo i estimant vosaltres feu sonets?

ELS QUI DUBTEN


Bo i estimant vosaltres feu sonets?
¿Per donar eixida al dolç caliu del cor,
haveu de cercar els mots, rimant-los freds?
Així la voluntat, oh joves, mor.

La deu del cor, gelosa dels seus drets,
parla, i servar-se vol, com pur tresor:
aprés bramula el torb, per tots indrets;
davalla aprés la nit, amb sa pau d'or.

¿Quina potenta força us puny així,
fent-vos remoure els codolars feixucs?
Per què, avançant, torneu al mateix lloc?


ELS QUI ESTIMEN

Nosaltres som, tostemps, el bon camí.
Per desxifrar els enigmes malastrucs,
cal que d'amor flamegi sempre el foc.




J.W. Goethe. Poesies, 2000 

Sàkkara

Sàkkara és un monticle,
una esquerpa piràmide sola,
plantant cara al desert i al xaloc,
persistent, indomable.
A camell, és a un pas de les altres
piràmides: Keops, Mikerinos, Kefrèn.
S'assembla a la mastaba rústega
però té el posat únic, superb,
de la bellesa autèntica.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Aigua d'estiu

¿Què és l'aigua sinó l'ànima engendrada?
   W.B. Yeats 
    (traducció de M. Villangómez Llobet)

Mentre em renteu el cotxe a l'ombra del vell freixe,
les vostres veus ressonen dins l'aire humit d'estiu,
s'enfilen per l'escorça, rodolen per les fulles
i es claven a la pell dels branquillons.
Vindran altres estius, també vindrà el silenci
quan l'ambre de la llum us porti carrer enllà.
Llavors veuré aquella aigua fonent-se enmig de l'era
i els vostres peus que salten sobre el doll.
Arrancaré del freixe l'escorça clivellada:
de cada branca seca, en lliscaran les gotes,
de cada fulla morta plourà la vostra veu.



M. Rosa Font Massot. Des de l'arrel. 2009

El poema és ...

El poema és el traç que queda en l'aire

El traç de la palmera i la veu de les fulles

L'aire mou el poema

Hi ha cicatrius d'ombra al tronc: 

graons vers la llum

El poema és llum i és ombra 

ombra avançant vers la llum

Passat i present al cor de la palmera ...

Albert Ràfols Casamada

Per tu

Per tu

evocaré la paraula precisa,
un esqueix que arreli en terra humida
i creixi amb serenor, discretament.

Amb tu

vindré a regar les flors aquest estiu.
I l'altre.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 

Retrobar els valors ètics

Aquests darrers deu anys són els millors, per a l'ensenyament,
que hi ha hagut a la Catalunya moderna. Mai un govern català
no havia tingut l'anomenada competència plena en ensenyament;
amb les limitacions que ja sabem, la principal de les quals deriva
del sistema de finançament; i mai tampoc no hi havia hagut el
grau d'escolarització que ha estat assolit en aquests anys per la
Generalitat, almenys quant a l'ensenyament obligatori; això s'ha
pogut fer, per descomptat, en col·laboració amb l'ensenyament
privat (i amb la contribució en llur esfera de corporacions locals
i d'entitats diverses).

...

El repte de l'ensenyament per al decenni que hem encetat i per
al nou mil·lenni és, doncs, en primer lloc, d'ordre moral, i
consisteix en la recuperació d'uns valors que no han passat
ni passaran mai, perquè són consubstancials a la condició humana.
A més, l'ensenyament no és una professió com qualsevol altra,
sinó que exigeix capacitat d'afecte, rectitud i una voluntat constant
de renovació.



Fragments


Joan Triadú. "Retrobar els valors ètics". Avui. Barcelona, 11 setembre, 1990

Taronja

Llum. Partícula. Matèria. Temps. Massa zero. Moviment, vibració. Fotons, quarks. Velocitat.

Taronja

¿La fruita dona nom al color o el color dona nom a la fruita?

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.

Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994

s'escola lent el murmuri dels mots

s'escola lent el murmuri dels mots,

l'aigua secreta

sota el bram del carrer,

quan a poc a poc veus passar

els estranys i les hores,

i res no atura aquest corrent

incert o mineral,

la saba elemental d'una altra terra.

saber l'aigua pròxima sota la roca. sentir la presència

de la saba al cor de l'arbre. la fulla que amb la tardor

cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula.

