Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

A un amic...

Amic meu que ets allà
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.

Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...

Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...

Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Bescanviàvem

Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.



p. 69


Joana Raspall. Solcs. 2018

Il·lustracions: Conxi Rosique

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

Llibreter, llibrepensador, llibrívor

Quin gust, devorar llibres!

M'alimenten com si fossin queviures!

Si estàs llegint, ¿no vibres?

Així m'agrada viure:

¿no trobes que llegir ens fa més lliures?

Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar.., 2013

Il.: Cristina Losantos

Venim del blau

VENIM DEL BLAU

i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.

Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.

I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,

com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.

Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

On és el meu país?

On és el meu país?
No tinc herència

a la tardor
arrossego el bosc
darrere meu
com un ramat d'elefants
sense ullals —
Posseeixo només
un barret negre
i un fuet


(Traduït per a aquest blog)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Wo ist mein Land
ich habe kein Erbteil

im Herbst
zieh ich den wald
hinter mir her
wie eine Elefantenherde
ohne Stosszähne —
ich besitze nur
eien schwarzen Hut
und eine Peitsche

(l'original)


∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗


Où donc est mon pays
je n'ai pas d'héritage

en automne
je traîne la forêt
derrière moi
comme un troupeau d'éléphants
sans défenses —
je ne possède qu'un chapeau noir
et un fouet


Traducció: Andrée Sodenkamp


Luxembourg, p. 326-327



Anise Koltz, dins,


Une Europe des poètes. 1991

Edició: Bernard Lorraine

Il·lustracions: Gabriel Lefebvre

Copenhaguen

Lluny

tot es torna fàcil

com quan convertíem

els iogurts en telèfons

amb només un fil.

Lluny

mai hi ha un blau al cel

tan intens

com on tot comença.

Carla Fajardo. Forats. 2018

Densitats

Fa espessir el temps,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.



(Inèdit)

p. 111


Emili Sánchez-Rubio, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

LA MAGNÒLIA

Ha florit la primera magnòlia...

Quina copa de seda i perfum!

Quina blanca, divina presència!

Quina pena que duri un minut!

-Un minut?- em pregunten, incrèduls,

els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-

Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,

perquè el goig i la joia són breus.

Un minut comparat amb els dies

que viurà, jove i ferm, un clavell.

Un minut perquè el vent la sacseja,

un minut perquè el sol estiuenc

fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,

aquell calze de seda i de neu.

Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,

i els estams, un a un van caient.

Aleshores no és copa ni calze,

és tan sols una flor, simplement.

Però és cert que de lluny, ben badada,

sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,

és talment una estrella molt blanca

que tingués aparença de flor.

                ✲✲✲✲✲

(Primera part)

P. 46

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

Mai no vaig saber

Mai no vaig saber desxifrar endevinalles
de misericòrdia i creixia en la ignorància
d'altres competicions olímpiques.
Síntesi i precisió en joc,
una daga l'aprenentatge que em fita
sempre des del punt de vista de l'escriba.



p. 22

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

Pròleg: Francesc Garriga

Quan no cal gaire res

Prenent el sol
entre parets
de maó vermell
tot ple de gent
cremant la pell
però les saltem
i fem l'agost
a cau de lluna
fins que els cactus
fan estralls
a les plantes
dels meus peus
i em treus les punxes.
Que vull desfer-me
del desig
de contar contes
i fer servir
només paraules
que fan forats
quan no signifiquen
i retallar-les
i fer un dibuix
que sigui vostre.



Fragment


Carla Fajardo. Forats. 2018

Podria ser

                                 24

Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.


Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,

una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,

sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada

i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,

o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:

una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,

sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Premi Octavio Paz de Poesia 1998

Per amor

L'edicte de l'emperador cristià així ho manava:
prohibit jugar a daus, explicar les lleis
i ensenyar filosofia. Havia d'emmudir,
d'un cop i per sempre,
l'Escola filosòfica d'Atenes.

Per amor a les idees
Damasci i els seus companys filòsofs
van decidir no renunciar als seus principis.
Per amor a les idees
van acordar exiliar-se.
A Pèrsia. I una petita comitiva
va travessar la xardor dels deserts de Síria,
el fang dels rius mesopotàmics, 
les neus dels Zagres.
Per amor a les idees.

Què no fem per amor.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013 

L'ofici

                          "Lo jorn sencer tostemps sospir".
                                                  Joan Timoneda



VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Tanka

En l'hora baixa
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.

El fanal groc serà
un dels records del dia.




             Montornès, estiu del 1985



Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013

Politesse

Diré: fa un dia maco,
estels llunyants que brillen,
vestit color de rosa,
engrunes de memòria,
llarga tarda tranquil·la.

Podent dir frases neutres
el que no diré mai
és la veritat sencera
que esgarrinxa la pell
i sagna i fa molèstia.

Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal

Alpinista

Núvols i vents em fan complir el desig
de veure el món des dels indrets més alts.
De tots els cims, me'n sento més que en sé,
desitjo el que em podrà costar molt car
i temo els jorns d'enyor si no hi puc ser.

Si mai voleu sentir un immens plaer
creant camins que pugen cap al cel,
amb molt de gust us hi acompanyaré.

Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant... 2013

Il·lustracions de Cristina Losantos

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

La natura

...

El llibre obert de la Natura, amb fulls

vivents i fascinants, si hom hi repara,

ens porta de la mà, com una mare,

i ens obre, internament, uns altres ulls:

uns ulls que reflecteixen la bellesa

d'aquesta universal Naturalesa.

Fragment.

Lina Casanovas. Mel i fel. 1991. P. 50

Llegir

La meva llengua, cada àtom de la meva sang,
venen d'aquesta terra i d'aquest aire 
                                    Walt Whitman


Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.






Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003. P. 100
Pr.: Francesc Pané

mirall d'encís

Mirall d'encís als ulls
amics: l'anhel del riu
fou escrit amb terra i sol
al cor etern de la vila.



p. 29


Joan Graell i Piqué. Aiguafoc, 2016
Il.: Ramon Berga

Paciència

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.



Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

TU I EL MAR

Com que sé que el mar t'agrada
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.

Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.

El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,

viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.

És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.

No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.

És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;

és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!



p. 44

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

Epíleg a les vies

 Lectura en clau vitalista
 per a qui un dia ballava
 amb mi sense sabates.



Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes


tan fàcil 

i un raig de sol
resseguint l'esperança.




Maria Cabrera i Callís. Jonàs. 2004

En els objectes quotidians

En els objectes quotidians
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!



p. 81

Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

Planer i subtil

Planer i subtil aquest
teu camí que sovint vagarejo,
amanyagador i delitós
aquest teu cel que regales.
I de tan agradós es torna bes
aquest pronunciar en els teus llavis,
i de tan tendre, acaronador
qualsevol moviment del teu cos.



p. 37


Mònica Gratacòs. Fueteig de la memòria. 1989

Il·lustracions: Ricard Jordà

Jardí blau

Van repintant les plantes del jardí
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.

El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.

Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.

Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.

I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!


p. 50


Marina Grau i Augé. Veus del meu jo. 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt