 |
Blaue Blume Aquella flor tan blava que ens desperta els sentits -ignorats a les còrnies congestes- tremola als murs de la mort i als pantans. L'aigualida distància descabdella les runes del temps i ara els arbres cansats es despullen de tu com si fos un secret el sexe de les coses amb l'oblit de les ales al recer de les runes. No era certa la nit al brocal de les hores ni al fons del pou el silenci del cos astorat! També el marjal acollia els meus ossos tanmateix solitaris teixits lentament per bardisses gastades a l'atzar de la nit. S'obrien les finestres de ponent i totes les parpelles esdevenien llunes. Les muntanyes llunyanes guardaven el secret d'aquella flor tan blava que ens desperta els sentits. Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980 |
 |
| Quan sabia alguna cosa de molta qualitat no podia resistir el desig de compartir-ho posant-ho en lletra impresa. (Fragment traduït per a aquest blog) Frances Steloff. En compañía de genios, 1996 |
A Maria-Antònia Salvà
 |
| Un escriu per, entre, sota i dins. Fragment. Jesús M. Tibau, dins, V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014 |
 |
| Un escriu i riu, i plora, i es relaxa. (Fragment) Jesús M. Tibau, V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014 |
| S'enjoiarà l'estiu de cascalls i ginesta; piuleja cada niu; cada casa és en festa. (Fragment) Carles Grandó. Jocs de miralls, 1963 |
 |
El teòric nòrdic [Espen Aarseth] insisteix
a distingir la literatura ergòdica de la trivial,
entenent aquella com l'experiència literària
en què el lector ha de fer un treball actiu,
ha de fer un camí de lectura que no siga
ni passiu ni obvi.
(Fragment)
|
 |
musique, fleurs, beauté
Aquesta persona tendra i decidida
que de tot fa motiu d'aprenentatge,
la trobaràs quan et contemplis,
matinera, davant el mirall.
Teresa Grau Ros
|
 |
| Lluna polida: marbre. Llaminadura d'algues. Incendi forestal. Singladures de lli el teu cos al matí. Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980 |
55
En una pausa de la pluja
he recollit
una mica de julivert silvestre
perquè l'assaboreixis
durant la teva visita.
|
 |
| Al cim d'un promontori que domina les ones de la mar, quan l'astre rei cap a ponent declina me'n pujo a meditar. Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m'aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en ellles mos somnis que són morts. Aixequí tants castells en eixes ribes que m'ha aterrat lo vent, amb ses torres i cúpules altives de vori, d'or i argent: poemes, ai! que foren una estona joguina d'infantons, petxines que un instant surten de l'ona per retornar al fons: vaixells que amb veles i aparell s'ensorren en un matí de maig, illetes d'or que naixen i s'esborren del sol al primer raig: idees que m'acurcen l'existència duent-se'n ma escalfor, com rufagada que s'endú amb l'essència l'emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se'n van; si no tinc res, les ones que ara vénen digueu-me, què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons, per què, per què, enganyosa poesia, m'ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l'arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels? Jacint Verdaguer (10.01.1883), dins, Nova antologia de poesia catalana, 2013 |
 |
(Tao, LIV)
- Com sé que el món és així?
- Conreant l'harmonia interior,
essent el que un és.
Arrelant,
essent poble.
Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004
|
 |
| La llum del carrer entrava per la finestra i il·luminava feblement l'habitació. Vaig recórrer amb els ulls les parets familiars i els angles i línies que formaven, els munts de llibres i les làmines que es trobaven entre ells. Al defora, la nit avançava. Lluny, molt lluny, hi havia moltíssimes persones que m'eren importants. Existeixo, doncs; sóc viu i he de continuar vivint. Vaig començar a sentir-me més ple, experimentava el desig d'actuar -però al cap d'una estona em vaig tornar a adormir. (Fragment) Séan Golden i Marisa Presas La Floresta, tardor del 1993 Lu Xun. Mala herba, 1994 |
 |
(versió moderna de Climent Forner)
A vós, Dona Verge Santa Maria
es dóna tot qui es vol enamorar
de vós tan fort que ja res no voldria,
si vós no hi sou, desitjar ni estimar;
car tot voler milloraria
sobre tot altre que no sia
el vostre amor, vós mare de l'amor;
qui no us estima cau en desamor.
(Fragment)
Ramon Llull, dins,
|
 |
Em preguntes del silenci
jo dic
amor meu tu què saps
de l'eco del silenci
com em pots demanar paraules
i temps
si només el silenci permet
a l'amor més net
alçar la veu
en la remor dels cossos
Ana Paula Tavares, dins,
Mercat d'històries, 2003
|
 |
| Viure? Si al Cosmos la vida no fos útil, quina estafada! Joana Raspall. Batec de paraules, 2013 |
 |
| La lluna dexa caure una claror mólt viva al davant del meu llit, y jo dubto un instant si no es blanca gelada lo que veig brillâ axí. De sobte axeco el cap y contemplo la lluna... Torno a abaxar el cap y penso en mon país Li-Tai-Pé, dins, Apeles Mestres. Poesia xinesa, 1925 |