Anna Montero. Serenitat de cercles. 2004

Estius de llangardaixos

Estius de llangardaixos. Descobrir

el tacte del fang, la pell bruna com

la terra. Davallar pel groc del blat.

Evocar bells perfils sargits a l'aire.

Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991

Estimo la tendresa

Estimo la tendresa
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.




Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria. 1998

Cel d'horabaixa

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i passió.



Maria Antònia Salvà. Poemas = Poemes. 2006

Preguntes d'un treballador que llegeix

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.

Van arrossegar els reis els blocs de pedra?

I Babilònia, tantes vegades destruïda...

Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases

De la daurada Lima vivien els constructors?

On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,

Els paletes? La gran Roma

És plena d'arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui

Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada  Bizanci

Només palaus per als qui l'habitaven? Fins i tot a la

llegendària Atlàntida,

La nit en què el mar la va engolir, aquells que s'ofegaven

Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l'Índia.

Ell tot sol?

Cèsar va colpir els gals.

No tenia almenys un cuiner al costat seu?

Felip d'Espanya va plorar quan es va perdre

La seva flota. No va plorar ningú més?

Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.

Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.

Qui en va coure el festí?

Cada deu anys, un gran home.

Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.

Tantes preguntes.

Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998
Tr.: Feliu Formosa

La merla d'aigua

Un capbussó, al mig del corrent:
aturo la mirada en un
ocell robust de blanc pitet
sobre ventre de color bru,
i negre dors, que des d'un roc
quequeja el seu propi reflex.

Tot de sobte s'esmuny a sota
l'aigua -prodigi que camina
pel llit del rierol fent esses
de pedra a pedra- pellucant
cuquets fins que el llotim del fons
es desclou en un núvol fosc.

Ferma en un còdol on la força
bat i regira, ella es capbussa
al fons: allà on el curs de l'aigua
alça la veu sense parar,
a cavall del trenat corrent
fuig de la vista en un moment

cap als seus enfonyalls secrets:
gronxadisses arrels dels salzes
on clapoteja el sol; foscors
sota els saücs; baixos clarosos;
rere el sallent, i millor encara,
les pregoneses del seu niu.



Anna Crowe, dins, 

L'Ànima del teixidor : Seminari de Traducció Poètica de Farrera, I. 2000

Traducció d'Anna Montero

Pau Casals, a Prada

Pel juliol de 1961, vaig assistir, amb uns amics, a uns
concerts del Festival Musical de Prada (Conflent).
Tenen un renom universal. Hi ha, primer, la presència
de Pau Casals, cada vegada més gloriosa, amb l'entrada
del violoncel·lista en l'ancianitat. Hi ha, després, la
qualitat dels programes; la de la música que s'hi exhala,
com la dels executants. I, després, hi ha el marc dels concerts,
que és únic i totalment inhabitual. Aquest any, Casals ha tocat
amb el violinista rus Oistrakh, que és considerat, com a
violinista, el primer del món actual.



Fragment

Josep Pla. Retrats de passaport : una tria. 1991

Carles Riba

El 1919 publicà el seu primer recull poètic. Primer llibre d'Estances,
que va desvetllar un gran interès. El bagatge cultural de Riba, juntament
amb la seva forta sensibilitat i les seves vivències, donen com a resultat
l'originalitat i la gran puixança de la seva poesia. I la seva profunda
autenticitat, ja que per Riba la poesia és, essencialment, creació, i
el poeta es fa a si mateix tot creant.


Fragment.



Joaquim Molas, dins,

Clàssics i moderns / Carles Riba. 1979

Gavarra

Has enganxat la gavarra amb la grua
i la deixes caure solta sobre l'aigua
amb la càrrega de bales de paper
destinades a Madrid, a la Casa
de la Moneda. El remolcador
eixiria a per ella amb els dos hòmens
que l'havien de conduir al port.
Un d'ells, amic teu i amic meu, m'ho conta,
pare, el dia del teu enterrament.

Avui el llevant ha trencat les amarres
i les barques se sotmeten al vent,
les ones envesteixen la gavarra
que transporta les restes de les últimes
paraules: pailebot, xarxa, babord,
salobre, port, rastrell, arrastre, nansa...
les veig sotsobrar damunt la coberta,
agarrar-se als caps fràgils dels records
i detindre per uns moments la força
de l'aigua contra les últimes cordes.


Teresa Pascual, dins, 

Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2011

Viarany

Per a Montserrat Abelló

És aquest el viarany.
Fa temps que l'observo.
M'he entossudit a resseguir-lo.

