A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
i, tan subtil que a penes te n'adonguis,
vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Els llibreters

Els antics llibreters no es dedicaven com avui a la venda
de llibres. Feien llibretes de paper blanc destinades a copiar
llibres manuscrits, o sia tal com es feien els llibres abans
de la descoberta de la impremta. Com a record que
venien llibretes encara són anomenats llibreters, i no
llibrers, com lògicament hauria d'ésser. Eren establerts
al carrer de la Llibreteria, on abans hi havia els herbolaris
i apotecaris.



(Fragment)


Joan Amades. Arts i oficis, 2004

No hi ha demà

No hi ha demà,
ni l'imaginen.
Ara mateix se'ls multiplica tot
el temps que creixen junts
en l'abraçada.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d'aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

El "Canigó", poema ideològic

Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.



Fragment


Joaquim Molas, dins,

Jocs florals de Barcelona :  
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987

Record de Solsona

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresol que d'aquí estant s'albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.


Josep M. de Sagarra. Antologia poètica, 1994

Endreça

Sigueu propicis,

ametllers de Siurana,

a qui recordi

les vostres vestes pures

com heralds d'esperança.

(tannka)

Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Visquem feliços, doncs, mentre és possible,

Visquem feliços, doncs, mentre és possible,

la passió que compartim: prou llarg

no ho és mai cap amor, per temps que tingui.

(Fragment)

Properci, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes,  2010

La ginesta

Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu-vos com fogueres
al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
són les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;

Una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.

En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.



Joan Maragall, "La ginesta",  Ilustració Catalana, 29.05.1904

AIGUA-MARINA

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.



Àncores i estrelles (1936), dins,

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994

Edició: M. Rosa Font i Massot

50è aniversari

Quan arribes als 50

no ets vell ni ets jove,

no ets antic ni ets modern,

no ets dèbil ni ets fort,

no encetes la vida

ni ets a l'ocàs dels teus dies.

Però ets més vell

i l'edat et fa venerable,

ets més savi

i la saviesa t'empara,

ets més assenyat

i el seny governa la nau.

L'esdevenidor no compta,

roman parell,

lliure d'esperit com ets,

roman alegre i jovial

i per ventura Déu et beneirà.

Tsoltrim N. Shakabpa. Records d'un tibetà : recull de poemes. 2002

Traducció de Caterina Roma
Pròleg de S.S. Dalai-Lama

Asserenada amor

Asserenada amor, ja caminable

aigua petita i ocellada, tèbia

de nieró, de pit, de terra flonja.

Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,

que lluny el blau turment, les cabelleres

d'oratges vellutats, pluges de ferro!

Que lluny l'impietós camí de l'ombra!

Saps?, si sovint diguessis casa,

ànima, barca, llar, amiga, platja,

Vells mots amb moltes as, perfumadíssims

-esdrúixols si és possible-, et brostaria

un arbrissó de plors a trenc de llavi

i tindries les mans color de somni.

Mira la mar aquí, mira la lluita,

onada rera onada, ja amansida

fita de caminant, oberta porta

per a l'íntim repòs, mar del capvespre

-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

poemes de Mondragó

Josep Maria Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover.

La meua casa

    A Isabel, intemporalment 

La meua casa és la casa de la música
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa

Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música

Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera

Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!



Vicent Andrés Estellés, dins,

Odes temporals ; La casa de la música vora el mar. 1988

abecedaris

Desordenem els sentiments per ordre d'intensitat alfabètica.

L'amor és un caos ben dolç que ens convida a perdre'ns en

algun lloc entre la a i la zeta. Desa/prèn-me.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Joia, I

Oh joia omnipotent! Dur-te callada
dintre dels ulls, només per a mi sola,
gràvid secret, quan fortament voldria
a tots els vents cridar que jo l'estimo.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Gallaret de juny

Vermell, només el crit

sonava gerd de la corol·la, plàtera

de l'aire rebullit

d'aquesta tarda àptera.

Calitges sobre el lluny

i pols sobre l'espiga

i, al meandre de juny,

la gran pamela roja de l'amiga.

Rosella, parenta dels cascalls

que sonen com els cranis,

els núvols fan badalls

damunt el teu vermell i el dels geranis.

Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia. 2004

Glorieta del jardí

Glorieta del jardí,
d'esquena a la mar oberta,
d'un camí de cirerers
coronament i ofrena.
En els meus records d'infant
és l'ombra teva tan fresca,
oh dolç recer amorós
en aquelles tardes tèbies!...
Glorieta del jardí,
que ets tan reclosa i tan bella,
enyoro els teus cirerers
en aquesta primavera.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
Ed.: Abraham Mohino i Balet
Epíleg: Vinyet Panyella

Begònies

Baixa l'escalinata cara a nord
seguici de begònies:
cada graó divers de la diversa sort
de sedes i colors i gests i cerimònies,
i cada gest subtil, precís de saviesa,
com acordat a música xinesa.




Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia. 2004

Per un llenguatge administratiu català

L'aventura


El present llibre aspira a esdevenir una peça
no  sols no menyspreable, sinó útil i eficaç
dins el conjunt dels actuals esforços per
la normalització idiomàtica. I a fe que,
coneguda amb noms diferents, la lluita
per  la normalització ja és vella, entre
nosaltres. Tan vella com la nostra presa
de consciència en tant que poble.

(Fragment)



Antoni M. Badia i Margarit

Badia i Margarit, Antoni M. ; Duarte i Montserrat, Carles.
Formulari administratiu aplicat especialment a la universitat, 1979 

El llenguatge dels cossos

Asseguts en la humitat del crepuscle
somriem cadascú al seu lloc;
la música corprèn llunyanies,
garbellem els gestos quan ja no hi són:
paraules que ens treuen la pols
i ens fan més nosaltres,
vives espelmes acerant la nit,
que ens dirà
si aquest és el camí que cal llaurar
-canyars de verd silenci-
o si cal plegar les canyes
i navegar, navegar...