No sé dir-te per què,
però sé que aquestes pedres
són els meus ulls i el meu cor.

Per sort, m'acompanyes.

I


Laia Noguera 

Es troba en el llibre:

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2012

Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Vora l'illa roja

Els records s'esmicolen
i ens abandonen.
Nua i sola avança la memòria
amb esquitxos de llum
i flors vermelles
mentre sostenim la paraula.

Martina Escoda, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg: Carme Riera

Seguit de les vistes al mar

Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d'olors,
i la mar revolcant-se al clar de lluna.




Joan Maragall. Seqüències. 1911

Com estimular altres tipus de lectura?

Com, en definitiva, entendre aquella concretesa del moment
des d'altres codis d'interpretació que ens permetin reflexionar
sobre les obres sense haver de fer un seguiment lineal i
organitzat d'allò que significa l'espectacle?
O, dit d'una altra manera, la finalitat no és trobar un què
definitiu sinó crear una atmosfera suggestiva que ens permeti
fer sorgir les connexions, impressions, idees i sentiments
diversos quan estam veient l'obra.



(Fragment)


Maria Antònia Bibiloni Dávila. Poetes : un diàleg actiu entre poesia i dansa, dins,
Poètiques de ruptura, 2008

La ginesta

La ginesta altra vegada!
la ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor. 

Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta 's regirava
furiosa al sol rient. 

Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta ermosura,
fins que'l cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
ignoscent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu. 

Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a corre' avall.



Joan Maragall. Seqüències. 1911

Ara

Ara ja hi és tot
el meu seny es plau,
ja m'ha fet avís
la letal follia,
sobreeixint salut,
alegrança i pau
ho veig tot fulgent,
flameja un nou dia.




Maria Carme Martínez i Martorell, dins,

 Vint-i-vuit poetes i un homenatge, 1998 

La gent

Els veïns de la casa de pisos on vivim em diuen coses

quan em troben, sóc l'única criatura de l'escala perquè

el Ramon és gran, em porta quatre anys. Més que enraonar,

em miren. Hi ha la parella sense fills que a mi em semblen

vells però que deuen tenir al voltant dels quaranta. Ell treballa

d'escombriaire. Tu els anomenes "els Joans" i jo passaré temps

pensant que són germans. Els veig semblants. Em pregunten

sempre el mateix, qui m'ha pentinat les trenes, penso que ja fa

estona que ho haurien de saber, qui m'ha posat el vestit, sempre

és "aquest vestit tan bonic", tant si és el de cada dia com

el dels diumenges. On vaig amb la senalla o la pilota. Tots dos

són grassos i fan l'efecte d'una mica fofos, però ella té la pell

de la cara més blanca i més llisa, i una veu fina, el pare diu

"de soprano" i tu et gires cap a ell amb els ulls il·luminats.

(Fragment)

Maria Barbal. País íntim, 2005

Record de dona

Al sac dels anys que fugen,
or entre tanta desferra,
marxen estima i tendresa.
L'estima em folrava l'esguard,
el meu esguard en la mirada teva,
la tendresa em folrava la mà,
la meva mà agafada a la teva.

Ara t'estimaré en el record
de tantes trobades tendres
i en l'evocació del teu cos
de jonc, ivori i heura.



Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997

A una gentil mallorquina

Un bell estiu banyares ton cos immaculat
en una ombrosa cala, sovintejada a penes;
i veies passar nombres d'ondulacions serenes
que vorejaven, tímides, ta gerda venustat.

I encar, si et decantaves damunt la claredat
de l'aigua, descobries, com màgiques ofrenes,
serpents de llum daurada fins prop de les arenes,
del gronxament nascudes del mar assolellat.

Tu, cobejosa d'una, vas fer la meravella,
a penes inclinada, d'atènyer-ne centella i
la il·lusió llisquívola que ens mena o ens consum.

I ara en ton cor d'incipient enamorada
es gronxa encar, d'ençà d'aquella migdiada,
una espiral recòndita de moviment de llum.


Josep Carner. El tomb de l'any, 1966

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.

Estructures de ferro

que la gelada torna perilloses.

La vida ha anat quedant-se sota el fred

dels hiverns a les obres,

i jo m'he anat fent vell veient el sol

sortir a cops de martell rere les bigues.

Avui el veig sortir rere una altra estructura

que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona

que he estimat sempre. Quan la toco,

gelada, em crema mentre continuo

el que mai no s'acaba: construir.

                                                                               Joan Margarit, dins,

  Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011
Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010