Isabel Garcia Canet. L'os de la música. 2010

Països Catalans

Un camp de blat ens il·lumina el groc
i darrera l'aiguat vindrà el vermell;
aquí, que no ens plau fer del negre groc,
a poc a poc el fruit tira a vermell.

La llibertat sovint amaga el groc
i quatre mots encenen el vermell;
d'un arc emana el dia i sobre groc
arrela el vespre el seu molí vermell.

I passen sol i lluna a la bandera
i cada planta té un estel vermell,
que de tots els colors és el vermell

el que damunt el groc de la bandera
vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!
La meva terra du un barret vermell!



Joan Brossa. Poemes escollits. 1995

Acompliment

You wanted everything told to you
And nothing thought through yourselves.
                                Louise Glück

Sí, foren paraules d'altri,
paraules reiterades
per fer que reprengueren el volum
de les aigües i els brots
i el vent vinclant les planes,
amb la sentor del vi
que obscurament fermenta
i es deixondeix de colp
en foguera de vidre.

Així, paraules d'altri
a poc a poc pastades,
alçades amb el rent
d'una fe vacil·lant
que tot just gosa dir-se.
Paraules a l'espera
d'un anhel nodridor
en què encarnar per sempre
a l'entreson de tantes llargues nits
de quietud absoluta.
De mots transsubstanciats miracle implícit:
paraules ja no alienes.

Quan el somni es feu verb,
llavors, només llavors,
habità entre nosaltres.


Enric Sòria. Arqueologia. 2012

Poema

A tu, qui
siguis, t'invito
a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.


setembre de 1961

Joan Brossa. Poemes escollits, 1995

Senders

Olorem el verd,

la cruesa de llum,

gemecs del primer sol a les Agudes,

camines tu davant amb pas lleuger,

jo em perd enmig l'esclat de tants silencis:

un balanceig de fulles als turmells,

el bressoleig constant de presents ocres.

M'adorm el pensament l'indecís vol

d'un pobre ocell que tem de no saber

tornar-hi al niu sense prendre la molla:

el mapa de penombra familiar,

la brúixola del bosc sense diademes;

batecs d'un ara escrit fora del marge,

dues mans de memòria com la pedra.

Del buit de fam brolla el viatge:

el teu camí el meu, la veu, la senda.

Isabel Garcia Canet. L'os de la música. 2010

Pou de llibres

Era un insòlit monument,
en una vasta biblioteca,
no gaire lluny del riu Vltava
-amb la màgia fresca d'un mirall
que multiplica fins a l'infinit.
Amb una mica de basarda,
sentim la nostra metafísica

lleugeresa, davant el remolí

de l'art i de la vida. A cau d'orella

Milan Kundera ens parla, en la penombra.

Jaroslav Seifert, a la nit,

serà el nostre company, ran del foc hivernal,

amb Tota la bellesa del món.

I, quasi d'esma,

ens aboquem al pou de llibres,

i ens acull el silenci fervorós

d'una amagada saviesa,

antiga i fraternal, en el centre d'Europa.

Jordi Pàmias. Al cor del món, 2013

Plaça de la Revolució

El trespol ha lluït avui, sec
de la torrentada àcida d'ahir
que tot ho empastifà de bilis negra.
Ha fet sol, reconeixes les paraules
i saps, com jo, que el vent sempre s'endú
les coses que no aguanten ser aquí.
He menjat un gelat dels que ens agraden
i hem seguit el camí sense dir res,
amb la vista fixada cap a dalt.
Què vendrà ara? Ho saps? No hi pensem pus.
Ha estat molt bo el gelat d'aquesta tarda.



Andreu Gomila. Carrer dels dies.2012

Si ho mereixíem

Si mereixíem
de sentir l'ora
com abrillanta
sons despullades
del camp, del prat,
ja fórem dignes
de desvetllar-nos,
de dir paraules
de llibertat.

Si recordàvem
que la nit freda
hostil i cega
retornarà,
tothora guaites
a llocs altíssims
vigilaríem
l'antiga cleda
del nou ramat.

És aleshores,
mentre l'estrella
camina lenta
cap al seu joc,
que noms difícils
venen, i llavis
secs, calladíssims,
rompen amb càntics
de llibertat.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

És en aquests

És en aquests

rars moments en què

romanc absent quan

realment soc.

Tota aquella qui

es desprèn de la

lletra entrada

amb sang.

Tota aquella qui

és prou valenta

per escoltar la

veu que acallen.

Tota aquella qui

no té por de si

mateixa.

Totes aquelles que

esperem que germini

la llavor, som

solidàries.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

 

Fulla de tell circumscrita

Fulla de tell circumscrita,
a sobre el verd exigent,
a sota l'ombra assignada,
i tu gronxant-te a mig aire.

Fulla de tell pacient,
la nit es besa amb el dia,
la flama s'abraça amb l'aigua,
i tu suspesa a mig aire.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

Posta de sol

...revela, puces que les troben just quan ho fa la llum,
                         desenterrant-les amb
                         ombra, i resplendor a cada
                         cresta, i

l'aigua traspuant a través de la fenedura més interna de

                         les petjades,

i quan tanco els ulls ara no soc com una persona cega

                         que camina cap al sol que baixa

l'aigua sorollosa a la meva dreta,

                         sinó una persona que veu

amb els ulls clucs

                           i que posa els peus

                           l'un rere l'altre

                           sobre la terra.

Fragment final.

Jorie Graham, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

 

Poema traduït per Dolors Udina.